dimecres, 24 de març del 2010

El sistema educatiu de Catalunya

[article 8.1 de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació]

L'objecte de la Llei d'educació és "regular el sistema educatiu de Catalunya", llevat del sistema universitari de Catalunya, "que es regeix per la seva normativa específica" (art. 1.1 i 2). Aquesta regulació del sistema educatiu ocupa la major part del text legal, i, atesa la seva extensió, resulta difícil analitzar el contingut concret del que el legislador entén per "sistema educatiu".

En una primera definició del sistema educatiu, l'article 8.1 de la LEC només hi inclou els ensenyaments, els centres que els imparteixen i els serveis educatius, "qualssevol que siguin els destinataris de l'ensenyament, la titularitat del centre i el seu sistema de finançament".

Però és evident que hem d'incloure altres elements dins del sistema educatiu (o per ser mes precisos, aspectes o àmbits del sistema educatiu, segons especifiquen els articles 159.3, 171.4, 183,1 i la disposició addicional 14), a més dels enumerats al ja esmentat 8.1.

De fet, malgrat que no utilitzi aquesta paraula, la llei es refereix al sistema educatiu com un "espai", en què es presta el servei educatiu, i al qual es pot accedir (art. 4.1, 10.2 i 21.2.a i b), romandre (per exemple, la "permanència i progressió" de l'alumnat en el sistema educatiu, art. 3.8 LOE i art. 6.3.h LODE) i del qual hom pot estar fora (art. 5.1 LEC i art. 5.4 LOE). La sortida ordinària del sistema educatiu és el món laboral (per exemple, art. 30.3.b LOE).

El sistema educatiu és un conjunt d'elements i aspectes, ordenats i relacionats entre ells, "agregats" o "enganxats" els uns als altres (etimològicament, la paraula grega σστημα tenia el sentit de 'enllaçat' o 'lligat'), que conformen un cos únic, un tot, un espai educatiu que agrupa i relaciona els drets i deures de tots els agents que intervenen en els processos educatius, un espai en què tenen lloc totes les activitats educatives i els processos de l'ensenyament. Hom pot estar dintre i fora del sistema educatiu, hom pot formar-se dins i fora del sistema educatiu, i de la mateixa manera que hom pot accedir al sistema educatiu, també el pot abandonar (havent obtingut, o no, una titulació determinada).

Queden fora del sistema educatiu regulat per la LEC, a més del sistema universitari ja esmentat (art. 1.2), els ensenyaments no reglats (art. 64.2 i DA 26 i 27), la formació en el món laboral (sigui la "formació contínua" o la "formació per a l'ocupació", art. 62.1) i altres sistemes educatius (com els estrangers, art. 6.6 LOE).

Per a resseguir els principals elements que comprèn el sistema educatiu, ens pot ser útil la revisió de les competències atribuïdes per la LEC a l'Administració educativa de la Generalitat per a "regular, planificar, ordenar, supervisar i avaluar el sistema educatiu" (art. 158.1), competències que ja he comentat en un altre post d'aquest blog (7.9.2009). De les competències de l'Administració educativa en relació amb el sistema educatiu, podem deduir-ne els aspectes fonamentals del propi sistema:

(1) L'ordenament jurídic i les normes reglamentàries i els principis que regeixen els diversos aspectes del sistema educatiu (art. 2.1, 2.2, 2.3, 66.2, 77.1, 99.3, 109.1, i 178.1 i 2);

(2) El règim d'admissió d'alumnes com a procediment únic d'accés als centres públics i concertats (art. 4.2, 42.2, 46.1 i 166) i les proves d'accés al sistema educatiu (art. 55.2 i 69.1 i 2);

(3) El currículum de les diferents etapes i els diferents ensenyaments del sistema educatiu (art. 51, 52, 62.1, 3 i 5, 64.1 i 69.2);

(4) La formació permanent dels mestres i els professors i d'altres professionals de l'educació (art. 86.3.e i 110);

(5) Els requisits que han de complir els centres (art. 158.2.a);

(6) El Servei d'Educació de Catalunya (art. 42.1, 43.2, 99.3, 158, 197.2, 201.1 i DF 1.2);

(7) El contingut mínim i el procediment per a aprovar els instruments en què es concreta l'autonomia dels centres educatius públics (art. 90-103);

(8) Els òrgans de govern dels centres educatius públics (art. 139-148);

(9) El desplegament de l'ordenació de la funció pública docent (art. 111-138);

(10) Els concerts educatius (art. 205);

(11) Els sectors implicats (art. 184.2) i el procediment de participació de les associacions d'alumnes i de les associacions de mares i pares d'alumnes en els òrgans col·legiats dels centres educatius (art. 158.2.a);

(12) El sistema propi de beques i ajuts a l'estudi (art. 6, 25.1.h, 158.2.b, 200.1 i 202);

(13) El mapa escolar i la programació de l'oferta educativa del Servei d'Educació de Catalunya (art. 8, 44.3 i 158.2.c);

(14) L'expedició i homologació dels títols acadèmics i professionals (art. 158.2.f);

(15) La inspecció del sistema educatiu (art. 158.2.i, 175.3.e, i 177.1 i 2);

(16) L'avaluació del sistema educatiu (art. 182, 183.2, 184.2 i 186.1.a);

(17) El marc general de l'ordenació de les activitats complementàries, les activitats extraescolars i els serveis escolars dels centres vinculats al Servei d'Educació de Catalunya (art. 25.1.f, 50.3, 104.2.i, 158.2.k, 169.1, 202 i 205.11);

(18) La implicació activa dels centres en l'entorn i en les activitats de lleure (art. 39.1 i 2 i 41);

(19) La participació i la implicació dels alumnes i de llurs famílies en el procés educatiu (art. 19 i 193.3);

(20) La garantia de l'oferta adequada de places en centres públics (art. 2.3, 44 i 158.3.e).

Tanmateix, amb aquesta llista no s'esgoten tots els components del sistema. La LEC esmenta altres aspectes lligats al sistema educatiu, que permeten definir-lo millor, com són ara:

- el règim lingüístic del sistema educatiu (art. 9.1),

- la incorporació tardana al sistema educatiu (art. 10.2 i 81.3.b),

- els objectius del sistema educatiu (art. 98.2, i 197.2 i 3),

- les necessitats del sistema educatiu (art. 44.1, 79.1.c, 97.4, 102.2, 113 i 205.2),

- l'excel·lència del sistema educatiu (art. 43.2 i 168.1),

- els usuaris del sistema educatiu (art. 176.3),

- el procés educatiu (art. 19.1, 21.1, 28.1, 31.2, 77.1.g, 78.1.a i 80.1.a),

- i el finançament del sistema educatiu (art. 196, 197 i DF 2),

però tots aquests aspectes del dret a l'educació em permetran redactar més d'una nota un altre dia.

dijous, 18 de març del 2010

El titular del centre concertat

[article 99.3 de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació]

L'article 149.1 de la LEC enumera el nombre mínim d'òrgans de govern i de coordinació docent dels centres privats concertats, sense recollir-hi explícitament qui ha de ser el titular del centre al costat del director o directora, el claustre del professorat i el consell escolar. Però és evident que la LEC no ha oblidat aquesta figura central del govern dels centres concertats, que apareix al llarg del text en molts preceptes.

El titular té responsabilitats cabdals en el govern del centre concertat, malgrat que la Llei no li hagi dedicat un precepte específic per regular-les de manera global, com fa amb altres òrgans de govern. D'entrada, la LEC li atribueix al titular "la gestió dels centres privats sostinguts amb fons públics […], sense cap altra restricció que les establertes amb caràcter general per la legislació educativa i laboral i les que deriven de les finalitats i els principis que regeixen el sistema educatiu i el Servei d'Educació de Catalunya" (art. 99.3 LEC). En el cas dels centres públics, la seva gestió "és responsabilitat de la direcció de cada centre" (art. 99.1), no de l'entitat titular, tant si correspon al Departament d'Educació com a un municipi.

Per tant, tal com es dedueix de molts preceptes de la LEC, el titular dels centres concertats té atribuïdes responsabilitats que en els centres públics corresponen als directors i al consell escolar. Així, sense ànim de ser exhaustiu, els titulars dels centres concertats tenen, entre altres, les funcions, els drets i els deures següents:

- aprovar el projecte educatiu del centre, havent escoltat el consell escolar (art. 95.1);

- establir el caràcter propi del centre (art. 74.3);

- impulsar l'exercici de l'autonomia pedagògica i al director o directora liderar-lo (art. 97.5);

- proposar al consell escolar la sol·licitud d'autorització de percepcions […] per les activitats complementàries, les activitats extraescolars i els serveis escolars (art. 152.2.c);

- proposar al consell escolar el pressupost anual i el retiment de comptes (art. 152.2.d);

- adoptar les decisions sobre l'estructura organitzativa del centre, havent escoltat el claustre del professorat (art. 98.4);

- proposar al consell escolar les normes d'organització i funcionament del centre (art. 152.2.f);

- participar en el procediment de la programació de l'oferta educativa (art. 44.3);

- adoptar mesures i iniciatives per a fomentar la convivència en els centres i la resolució pacífica dels conflictes (art. 31.6);

- sol·licitar la subscripció i la renovació dels concerts educatius (art. 205. 6 i 13);

- manifestar la voluntat de rebre finançament de la Generalitat (art. 44.6);

- promoure els instruments i les condicions adequats per al perfeccionament, la promoció i el desenvolupament professionals del professorat (art. 28.2), ja que la formació permanent és una responsabilitat de l'Administració i dels altres titulars dels centres educatius (art. 110.2);

- participar en les convocatòries de processos de concurs per a concedir llicències o atorgar permisos retribuïts al professorat (art. 110.5);

- donar la conformitat a les adscripcions entre centres públics i centres privats concertats (art. 76.2);

- proposar al consell escolar del centre l'aprovació de la carta de compromís educatiu (art. 151.1.g), de la programació general anual del centre (art.152.2.h) i dels acords de coresponsabilitat i de subscripció de contractes programa (art. 152.2.i).

Per a calibrar, finalment, la importància de les decisions i responsabilitats del titular dels centres concertats, pot ser útil comparar-les amb les corresponents al director o directora i al consell escolar del centre concertat, segons es relacionen en la taula següent:


dimarts, 9 de març del 2010

El directiu professional docent

[article 116 de la llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació]

La setmana passada el Departament d'Educació va presentar al Govern la proposta articulada de "decret de la direcció dels centres educatius públics i del personal directiu professional docent", per tal que la comissió de secretaris generals aprovi el text inicial del projecte de norma i s'iniciï la seva tramitació.

Aquest fet administratiu ha coincidit en el temps amb la celebració, el dia 2 de març, d'una taula rodona molt interessant sobre "La construcció d'una direcció pública professional" en el si d'una jornada organitzada per ESADEFORUM, que tenia el títol global de "Repensar en profunditat el sector públic enmig de la crisi".

Sobre aquest mateix tema del directiu públic professional, tres dels ponents de la taula rodona han publicat, fa molt pocs mesos, un llibre molt clarificador (La dirección pública profesional en España, de Rafael Jiménez Asensio, Manuel Villoria i Alberto Palomar Olmeda, IVAP, Ed. Marcial Pons, 2009), en què analitzen breument la figura del directiu públic professional des de diferents perspectives: institucional, de ciència política i jurídica.

La suma d'aquestes tres circumstàncies, és a dir, la lectura del llibre sobre la direcció pública professional a Espanya, haver assistit al debat de la taula rodona el passat 2 de març a ESADE i l'inici de la tramitació del decret que regula, per primera vegada, la condició del directiu professional docent a Catalunya, m'han portat a dedicar el post d'avui a analitzar el perfil d'aquest responsable directiu introduït per l'article 116 de la LEC.

Segons preveu aquest precepte, que segueix molt de prop l'article 13 de l'EBEP, "el Govern ha d'establir" (a diferència de l'EBEP, que ho deixa més obert amb la clàssica expressió "poden establir") "un règim jurídic específic del personal directiu docent, els criteris i el procediment per a determinar la condició de personal directiu professional dels funcionaris que ocupen o han ocupat la direcció d'un centre educatiu i els efectes que ha de tenir sobre la carrera professional d'aquests funcionaris" (art. 116.1 LEC).

Em limitaré avui a intentar una definició de l'expressió "establir un règim jurídic específic del personal directiu docent i determinar la condició de personal directiu professional" que la LEC atribueix al Govern, amb les mateixes paraules que apareixen a l'Estatut bàsic.

Per la seva naturalesa, la condició d'un empleat públic està lligada al seu règim jurídic, al seu estatut entès com a conjunt de normes, regles, drets i deures que conformen la seva relació de servei amb l'administració pública de la qual depèn. Així, la condició del directiu professional docent l'hem d'entendre com la seva índole o naturalesa; dit amb altres paraules, la condició la conformen aquells elements essencials que configuren el seu perfil professional i el diferencien d'altres empleats públics.

La regulació del personal directiu professional és una novetat absoluta de l'EBEP, que ha recollit la LEC referida al director docent com a colofó de la seva carrera professional en l'exercici de la funció directiva. Precisament aquest reconeixement específic de la funció directiva dintre de la funció pública és el fet que ha permès desplegar la figura del directiu públic, que requereix unes grans dosis de professionalització i que ha d'ocupar un espai de l'Administració pública, separat tant del càrrec polític com de la funció pública ordinària.

Els directius públics de caràcter professional apareixen en algunes lleis recents, com ara:

- l'article 6 de la LOFAGE (Llei 6/1997, de 14 d'abril), en el qual es diferencia entre òrgans superiors de l'Administració General de l'Estat (ministres i secretaris d'Estat) i òrgans directius (subsecretaris, secretaris generals, directors generals i subdirectors generals, entre altres càrrecs);

- l'article 23 de la LOU (Llei orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d'Universitats), en què es regula la figura del gerent de la Universitat;

- l'article 53 de la Carta Municipal de Barcelona (Llei 22/1998, de 30 de desembre), que regula el règim dels llocs de treball ocupats per personal d'alta direcció;

- i, més recentment, l'article 23 de la Llei 28/2006, d'agències estatals, que regula el personal directiu "atenent l'especial responsabilitat, competència tècnica i rellevància de les tasques que els siguin assignades", i en el qual s'ha inspirat fonamentalment l'EBEP.

El que resulta nou, per tant, no és la figura del directiu públic, que ja existia en diferents lleis anteriors a l'EBEP, sinó el fet que es reguli amb caràcter bàsic per a totes les administracions públiques, tant la de l'Estat com les de les comunitats autònomes i les Locals. Però encara més innovadora ha estat la LEC en preveure aquesta figura del directiu professional en el món de la docència pública, ja que ha introduït en l'organització i gestió dels centres públics un responsable amb competències directives "gerencials" i professionals, dissenyades inicialment pel legislador bàsic per a cobrir els llocs de treball de directors generals, de gerents i de subdirectors generals de les administracions públiques.

Ja fa temps que dos experts en funció pública de la talla de Francisco Longo (en el seu magnífic llibre Mérito y flexibilidad. La gestión de las personas en las organizaciones del sector público, Ed. Paidós, 2004) i Rafael Jiménez Asensio (a Directivos públicos, IVAP, Oñati, 2006) han definit els elements essencials del model professional de direcció pública o model gerencial, que es caracteritza pel següents components bàsics:

1) Professionalització: la funció directiva requereix uns coneixements i habilitats vinculats amb les tasques directives.

2) Atribució o delegació: el directiu públic ha de tenir poders propis i delegats decisoris sobre els recursos humans, financers i tecnològics de l'organització.

3) Marc de responsabilitats: el marc de responsabilitats del directiu és definit en un acord de gestió, on es pacten els objectius a assolir i els indicadors de gestió per controlar el seu compliment.

4) Sistema d'incentius: les tasques del directiu estan sotmeses a un sistema d'avaluació de l'acompliment i dels resultats, que ha de repercutir sobre les seves retribucions, majors o menors en funció dels resultats assolits.

5) Temporalitat: l'exercici dels llocs directius ha d'estar subjecte a termini, hi pot haver molta estabilitat mentre els resultats de gestió siguin raonables, però els llocs directius no són vitalicis.

6) Cessament no discrecional: la continuïtat o cessament del directiu públic no pot deixar-se al lliure arbitri de la discrecionalitat de qui l'ha designat, ja que el seu cessament ha d'estar lligat a un termini prèviament fixat o als resultats obtinguts per la gestió.

L'esfera gerencial dels directius públics té, en definitiva, un marge ampli de decisió i autonomia en la seva gestió, i està basada en el principi de responsabilitat per l'eficiència o pels resultats.

Per acabar avui, recolliré la proposta de direcció pública professional que presenta Francisco Longo al llibre ja esmentat (pàgs. 199-236), i que va en la mateixa direcció de definir un marc de responsabilitats gerencials i d'exigir un sistema de control i de retiment de comptes de l'actuació del directiu, amb un règim d'incentius associats a l'avaluació del rendiment directiu. Segons Longo, els sistemes públics contemporanis necessiten "definir i organitzar un espai directiu professional, diferent dels que corresponen a la política i a les restants professions públiques, i adscriure a aquest espai persones dotades de les competències necessàries i imbuïdes de «l'ethos» gerencial" (pàg. 221), competències que transcendeixen els coneixements tècnics, ja que inclouen un conjunt d'atributs personals, actituds o valors, destreses i capacitats cognitives i de conducta.


El directiu professional docent

La setmana passada el Departament d'Educació va presentar al Govern la proposta articulada de "decret de la direcció dels centres educatius públics i del personal directiu professional docent", per tal que la comissió de secretaris generals aprovi el text inicial del projecte de norma i s'iniciï la seva tramitació.

Aquest fet administratiu ha coincidit en el temps amb la celebració, el dia 2 de març, d'una taula rodona molt interessant sobre "La construcció d'una direcció pública professional" en el si d'una jornada organitzada per ESADEFORUM, que tenia el títol global de "Repensar en profunditat el sector públic enmig de la crisi".

Sobre aquest mateix tema del directiu públic professional, tres dels ponents de la taula rodona han publicat, fa molt pocs mesos, un llibre molt clarificador (La dirección pública profesional en España, de Rafael Jiménez Asensio, Manuel Villoria i Alberto Palomar Olmeda, IVAP, Ed. Marcial Pons, 2009), en què analitzen breument la figura del directiu públic professional des de diferents perspectives: institucional, de ciència política i jurídica.

La suma d'aquestes tres circumstàncies, és a dir, la lectura del llibre sobre la direcció pública professional a Espanya, haver assistit al debat de la taula rodona el passat 2 de març a ESADE i l'inici de la tramitació del decret que regula, per primera vegada, la condició del directiu professional docent a Catalunya, m'han portat a dedicar el post d'avui a analitzar el perfil d'aquest responsable directiu introduït per l'article 116 de la LEC.

Segons preveu aquest precepte, que segueix molt de prop l'article 13 de l'EBEP, "el Govern ha d'establir" (a diferència de l'EBEP, que ho deixa més obert amb la clàssica expressió "poden establir") "un règim jurídic específic del personal directiu docent, els criteris i el procediment per a determinar la condició de personal directiu professional dels funcionaris que ocupen o han ocupat la direcció d'un centre educatiu i els efectes que ha de tenir sobre la carrera professional d'aquests funcionaris" (art. 116.1 LEC).

Em limitaré avui a intentar una definició de l'expressió "establir un règim jurídic específic del personal directiu docent i determinar la condició de personal directiu professional" que la LEC atribueix al Govern, amb les mateixes paraules que apareixen a l'Estatut bàsic.

Per la seva naturalesa, la condició d'un empleat públic està lligada al seu règim jurídic, al seu estatut entès com a conjunt de normes, regles, drets i deures que conformen la seva relació de servei amb l'administració pública de la qual depèn. Així, la condició del directiu professional docent l'hem d'entendre com la seva índole o naturalesa; dit amb altres paraules, la condició la conformen aquells elements essencials que configuren el seu perfil professional i el diferencien d'altres empleats públics.

La regulació del personal directiu professional és una novetat absoluta de l'EBEP, que ha recollit la LEC referida al director docent com a colofó de la seva carrera professional en l'exercici de la funció directiva. Precisament aquest reconeixement específic de la funció directiva dintre de la funció pública és el fet que ha permès desplegar la figura del directiu públic, que requereix unes grans dosis de professionalització i que ha d'ocupar un espai de l'Administració pública, separat tant del càrrec polític com de la funció pública ordinària.

Els directius públics de caràcter professional apareixen en algunes lleis recents, com ara:

- l'article 6 de la LOFAGE (Llei 6/1997, de 14 d'abril), en el qual es diferencia entre òrgans superiors de l'Administració General de l'Estat (ministres i secretaris d'Estat) i òrgans directius (subsecretaris, secretaris generals, directors generals i subdirectors generals, entre altres càrrecs);

- l'article 23 de la LOU (Llei orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d'Universitats), en què es regula la figura del gerent de la Universitat;

- l'article 53 de la Carta Municipal de Barcelona (Llei 22/1998, de 30 de desembre), que regula el règim dels llocs de treball ocupats per personal d'alta direcció;

- i, més recentment, l'article 23 de la Llei 28/2006, d'agències estatals, que regula el personal directiu "atenent l'especial responsabilitat, competència tècnica i rellevància de les tasques que els siguin assignades", i en el qual s'ha inspirat fonamentalment l'EBEP.

El que resulta nou, per tant, no és la figura del directiu públic, que ja existia en diferents lleis anteriors a l'EBEP, sinó el fet que es reguli amb caràcter bàsic per a totes les administracions públiques, tant la de l'Estat com les de les comunitats autònomes i les Locals. Però encara més innovadora ha estat la LEC en preveure aquesta figura del directiu professional en el món de la docència pública, ja que ha introduït en l'organització i gestió dels centres públics un responsable amb competències directives "gerencials" i professionals, dissenyades inicialment pel legislador bàsic per a cobrir els llocs de treball de directors generals, de gerents i de subdirectors generals de les administracions públiques.

Ja fa temps que dos experts en funció pública de la talla de Francisco Longo (en el seu magnífic llibre Mérito y flexibilidad. La gestión de las personas en las organizaciones del sector público, Ed. Paidós, 2004) i Rafael Jiménez Asensio (a Directivos públicos, IVAP, Oñati, 2006) han definit els elements essencials del model professional de direcció pública o model gerencial, que es caracteritza pel següents components bàsics:

1) Professionalització: la funció directiva requereix uns coneixements i habilitats vinculats amb les tasques directives.

2) Atribució o delegació: el directiu públic ha de tenir poders propis i delegats decisoris sobre els recursos humans, financers i tecnològics de l'organització.

3) Marc de responsabilitats: el marc de responsabilitats del directiu és definit en un acord de gestió, on es pacten els objectius a assolir i els indicadors de gestió per controlar el seu compliment.

4) Sistema d'incentius: les tasques del directiu estan sotmeses a un sistema d'avaluació de l'acompliment i dels resultats, que ha de repercutir sobre les seves retribucions, majors o menors en funció dels resultats assolits.

5) Temporalitat: l'exercici dels llocs directius ha d'estar subjecte a termini, hi pot haver molta estabilitat mentre els resultats de gestió siguin raonables, però els llocs directius no són vitalicis.

6) Cessament no discrecional: la continuïtat o cessament del directiu públic no pot deixar-se al lliure arbitri de la discrecionalitat de qui l'ha designat, ja que el seu cessament ha d'estar lligat a un termini prèviament fixat o als resultats obtinguts per la gestió.

[article 116 de la llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació]

L'esfera gerencial dels directius públics té, en definitiva, un marge ampli de decisió i autonomia en la seva gestió, i està basada en el principi de responsabilitat per l'eficiència o pels resultats.

Per acabar avui, recolliré la proposta de direcció pública professional que presenta Francisco Longo al llibre ja esmentat (pàgs. 199-236), i que va en la mateixa direcció de definir un marc de responsabilitats gerencials i d'exigir un sistema de control i de retiment de comptes de l'actuació del directiu, amb un règim d'incentius associats a l'avaluació del rendiment directiu. Segons Longo, els sistemes públics contemporanis necessiten "definir i organitzar un espai directiu professional, diferent dels que corresponen a la política i a les restants professions públiques, i adscriure a aquest espai persones dotades de les competències necessàries i imbuïdes de «l'ethos» gerencial" (pàg. 221), competències que transcendeixen els coneixements tècnics, ja que inclouen un conjunt d'atributs personals, actituds o valors, destreses i capacitats cognitives i de conducta.


dimarts, 2 de març del 2010

El principis de mèrit i capacitat en la selecció del professorat

[article 119.1 de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació]

Avui torno a una matèria a la qual he dedicat molt del meu temps aquests darrers anys, per millorar la gestió dels procediments de selecció de docents i de provisió dels llocs de treball: la diferència conceptual entre els principis constitucionals de mèrit i capacitat. En dos posts anteriors ja he tingut ocasió de tractar aquest mateix aspecte de la doctrina constitucional en matèria de funció pública (el 25 de juny del 2009, sobre "la idoneïtat, capacitat i aptitud del professorat", i el 14 de setembre del 2009, sobre "la qualificació professional docent"). Continuo, doncs, amb l'anàlisi d'aquesta matèria tan complexa, que considero fonamental per a entendre el sistema de selecció dels funcionaris docents.

Per delimitar el significat d'aquests dos conceptes jurídics de "mèrit i capacitat", s'han de posar en relació amb tot un conjunt de paraules que formen un entramat conceptual, les definicions de les quals es trepitgen les unes a les altres, com el cas de la capacitat, l'aptitud, la idoneïtat, la qualificació, la suficiència i la competència (professional).

Darrerament, s'utilitza amb més freqüència la paraula "idoneïtat" que la clàssica "capacitat", sobretot en l'àmbit jurídic. La idoneïtat és de fet un concepte més ampli, ja que inclou alhora la capacitat i l'aptitud. I així, en moltes convocatòries de selecció de funcionaris docents s'especifica que la valoració del mèrit i la capacitat en els processos selectius suposa una valoració dels coneixements, aptituds i habilitats amb la finalitat de triar els candidats més idonis per a fer les funcions docents.

En els procediments de selecció intervenen no solament els criteris de mèrit i capacitat dels aspirants, sinó també aquests tres grups de factors:

a) Els mèrits i l'experiència docent prèvia.
b) La capacitat i idoneïtat per al desenvolupament de les tasques.
c) Les qualitats i aptituds dels aspirants.

En definitiva, en el procés selectiu s'han de determinar criteris d'idoneïtat per tal de nomenar els funcionaris docents més capacitats pels seus coneixements i experiència professional.

Tot això està en concordança amb l'extensíssima doctrina del Tribunal Constitucional, que reiteradament ha recordat al legislador i a les diferents administracions públiques que el mèrit ha de tenir un fonament objectiu, raonable i proporcionat. L'objectivitat dels requisits per a l'accés a la funció pública docent es basa, per tant, en dos fonaments:

a) La raonabilitat, entesa com a no-arbitrarietat (els aspirants han de demostrar una relació amb la funció a desenvolupar).

b) La proporcionalitat, que és l'adequada ponderació de cada requisit i mèrit en relació amb la valoració del conjunt de tots ells.

En sentit contrari, una manca d'efectivitat durant la prestació del servei públic docent o una manca evident de capacitat, entesa com a idoneïtat, pot suposar la inidoneïtat del funcionari per a una tasca concreta i específica, situació que li pot comportar la remoció del lloc de treball i, en el cas del funcionari interí, la revocació del nomenament, mitjançant resolució motivada i amb el tràmit previ d'audiència de l'interessat, per evitar la indefensió.

Entrant ja en el text de la Llei d'educació, en la selecció de funcionaris docents es determina "la idoneïtat i la competència dels candidats sobre la base dels coneixements i les aptituds" [art. 119.3 LEC] i en la fase d'oposició es valoren, a més dels "coneixements específics de l'especialitat docent", "la capacitat pedagògica i el domini de les tècniques necessàries per a l'exercici docent" [art. 119.2 LEC]. "L'aptitud per a la docència" s'ha de garantir en la formació inicial del professorat, que "s'ha d'ajustar a les necessitats de titulació i de qualificació que requereix l'ordenació general del sistema educatiu" [art. 109.1 LEC].

En canvi, no apareix mai a la LEC la paraula "suficiència" amb el significat de "capacitat i aptitud" referides als funcionaris docents.

La "competència docent" del professorat es basa també en "criteris d'idoneïtat", que els permet "impartir àrees, matèries i mòduls professionals diferents dels atribuïts a la seva especialitat docent" [art. 112.5 LEC]. En aquest mateix precepte, la LEC fixa els tres criteris d'idoneïtat que s'han de tenir en compte "per a l'acreditació de competència docent en una àrea, matèria o mòdul": la titulació acadèmica, la formació i l'experiència docent acreditada. El funcionari interí docent acredita "la competència per a exercir amb caràcter interí en els centres públics dependents del Departament" [art. 122.3 LEC] a partir del resultat de l'avaluació durant el primer curs de l'exercici docent.

Ens trobem, doncs, davant els mateixos conceptes que els previstos a l'EBEP per a l'acreditació de "competències, capacitats i coneixements" a través d'un procés selectiu d'empleats públics, siguin funcionaris, interins o laborals [art. 75.1 EBEP].

Si comparem les definicions d'aquests conceptes tal com apareixen al diccionari, és fàcil comprovar que tots ells estan lligats, ja que els uns formen part de les definicions dels altres:

La capacitat (1) és "l'aptitud (2) o suficiència (3) per a alguna cosa".

L'aptitud (2) és "la suficiència (3) o idoneïtat (4) per a obtenir i exercir un càrrec".

La idoneïtat (4) és "la suficiència (3), disposició o qualificació (5) per a una cosa".

La qualificació (5) és "el nivell de coneixements i aptituds per a l'acompliment d'un treball específic".

La suficiència (3) és el sinònim de "la capacitat (1) i l'aptitud (2)".

Finalment, la competència, que no ha aparegut en cap de les definicions anteriors, es defineix com "idoneïtat (4) per fer una tasca o ocupar un lloc de treball eficaçment, pel fet de posseir les qualificacions (5) requerides per a això".

També podem definir la competència professional com "el conjunt de coneixements, aptituds, valors i actituds als quals el funcionari recorre per fer bé les funcions que té assignades". La gestió per competències exigeix de servir-se'n com un patró o norma per a la selecció de personal, la planificació de carreres, l'avaluació de l'acompliment i el desenvolupament personal.

No és d'estranyar que els països europeus cada vegada estiguin qüestionant més els seus models tradicionals basats en les idees de capacitat entesa com a coneixements i de mèrit com a sinònim d'experiència professional.