dilluns, 28 de novembre de 2011

El sistema educatiu com a espai educatiu

A la Mercè Espuny i a la Victòria Peremiquel, en agraïment per haver-me acompanyat amb entusiasme en l’elaboració d’aquest blog des del primer dia. Les trobaré a faltar moltíssim.




Molts dels conceptes que utilitza el legislador en la descripció del contingut i de les funcions del sistema educatiu de Catalunya estan relacionats, etimològicament, amb diferents aspectes de l’espai físic (i temporal) i, per tant, podem definir, d’entrada, el “sistema educatiu” com un espai on s’integren tots els elements i processos que intervenen en l’acció educativa.

De fet, l’objectiu principal de la LEC és “regular el sistema educatiu de Catalunya” (art. 1.1) i en aquesta tasca de determinar les regles o normes a què ha d’ajustar-se el sistema educatiu la LEC porta a terme “l’ordenació general del sistema educatiu” (art. 109.1), establint “les normes reguladores del sistema educatiu” (art. 178.1.e).


Etimologia de la paraula “sistema”

Com és ben conegut, la paraula “sistema” deriva directament del grec antic σúστημα, que originàriament tenia el significat de “conjunt de coses enganxades”, i és aquesta mateixa idea de “pega” la que cohesiona un sistema, com a nucli del contingut del primitiu substantiu grec, derivat d’un verb que significava, en un sentit molt concret, “pegar, enganxar”. Com tantes altres vegades, una paraula grega originàriament molt concreta que significava un munt de “coses enganxades entre si”, va derivar a un terme abstracte, com l’actual “sistema educatiu”.


El “sistema” enfront del “caos”

Un “sistema”, en la mesura que disposa d’una estructura ordenada i regulada per principis, criteris i regles, es contraposa, per exemple, al “caos” (que també deriva del grec antic, amb el sentit originari de “massa confusa d’elements estesos en l’espai, abisme”), on regna el desordre per l’absència absoluta de regles de funcionament.

El “centre educatiu” comparteix molts elements del “sistema educatiu”, ja que d’una manera preferent el centre és el lloc fonamental on es desenvolupen les activitats educatives i els processos de l’ensenyament i l’aprenentatge, i tant l’un com l’altre conformen un “espai educatiu”.

Així, podem considerar el centre educatiu com a “microsistema” educatiu que ha de funcionar i obtenir resultats d’acord amb les regles generals del mateix sistema i les específiques que cada centre educatiu hagi aprovat en l’exercici de la seva autonomia, i el director del centre, entre altres objectius previstos al PEC i al PdD, ha d’aconseguir que el centre no derivi vers el caos i el desordre educatius, evitant que els alumnes s’enfonsin en el fracàs sense assolir els objectius educatius.


Límits espacials del sistema educatiu

El sistema educatiu com a espai educatiu engloba, entre altres elements, els drets i deures de tots els agents que intervenen en els processos educatius, i és l’espai on tenen lloc les diferents activitats educatives. Que ens trobem davant un “espai (físic)” educatiu és fàcil de comprovar:

— una persona pot estar dins i fora del sistema educatiu;
— hom pot formar-se dins i fora del sistema educatiu (formació reglada / formació contínua);
— hom pot accedir al sistema educatiu a través dels procediments de matriculació;
— també es pot abandonar (sortir de) el sistema educatiu (havent obtingut, o no, una titulació determinada).

El sistema educatiu, per tant, té límits espacials (i temporals), en la mesura en què es pot delimitar en l’espai i es poden fixar els elements que estan dins i els que estan fora d’aquest espai (art. 5.1):

— a l’espai educatiu (als diferents ensenyaments, als centres educatius) es pot accedir (art. 4.1 i 78.2), de la mateixa manera que s’accedeix a l’educació (art. 21.2.a) o a la formació permanent (art. 21.2.b);
— s’ha de garantir l’accés, la permanència i la progressió dels alumnes en el sistema educatiu (LOE, art. 3.8);
— els alumnes s’incorporen al sistema educatiu (art. 10.2);
— els ensenyaments estan integrats en el sistema educatiu [= “estan dintre de” en tant que formen part del tot] (art. 62.1);
— els diferents estudis es poden cursar [= “recórrer”] en els centres educatius (art. 37.3);
— el currículum [= “carrera”] guia les activitats educatives escolars (art. 52.1), al llarg del curs [un altre derivat de “carrera”], a través de les etapes educatives [originàriament, una etapa era la distància que l’exèrcit havia de recórrer en un dia].
— el sistema comprèn àmbits [= “espais”] educatius i inclou un mapa escolar, com a instrument de l’oferta i de la programació del sistema educatiu (art. 8.2 i 158);
— de la mateixa manera que es pot accedir al sistema educatiu, hom pot també abandonar el sistema (LOE, art. 5.4) i restar-ne fora.


Definició del sistema educatiu

El sistema educatiu inclou els diferents elements que l’integren (tots els aspectes educatius, els àmbits, els sectors implicats, els usuaris, la comunitat educativa, el professorat...) i l’estructura que li dóna cohesió (les relacions entre els diferents elements i les regles que el fan funcionar).

De fet, el sistema educatiu és un “conjunt d’elements relacionats entre ells per formar part d’una estructura que posa en relació tots els elements interns del sistema a través dels nexes, de les regles i de les relacions que els posen en contacte”.

Cal també diferenciar el sistema educatiu, com a espai ordinari de formació inicial de tota la població, i el món laboral, situat fora del sistema educatiu, però on continua la formació al llarg de la vida de les persones adultes, una vegada han abandonat el sistema educatiu.


Conclusió: sistema i utopia mítica

Mentre escrivia avui aquesta nota no he pogut evitar pensar en un altre “espai” que em va tenir ocupat, fa ja molt anys, mentre preparava la tesi doctoral sobre la utopia política de Plató i el mite grec; m’estic referint a l’espai polític (en el sentit originari d’espai físic de la polis, tal com l’entenien els fundadors de les ciutats gregues o els arquitectes com Hipòdam de Milet, que va dissenyar el Pireu al segle V a.C.), on s’esdevenia l’acció democràtica de les antigues póleis, en especial les colònies repartides per tot el litoral del Mediterrani, lluny de la metròpoli.

Aquest espai polític on es realitzava la vida ciutadana i política s’oposava, evidentment, als dissenys utòpics com la República de Plató, la característica principal dels quals era, precisament, la manca de referència a un espai real i per això mateix la definició del model utòpic recorria a imatges mítiques de l’altre món, el de les illes dels benaventurats, on es podia viure en un estat de permanent felicitat sense haver de treballar.

Abans m’he referit a la contraposició entre “sistema” i “caos”; ara us deixo a vosaltres perquè seguint el fil de la nota d’avui compareu els trets essencials del “sistema educatiu” tal com està regulat a la LEC i l’aplicació proposada encara per alguns teòrics que defensen una organització utòpica dels ensenyaments, no gaire allunyada del “caos” del mite grec.

2 comentaris:

  1. Ospa, mestre! Una vegada més has apel·lat al grec clàssic, tan usat pel llenguatge actual i tan oblidat.

    Jo també enyoraré els bons moments passats.

    Una abraçada,

    Mercè

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu per engrescar-te tan ràpid i amb tanta il·lusió al projecte.
    Ha estat un lujo acompanyar-te. Una abraçada. Victòria

    ResponElimina