Educació "no presencial" o "telemàtica"

[article 55 del Projecte de llei d'educació]

Entre les competències exclusives que la Reforma de l'Estatut de Catalunya atribueix a la Generalitat en matèria d'educació, es crea un nou concepte educatiu, el d'"ensenyaments no presencials", com a modalitat dintre dels ensenyaments postobligatoris:

"Els aspectes organitzatius dels ensenyaments en règim no presencial adreçats a l'alumnat d'edat superior a la d'escolarització obligatòria" [EAC, article 131.2.h)].

El Projecte de llei d'educació regula, a l'article 55 i amb tot detall, aquesta modalitat d'ensenyaments "postobligatoris", tal com els denomina el mateix Estatut d'autonomia a l'apartat 1 d'aquest mateix article 131, en comptes de la llarga perífrasi de l'apartat h).

Amb caràcter general, el Projecte de llei reserva aquesta modalitat d'educació no presencial als ensenyaments postobligatoris:

- El batxillerat (article 61.2 i 4);
- La formació professional inicial (article 62.8);
- Els ensenyaments d'idiomes (article 64.2);
- L'educació d'adults (article 70.1);
- Els ensenyaments que no condueixen a titulacions o certificacions amb validesa a tot l'Estat (article 55.2);
- Els cursos de formació preparatòria per a les proves d'accés al sistema educatiu (article 55.2);
- La formació en les competències bàsiques, la formació per a l'ocupació i la formació permanent (article 55.2).

Però també s'hi poden impartir, excepcionalment, "els ensenyaments obligatoris i els altres ensenyaments" (amb una expressió molt imprecisa) que, en determinades circumstàncies, estableixi el Departament (article 55.2). Fins i tot, s'obre la possibilitat de la modalitat d'educació no presencial en ensenyaments d'educació bàsica (article 55.7).

El Projecte de llei, seguint la lletra de l'Estatut d'autonomia, i "per a facilitar el dret universal a l'educació" (article 55.1), ha batejat aquesta modalitat d'educació amb una expressió negativa ("no presencial") que substitueix la tradicional "educació a distància" (mencionada, per exemple, a la LOE, articles 3.9, 34.5, 60.3, 67.2 i 69.3), denominació que no apareix ni una sola vegada al Projecte de llei d'educació.

No és aquesta l'única expressió negativa precedida d'un "no" que utilitza el legislador. Són abundants al llarg del text aquests compostos de dues paraules per a referir-se a tot un col·lectiu absolutament diferent d'un altre: "no obligatori", "no universitari", "no concertat", "no docent", "no-discriminació", "no exclusiu", "no escolar", "no lucratiu", "(matèries) no lingüístiques", "no oficial", "no reglat", "no reservat", " no sostingut (amb fons públics)", etc.

M'hauria agradat més que la Llei hagués diferenciat entre educació "presencial" i "telemàtica", paraula composta amb un terme grec ("télos" = 'lluny') al qual s'ha afegit el final de "informàtica", de la mateixa manera que la Llei, en un altre capítol, i en relació amb el suport i assessorament que proporcionen els serveis educatius del Departament, diu que "aquest suport i assessorament pot ser presencial i telemàtic" (article 86.1), considerant "telemàtic" com a oposat a "presencial" i, per tant, equivalent a "no presencial".

En definitiva, els instruments principals que utilitza actualment aquesta modalitat d'educació "no presencial" són els serveis digitals i telemàtics (que han de facilitar-se a tots els centres educatius, d'acord amb allò previst en l'article 89) i, per aquest motiu, el professorat que imparteix ensenyaments en aquesta modalitat "ha de tenir la titulació requerida per a cada etapa educativa i ha d'acreditar la capacitació per a exercir la docència emprant mitjans telemàtics i els altres recursos propis de l'educació no presencial" (article 55.5).