dimarts, 20 de setembre de 2011

L’autoritat del professorat

Des de la LODE (1985) la legislació bàsica estatal ha reconegut l’autoritat del professorat en el marc de la convivència dels centres educatius, recollint que els pares i els alumnes tenen el deure de respectar l’autoritat del professorat.

Així, als pares i tutors dels fills o pupils “els correspon respectar i fer respectar les normes establertes pel centre, l’autoritat i les indicacions o orientacions educatives del professorat” (LODE, art. 4.2.f). Paral•lelament, els alumnes han de “participar i col•laborar en la millora de la convivència escolar i en la consecució d’un adequat clima d’estudi al centre, respectant […] l’autoritat i orientacions del professorat” (LODE, art. 6.4.e).

Aquesta primera idea del respecte per l’autoritat del professorat ha estat recollida per quasi totes les lleis educatives aprovades a diferents comunitats autònomes:

— “Els alumnes tenen el deure de respectar els altres alumnes i l’autoritat del professorat” (LEC, art. 22.1.d).

— “Además del estudio, el alumnado tiene el deber de respetar la autoridad y las orientaciones del profesorado” (art. 8.2 de la Ley 17/2007, de 10 de desembre, de Educación de Andalucía).

— “Los deberes del alumnado se sustentan en […] la colaboración con el profesorado, respetando su autoridad, y con sus compañeros y compañeras” (art. 11.2 de la Ley 7/2010, de 20 de juliol, de Educación de Castilla-La Mancha).

— “En el proceso educativo, el alumnado tiene el deber de […] respetar la autoridad del profesorado y sus derechos, así como cumplir sus directrices y orientaciones” (art. 46.b de la Ley 4/2011, de 7 de març, de Educación de Extremadura).

— En canvi, la Ley 6/2008, de 26 de desembre, de Educación de Cantabria, no recull ni una vegada la paraula “autoridad”.

Els professors exerceixen, doncs, “la responsabilitat principal del procés educatiu i l’autoritat que se’n desprèn” (LEC, art. 28.1), especialment en l’àmbit de la convivència del centre, ja que “correspon a la direcció i al professorat de cada centre, en exercici de l’autoritat que tenen conferida […], el control i l’aplicació de les normes de convivència” (LEC, art. 30.4). En aquesta mateixa direcció, entre els criteris que orienten l’organització pedagògica dels centres s’hi preveu “l’establiment de regles basades en els principis democràtics, que afavoreixen els hàbits de convivència i el respecte a l’autoritat del professorat” (LEC, art. 77.1.f).

Ara bé, algunes lleis educatives han anat més lluny en el reconeixement de l’autoritat del professorat, i han atribuït al professorat la “consideració d’autoritat pública” en l’exercici de les seves funcions docents.

1) La Ley de Educación de Castilla-La Mancha (2010) menciona explícitament “l’autoritat pública del professorat en l’exercici de les seves funcions” a l’article 16:

“16.3. El Consejo de Gobierno regulará los supuestos, las condiciones y el alcance de la autoridad del profesorado en el ejercicio de sus funciones.
16.4. La Consejería competente en materia de educación comunicará a la fiscalía correspondiente las actuaciones contra el profesorado que, en su caso, pudieran constituir un supuesto de atentado contra la autoridad pública en el ejercicio de sus funciones.”

La LEC, en canvi, només ha atribuït aquesta consideració d’autoritat pública al director del centre públic (art. 142.9) i als inspectors (art. 177.2), que gaudeixen de presumpció de veracitat en els seus informes i d’ajustament a la norma en les seves actuacions, llevat que es provi el contrari.

2) La Ley de Educación de Extremadura (2011), sense explicitar-ne d’entrada l’autoritat pública del professorat, preveu que “el profesorado tendrá la consideración de autoridad académica y magistral” (art. 56.2), en un àmbit que supera el marc de la convivència, que és on es desplega habitualment l’autoritat del professorat.

Tanmateix l’article 165 d’aquesta llei reconeix explícitament al professorat “en el desempeño de sus funciones […] la consideración de autoridad pública, con los efectos que le reconoce el ordenamiento jurídico” (art. 165.1). Però a continuació sembla que els efectes d’aquesta consideració del professorat es limitin a l’àmbit disciplinari: “A tal fin, los hechos constatados por el profesorado en el ejercicio de sus competencias disciplinarias gozarán de presunción de veracidad” (art. 165.1).

3) Finalment, la comunitat autònoma que ha regulat amb més detall l’autoritat del professorat ha estat Madrid, que ha dedicat una llei específica a aquesta matèria, la Ley 2/2010, de 15 de juny, de autoridad del profesor (publicada al BOE d’1.10.2010), que té per objecte “reconocer y reforzar la autoridad del profesor y fomentar la consideración y el respeto que le son debidos en el ejercicio de sus funciones y responsabilidades, con el fin de mejorar la calidad del sistema educativo y garantizar el derecho a la educación” (art. 1).

Dins el capítol I d’aquesta llei, de protecció jurídica del professor, es dediquen dos articles a l’autoritat pública dels directors i d’altres membres de l’equip directiu, així com dels professors, que “tendrán, en el ejercicio de las potestades de gobierno, docentes y disciplinarias que tengan atribuidas, la condición de autoridad pública, y gozarán de la protección reconocida a tal condición por el ordenamiento jurídico” (art. 5).

Ara bé, la presumpció de veracitat es limita, en l’article 6, al marc disciplinari: “En el ejercicio de las competencias disciplinarias, los hechos constatados por los directores y demás miembros de los órganos de gobierno, así como por los profesores, gozan de presunción de veracidad, cuando se formalicen por escrito en documento que cuente con los requisitos establecidos reglamentariamente” (art. 6), malgrat que l’article 5 ja esmentat ha atribuït la condició d’autoritat pública als directors, altres directius i professors “en l’exercici de les potestats de govern, docents i disciplinàries.”

En canvi, la LEC atribueix al director del centre públic la consideració d’autoritat pública en l’exercici de totes les seves funcions, no només les disciplinàries, i gaudeix de veracitat en els seus informes i d’ajustament a la norma en les seves actuacions, llevat que es provi el contrari, no només en l’àmbit disciplinari (LEC, art. 142.9 i D_dir, art. 4.1). Però no ha conferit aquesta consideració d’autoritat pública ni als altres òrgans directius del centre ni a la resta dels professors. El temps dirà si va ser apropiada aquesta novetat d’atribuir exclusivament al director del centre públic la condició d’autoritat pública, a més de l’inspector, que ja la tenia atribuïda per la LOE.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada