dimecres, 30 de juny de 2010

Constitucionalitat de la Llei. Sobre el règim lingüístic (10)

Amb aquest d'avui, el desè post dedicat a analitzar la constitucionalitat de la Llei d'educació, dono per enllestida aquesta primera sèrie de notes que han coincidit en el temps amb les llarguíssimes i estèrils deliberacions del TC sobre l'EAC, que va finalitzar ahir, 28 de juny de 2010, amb una Sentència sorprenent, votada per blocs temàtics i amb majories canviants del Tribunal. Tan bon punt tingui ocasió d'estudiar-la, serà el moment de tornar sobre aquest apassionant tema del repartiment competencial de l'educació entre la Generalitat de Catalunya i l'Estat, per a esbrinar la incidència que hagi pogut produir aquesta Sentència sobre la regulació del sistema educatiu de Catalunya per la LEC.
En aquesta nota resseguiré les al·legacions presentades davant el TC pel Parlament de Catalunya i pel Gabinet Jurídic de la Generalitat de Catalunya, en relació amb la constitucionalitat del règim lingüístic regulat per la Llei d'educació.

A) Motius d'inconstitucionalitat del règim lingüístic de la LEC
El recurs 8741-2009, promogut pels parlamentaris del Grup Popular del Congrés de Diputats davant el TC, relaciona la inconstitucionalitat en matèria de llengua de la LEC amb els articles 6, 21, 33, 35, 44, 110, 111, 131 i 143 de l'EAC, "la inconstitucionalitat del qual està pendent de resolució davant aquest Tribunal, sobretot quan els preceptes continguts en l'Estatut han servit de marc legal per a l'aprovació de la Llei que aquí es recorre" (pàg. 28 del recurs). Aquest és, de fet, el motiu principal del recurs contra la LEC: els recurrents donen per feta la inconstitucionalitat de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, en matèria lingüística, desplegada per la Llei d'educació.
Els motius específics en què pretén fonamentar-se el recurs sobre el règim lingüístic, són, essencialment, els següents:


a) De l'article 3 CE els recurrents desprenen un anomenat "sistema dual" o "sistema bilingüe", que hauria de reflectir-se també en l'ús de la llengua en l'àmbit educatiu i que, en cap cas, pot comportar l'exclusió del castellà com a llengua docent, cosa que faria la LEC, a parer dels recurrents.
Segons els recurrents, "es produeix un trencament del principi de bilingüisme real i efectiu, i, per descomptat, es trenca el principi d'igualtat d'ambdues llengües oficials en el desenvolupament del dret fonamental a l'educació en llibertat i igualtat de tots els ciutadans en el territori nacional. No garantint-se, per tant, el dret i deure d'ús d'una de les llengües oficials en Catalunya, el castellà" (pàg. 37-38 del recurs).

b) La pretesa exclusió de l'ús del castellà com a llengua de suport lingüístic dels alumnes que s'incorporen al sistema educatiu sense conèixer una de les llengües oficials, així com la impossibilitat que els alumnes puguin rebre l'educació en castellà durant el període d'adaptació i continuar els seus estudis en llengua castellana com a llengua vehicular (art. 10.2).
"En cas d'aplicar-se aquesta norma, la possibilitat de rebre educació en castellà a Catalunya resultaria impossible", afirmen els recurrents (pàg. 37 del recurs).

c) El fet que la LEC no reconegui expressament una oferta del castellà per a la població no escolar i només ho faci respecte del català (art. 10.4).

"S'exclou novament el castellà. En conclusió, aquest precepte no fa cap referència a l'obligació de portar a efecte, per part de la Generalitat de Catalunya, una oferta suficient de l'ensenyament en castellà" (pàg. 38 del recurs).

d) La pretesa inconstitucionalitat de l'article 17, que considera la llengua occitana com a llengua oficial i com a llengua vehicular i d'aprenentatge habitual en els centres educatius de l'Aran.
"No depèn del Parlament de Catalunya el reconeixement de l'occità o aranès com a llengua oficial; per tant, no es respecten els més elementals o essencials preceptes constitucionals, vulnerant el sistema de repartiment de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes […] en matèria del dret a l'educació i a la llibertat d'ensenyament" (pàg. 39 del recurs).

B) El règim lingüístic de la LEC s'insereix en el marc constitucional i estatutari
Tots aquests motius "ignoren el marc constitucional i estatutari en matèria lingüística, i comporten errors d'apreciació evidents sobre el significat i l'abast d'alguns dels preceptes impugnats", segons les al•legacions que formula el Parlament de Catalunya.
Així, l'article 3 CE fa una remissió explícita i expressa als Estatuts per declarar l'oficialitat d'altres llengües, i l'article 6 EAC atribueix al català i a l'aranès la condició de llengua pròpia i oficial, i a més estableix diferents previsions sobre l'ús de la llengua en l'àmbit de l'ensenyament, que donen un suport ple a la regulació d'aquesta matèria al títol II de la LEC.
Per una altra banda, l'Estatut atribueix, amb caràcter exclusiu, la competència en matèria de llengua pròpia, que comporta la possibilitat de determinar i desenvolupar per llei tots els usos de la llengua catalana, així com els efectes jurídics que deriven de la seva oficialitat (art. 143 EAC). Aquest mateix precepte atorga a la Generalitat la competència sobre la normalització lingüística de l'aranès.
En aquest sentit, l'article 35.1 de l'Estatut estableix que totes les persones tenen dret a rebre l'ensenyament en català en l'ensenyament no universitari i que el català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari.
Tanmateix, la condició del català com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament ha estat reconeguda pel TC (a la STC 337/1994), que rebutja la tesi que el dret a l'educació de l'article 27 CE inclogui el dret a elegir l'educació en la llengua oficial que demanin les persones interessades. En aquesta mateixa Sentència es va acceptar inequívocament el caràcter del català com a llengua vehicular i normalment emprada en l'ensenyament, plenament constitucional quan la legislació lingüística catalana analitzada no implicava una exclusió del castellà com a llengua docent i reconeixia aquesta possibilitat al primer ensenyament.
Finalment, l'Estatut ha recollit aquesta doctrina constitucional en incorporar el dret a rebre l'ensenyament en català (art. 35.1) i en atribuir al català la condició de llengua normalment utilitzada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament (art. 6.1). Aquests preceptes no suposen en absolut l'exclusió de l'ús del castellà, ja que l'article 35.2 reconeix que els alumnes tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l'ensenyament obligatori, sigui quina sigui llur llengua habitual en incorporar-se a l'ensenyament. En aquest sentit, l'article 10.1 LEC determina que els currículums educatius han de garantir el ple domini de les llengües oficials catalana i castellana en finalitzar l'ensenyament obligatori.
En relació amb el règim lingüístic, la defensa de la Generalitat recull explícitament que les darreres avaluacions del sistema educatiu i dels seus resultats, especialment en les seves etapes educatives, han acreditat les conclusions següents:
- Els resultats obtinguts per l'alumnat de Catalunya en llengua catalana i castellana, tant en finalitzar l'educació primària com en finalitzar l'educació secundària obligatòria, no presenten diferències rellevants. - Els resultats obtinguts per l'alumnat de Catalunya en llengua castellana, tant en finalitzar l'educació primària, com en finalitzar l'educació secundària són similars als obtinguts per l'alumnat de la resta d'Espanya. - El model lingüístic de l'educació adoptat a Catalunya afavoreix la cohesió lingüística i social de l'alumnat.

C) Al·legacions en defensa dels preceptes impugnats
Amb aquestes consideracions generals de l'apartat anterior B) es desactiven els motius d'inconstitucionalitat esmentats abans. En qualsevol cas, es poden afegir les següents al·legacions específiques a cada un dels preceptes impugnats:

1) No hi ha a la CE un model "bilingüe" educatiu
En primer lloc, el TC ha rebutjat que hi hagi un model lingüístic "dual" o "bilingüe" que, segons els recurrents, es derivaria de la CE, i s'ha pronunciat a favor d'un model que es basa en l'ús de la llengua pròpia com a llengua vehicular i d'aprenentatge, de manera que ha deixat ben clar que de l'article 27 CE no se'n deriva cap dret d'opció sobre la llengua d'aprenentatge, ni cap obligació per als poders públics competents en matèria educativa d'implementar un model lingüístic en el qual les dues llengües oficials hagin de tenir el mateix tractament en el seu ús com a llengua vehicular i d'aprenentatge (Al·legacions del Parlament de Catalunya).
Una vegada més, com hem tingut ocasió de comprovar en altres notes d'aquest blog, els recurrents no han tingut en compte les previsions de l'EAC, en concret els articles 6.1 i 35.1.

2) De l'article 10.2 LEC no se'n dedueix l'exclusió del castellà com a llengua de suport lingüístic
Les conseqüències que dedueixen els recurrents de l'article 10.2 LEC, en cap cas no es desprenen de la seva lectura, ja que aquest precepte no comporta l'exclusió del castellà com a llengua de suport lingüístic per als alumnes que ho necessiten, ni tampoc la impossibilitat que els alumnes puguin rebre l'educació en castellà durant el període d'adaptació.
Aquest article considera les dues realitats lingüístiques quan afirma que "els alumnes que s'incorporin al sistema educatiu sense conèixer una de les dues llengües oficials tenen dret a rebre un suport lingüístic específic", ja que aquest suport es pot referir a qualsevol de les dues llengües oficials. Per una altra banda, l'acollida personalitzada que s'hi esmenta pot incloure un suport en qualsevol de les dues llengües durant el període d'adaptació, i la previsió sobre l'atenció lingüística especial respecte el català es justifica pel fet que aquesta llengua sigui la llengua vehicular i d'aprenentatge en el sistema educatiu català.
Així, les previsions de l'article 10.2 LEC no vulneren l'oficialitat de la llengua castellana, ni el deure de conèixer-la ni el dret a usar-la, ja que de la simple lectura del precepte no se n'exclou per a res l'ús del castellà, sinó que es reconeix el dret a rebre la prestació del suport lingüístic específic de cada una de les dues llengües oficials. Tot això és compatible amb el model en què el centre de gravetat és el català, però sense exclusió del castellà.
Del contingut d'aquest precepte, per tant, no en resulta que els estudiants rebin ensenyament en una llengua desconeguda per a ells, sinó que precisament imposa el deure a l'Administració educativa de disposar els recursos precisos de suport i atenció lingüística idonis per a garantir als estudiants dels orígens més diversos l'adquisició dels coneixements suficients de les dues llengües oficials i de la llengua normalment emprada com a vehicular.

3) El fet que l'article 10.4 es refereixi únicament a l'oferta d'ensenyament del català no comporta cap inconstitucionalitat
Cal situar aquest precepte en el context adequat, el de facilitar a la població "no escolar" el coneixement del català. No som, doncs, davant una norma lingüística específica del sistema educatiu, sinó del procés de normalització del català dels ciutadans que no han tingut l'ocasió d'aprendre el català a l'escola. La necessitat d'aquesta normalització del català respecte al castellà justifica una oferta educativa d'aquest tipus per a donar compliment als drets i deures lingüístics recollits a l'article 6.2 de l'Estatut.
En cap cas no pot deduir-se d'aquest precepte una exclusió del deure correlatiu de disposar a Catalunya d'una oferta suficient d'ensenyament de la llengua castellana. En realitat, altres preceptes de la Llei preveuen aquest ensenyament, en especial l'article 51 i concordants de la Llei d'educació contenen la previsió de l'oferta d'ensenyament de la llengua castellana dins el sistema educatiu de l'educació de persones adultes.

4) La impugnació de l'article 17 de la LEC, sobre l'aranès, no té cap tipus de fonament
El recurs motiva la presumpta inconstitucionalitat en el fet que una llei del Parlament no pot reconèixer aquella llengua com a oficial, oblidant que no és la LEC, sinó l'Estatut qui declara l'oficialitat de la llengua aranesa, d'acord amb l'article 3.2 CE:
EAC, art. 6.5: "La llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, és la llengua pròpia d'aquest territori i és oficial a Catalunya, d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística."
A més, l'article 36 EAC reconeix el dret de totes les persones a l'Aran a conèixer i utilitzar l'aranès, per la qual cosa la Llei d'educació ha dotat de contingut aquest dret i ha adoptat les disposicions necessàries que permetin fer-lo efectiu.

Fins aquí el primer repàs de la constitucionalitat de la LEC, malgrat que no he analitzat amb detall tots els preceptes impugnats de la LEC. Però ja fa deu setmanes que parlo de la constitucionalitat de la Llei, i va essent hora de dedicar-me a altres aspectes. No vull cansar-vos més amb aquesta matèria competencial, tan feixuga, a la qual hauré de dedicar una part del meu temps en aquest blog, una vegada hagi estudiat la STC del 28 de juny de 2010, sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada