dimecres, 30 de juny de 2010

Constitucionalitat de la Llei. Sobre el règim lingüístic (10)

Amb aquest d'avui, el desè post dedicat a analitzar la constitucionalitat de la Llei d'educació, dono per enllestida aquesta primera sèrie de notes que han coincidit en el temps amb les llarguíssimes i estèrils deliberacions del TC sobre l'EAC, que va finalitzar ahir, 28 de juny de 2010, amb una Sentència sorprenent, votada per blocs temàtics i amb majories canviants del Tribunal. Tan bon punt tingui ocasió d'estudiar-la, serà el moment de tornar sobre aquest apassionant tema del repartiment competencial de l'educació entre la Generalitat de Catalunya i l'Estat, per a esbrinar la incidència que hagi pogut produir aquesta Sentència sobre la regulació del sistema educatiu de Catalunya per la LEC.
En aquesta nota resseguiré les al·legacions presentades davant el TC pel Parlament de Catalunya i pel Gabinet Jurídic de la Generalitat de Catalunya, en relació amb la constitucionalitat del règim lingüístic regulat per la Llei d'educació.

A) Motius d'inconstitucionalitat del règim lingüístic de la LEC
El recurs 8741-2009, promogut pels parlamentaris del Grup Popular del Congrés de Diputats davant el TC, relaciona la inconstitucionalitat en matèria de llengua de la LEC amb els articles 6, 21, 33, 35, 44, 110, 111, 131 i 143 de l'EAC, "la inconstitucionalitat del qual està pendent de resolució davant aquest Tribunal, sobretot quan els preceptes continguts en l'Estatut han servit de marc legal per a l'aprovació de la Llei que aquí es recorre" (pàg. 28 del recurs). Aquest és, de fet, el motiu principal del recurs contra la LEC: els recurrents donen per feta la inconstitucionalitat de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, en matèria lingüística, desplegada per la Llei d'educació.
Els motius específics en què pretén fonamentar-se el recurs sobre el règim lingüístic, són, essencialment, els següents:


a) De l'article 3 CE els recurrents desprenen un anomenat "sistema dual" o "sistema bilingüe", que hauria de reflectir-se també en l'ús de la llengua en l'àmbit educatiu i que, en cap cas, pot comportar l'exclusió del castellà com a llengua docent, cosa que faria la LEC, a parer dels recurrents.
Segons els recurrents, "es produeix un trencament del principi de bilingüisme real i efectiu, i, per descomptat, es trenca el principi d'igualtat d'ambdues llengües oficials en el desenvolupament del dret fonamental a l'educació en llibertat i igualtat de tots els ciutadans en el territori nacional. No garantint-se, per tant, el dret i deure d'ús d'una de les llengües oficials en Catalunya, el castellà" (pàg. 37-38 del recurs).

b) La pretesa exclusió de l'ús del castellà com a llengua de suport lingüístic dels alumnes que s'incorporen al sistema educatiu sense conèixer una de les llengües oficials, així com la impossibilitat que els alumnes puguin rebre l'educació en castellà durant el període d'adaptació i continuar els seus estudis en llengua castellana com a llengua vehicular (art. 10.2).
"En cas d'aplicar-se aquesta norma, la possibilitat de rebre educació en castellà a Catalunya resultaria impossible", afirmen els recurrents (pàg. 37 del recurs).

c) El fet que la LEC no reconegui expressament una oferta del castellà per a la població no escolar i només ho faci respecte del català (art. 10.4).

"S'exclou novament el castellà. En conclusió, aquest precepte no fa cap referència a l'obligació de portar a efecte, per part de la Generalitat de Catalunya, una oferta suficient de l'ensenyament en castellà" (pàg. 38 del recurs).

d) La pretesa inconstitucionalitat de l'article 17, que considera la llengua occitana com a llengua oficial i com a llengua vehicular i d'aprenentatge habitual en els centres educatius de l'Aran.
"No depèn del Parlament de Catalunya el reconeixement de l'occità o aranès com a llengua oficial; per tant, no es respecten els més elementals o essencials preceptes constitucionals, vulnerant el sistema de repartiment de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes […] en matèria del dret a l'educació i a la llibertat d'ensenyament" (pàg. 39 del recurs).

B) El règim lingüístic de la LEC s'insereix en el marc constitucional i estatutari
Tots aquests motius "ignoren el marc constitucional i estatutari en matèria lingüística, i comporten errors d'apreciació evidents sobre el significat i l'abast d'alguns dels preceptes impugnats", segons les al•legacions que formula el Parlament de Catalunya.
Així, l'article 3 CE fa una remissió explícita i expressa als Estatuts per declarar l'oficialitat d'altres llengües, i l'article 6 EAC atribueix al català i a l'aranès la condició de llengua pròpia i oficial, i a més estableix diferents previsions sobre l'ús de la llengua en l'àmbit de l'ensenyament, que donen un suport ple a la regulació d'aquesta matèria al títol II de la LEC.
Per una altra banda, l'Estatut atribueix, amb caràcter exclusiu, la competència en matèria de llengua pròpia, que comporta la possibilitat de determinar i desenvolupar per llei tots els usos de la llengua catalana, així com els efectes jurídics que deriven de la seva oficialitat (art. 143 EAC). Aquest mateix precepte atorga a la Generalitat la competència sobre la normalització lingüística de l'aranès.
En aquest sentit, l'article 35.1 de l'Estatut estableix que totes les persones tenen dret a rebre l'ensenyament en català en l'ensenyament no universitari i que el català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari.
Tanmateix, la condició del català com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament ha estat reconeguda pel TC (a la STC 337/1994), que rebutja la tesi que el dret a l'educació de l'article 27 CE inclogui el dret a elegir l'educació en la llengua oficial que demanin les persones interessades. En aquesta mateixa Sentència es va acceptar inequívocament el caràcter del català com a llengua vehicular i normalment emprada en l'ensenyament, plenament constitucional quan la legislació lingüística catalana analitzada no implicava una exclusió del castellà com a llengua docent i reconeixia aquesta possibilitat al primer ensenyament.
Finalment, l'Estatut ha recollit aquesta doctrina constitucional en incorporar el dret a rebre l'ensenyament en català (art. 35.1) i en atribuir al català la condició de llengua normalment utilitzada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament (art. 6.1). Aquests preceptes no suposen en absolut l'exclusió de l'ús del castellà, ja que l'article 35.2 reconeix que els alumnes tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l'ensenyament obligatori, sigui quina sigui llur llengua habitual en incorporar-se a l'ensenyament. En aquest sentit, l'article 10.1 LEC determina que els currículums educatius han de garantir el ple domini de les llengües oficials catalana i castellana en finalitzar l'ensenyament obligatori.
En relació amb el règim lingüístic, la defensa de la Generalitat recull explícitament que les darreres avaluacions del sistema educatiu i dels seus resultats, especialment en les seves etapes educatives, han acreditat les conclusions següents:
- Els resultats obtinguts per l'alumnat de Catalunya en llengua catalana i castellana, tant en finalitzar l'educació primària com en finalitzar l'educació secundària obligatòria, no presenten diferències rellevants. - Els resultats obtinguts per l'alumnat de Catalunya en llengua castellana, tant en finalitzar l'educació primària, com en finalitzar l'educació secundària són similars als obtinguts per l'alumnat de la resta d'Espanya. - El model lingüístic de l'educació adoptat a Catalunya afavoreix la cohesió lingüística i social de l'alumnat.

C) Al·legacions en defensa dels preceptes impugnats
Amb aquestes consideracions generals de l'apartat anterior B) es desactiven els motius d'inconstitucionalitat esmentats abans. En qualsevol cas, es poden afegir les següents al·legacions específiques a cada un dels preceptes impugnats:

1) No hi ha a la CE un model "bilingüe" educatiu
En primer lloc, el TC ha rebutjat que hi hagi un model lingüístic "dual" o "bilingüe" que, segons els recurrents, es derivaria de la CE, i s'ha pronunciat a favor d'un model que es basa en l'ús de la llengua pròpia com a llengua vehicular i d'aprenentatge, de manera que ha deixat ben clar que de l'article 27 CE no se'n deriva cap dret d'opció sobre la llengua d'aprenentatge, ni cap obligació per als poders públics competents en matèria educativa d'implementar un model lingüístic en el qual les dues llengües oficials hagin de tenir el mateix tractament en el seu ús com a llengua vehicular i d'aprenentatge (Al·legacions del Parlament de Catalunya).
Una vegada més, com hem tingut ocasió de comprovar en altres notes d'aquest blog, els recurrents no han tingut en compte les previsions de l'EAC, en concret els articles 6.1 i 35.1.

2) De l'article 10.2 LEC no se'n dedueix l'exclusió del castellà com a llengua de suport lingüístic
Les conseqüències que dedueixen els recurrents de l'article 10.2 LEC, en cap cas no es desprenen de la seva lectura, ja que aquest precepte no comporta l'exclusió del castellà com a llengua de suport lingüístic per als alumnes que ho necessiten, ni tampoc la impossibilitat que els alumnes puguin rebre l'educació en castellà durant el període d'adaptació.
Aquest article considera les dues realitats lingüístiques quan afirma que "els alumnes que s'incorporin al sistema educatiu sense conèixer una de les dues llengües oficials tenen dret a rebre un suport lingüístic específic", ja que aquest suport es pot referir a qualsevol de les dues llengües oficials. Per una altra banda, l'acollida personalitzada que s'hi esmenta pot incloure un suport en qualsevol de les dues llengües durant el període d'adaptació, i la previsió sobre l'atenció lingüística especial respecte el català es justifica pel fet que aquesta llengua sigui la llengua vehicular i d'aprenentatge en el sistema educatiu català.
Així, les previsions de l'article 10.2 LEC no vulneren l'oficialitat de la llengua castellana, ni el deure de conèixer-la ni el dret a usar-la, ja que de la simple lectura del precepte no se n'exclou per a res l'ús del castellà, sinó que es reconeix el dret a rebre la prestació del suport lingüístic específic de cada una de les dues llengües oficials. Tot això és compatible amb el model en què el centre de gravetat és el català, però sense exclusió del castellà.
Del contingut d'aquest precepte, per tant, no en resulta que els estudiants rebin ensenyament en una llengua desconeguda per a ells, sinó que precisament imposa el deure a l'Administració educativa de disposar els recursos precisos de suport i atenció lingüística idonis per a garantir als estudiants dels orígens més diversos l'adquisició dels coneixements suficients de les dues llengües oficials i de la llengua normalment emprada com a vehicular.

3) El fet que l'article 10.4 es refereixi únicament a l'oferta d'ensenyament del català no comporta cap inconstitucionalitat
Cal situar aquest precepte en el context adequat, el de facilitar a la població "no escolar" el coneixement del català. No som, doncs, davant una norma lingüística específica del sistema educatiu, sinó del procés de normalització del català dels ciutadans que no han tingut l'ocasió d'aprendre el català a l'escola. La necessitat d'aquesta normalització del català respecte al castellà justifica una oferta educativa d'aquest tipus per a donar compliment als drets i deures lingüístics recollits a l'article 6.2 de l'Estatut.
En cap cas no pot deduir-se d'aquest precepte una exclusió del deure correlatiu de disposar a Catalunya d'una oferta suficient d'ensenyament de la llengua castellana. En realitat, altres preceptes de la Llei preveuen aquest ensenyament, en especial l'article 51 i concordants de la Llei d'educació contenen la previsió de l'oferta d'ensenyament de la llengua castellana dins el sistema educatiu de l'educació de persones adultes.

4) La impugnació de l'article 17 de la LEC, sobre l'aranès, no té cap tipus de fonament
El recurs motiva la presumpta inconstitucionalitat en el fet que una llei del Parlament no pot reconèixer aquella llengua com a oficial, oblidant que no és la LEC, sinó l'Estatut qui declara l'oficialitat de la llengua aranesa, d'acord amb l'article 3.2 CE:
EAC, art. 6.5: "La llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, és la llengua pròpia d'aquest territori i és oficial a Catalunya, d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística."
A més, l'article 36 EAC reconeix el dret de totes les persones a l'Aran a conèixer i utilitzar l'aranès, per la qual cosa la Llei d'educació ha dotat de contingut aquest dret i ha adoptat les disposicions necessàries que permetin fer-lo efectiu.

Fins aquí el primer repàs de la constitucionalitat de la LEC, malgrat que no he analitzat amb detall tots els preceptes impugnats de la LEC. Però ja fa deu setmanes que parlo de la constitucionalitat de la Llei, i va essent hora de dedicar-me a altres aspectes. No vull cansar-vos més amb aquesta matèria competencial, tan feixuga, a la qual hauré de dedicar una part del meu temps en aquest blog, una vegada hagi estudiat la STC del 28 de juny de 2010, sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya.

divendres, 25 de juny de 2010

Constitucionalitat de la Llei. Sobre la funció pública docent (9)

Continuo avui amb la defensa jurídica de la Generalitat contra els arguments dels recurrents a la regulació de la funció pública docent a la LEC, que vaig resseguir la setmana passada. Mantindré el mateix ordre de l'esquema del post anterior, perquè us sigui més fàcil comparar les respostes d'avui amb les afirmacions dels recurrents que, de fet, han intentat buidar de qualsevol contingut la regulació de la funció pública docent a la Llei d'educació:

1) Article 109, sobre la formació inicial del professorat

- La referència del final de l'apartat 1 d'aquest article 109 a "l'ordenació general del sistema educatiu" permet deduir que les normes que ordenaran el sistema educatiu poden ser tant la legislació catalana com l'estatal; en aquest darrer cas, sempre que siguin bases i compleixin l'article 111 EAC. Per tant, l'article 109.1 és plenament constitucional i s'adequa al que estableix l'Estatut (Dictamen núm. 294-2009 del Consell Consultiu).

- "En el marc dels articles 111 i 131.3.j) de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, la Generalitat reconeix que l'article 109 de la Llei de Catalunya 12/2009 s'ha d'interpretar de conformitat amb la normativa bàsica estatal sobre formació inicial del personal docent, dictada a l'empara de l'article 149.1.30.a) de la Constitució i, en particular, dels articles 92 al 100 de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'educació" (Acord de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, punt F).

- De l'article 131.3 EAC es deriva que la formació inicial del professorat és un àmbit de competència compartida, i l'article 109.1 LEC respecta les exigències estatutàries i i els principis que es deriven de la normativa bàsica en la mesura que el seu contingut reprodueix, quasi literalment, l'article 100.1 de la LOE. Passa el mateix amb els apartats 2 i 3 d'aquest article 109, que respecten les previsions de l'EAC i de la LOE (al·legacions del Parlament de Catalunya al recurs d'inconstitucionalitat 8741/2009).


2) Articles 111.1 i 2; 112; 114,1; 128 i 129, sobre els cossos docents propis de la Generalitat de Catalunya

- La facultat de la Generalitat de Catalunya per a crear els cossos de funcionaris fixada pels articles 111 i 112, està expressament establerta per la normativa general de funció pública, tant per la normativa catalana com per la bàsica estatal. La normativa bàsica estatal pot establir (com fa l'article 75.2 de l'EBEP) que els cossos, en cas que n'hi hagi, s'han de crear per llei, però "no comporta que sigui l'Estat qui hagi de crear els cossos autonòmics o que els cossos creats per les comunitats autònomes hagin de ser idèntics als estatals" (Dictamen núm. 294-2009 del Consell Consultiu).

- En relació amb l'article 112.3 LEC, "l'Administració General de l'Estat reconeix la competència de la Generalitat per a determinar les circumstàncies per les quals el funcionariat que pertany als cossos docents propis pot complir funcions docents en etapes o ensenyaments diferents dels que s'assignen al cos al qual pertanyen, determinar les especialitats dels cossos docents propis i establir els criteris d'idoneïtat i el procediment perquè el personal funcionari docent pugui acreditar competència docent per a impartir àrees, matèries i mòduls professionals diferents dels que s'atribueixen a la seva especialitat docent, respectant el que estableixen les bases estatals i, en particular, la disposició addicional setena de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'educació" (Acord de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, punt E).

- Les previsions dels apartats 2, 3, 4, 5 i 6 de l'article 112, en la mesura que regulen aspectes de caràcter organitzatiu o els atribueixen al Govern, es fonamenten jurídicament en la competència exclusiva de la Generalitat en matèria d'ordenació i organització de la funció pública, regulada per l'article 136.a de l'EAC, i, per tant, s'adeqüen a l'ordre constitucional i estatutari (al·legacions del Parlament de Catalunya al recurs d'inconstitucionalitat 8741/2009).

- La previsió de l'article 114.1 troba el fonament jurídic en l'article 131.2.b) de l'EAC, el qual atribueix competència exclusiva a la Generalitat de Catalunya en matèria de "definició de les plantilles del professorat i de les titulacions i de les especialitzacions de la resta del personal" (al·legacions del Parlament de Catalunya al recurs d'inconstitucionalitat 8741/2009).


3) Article 117.1.c) i 2.e), sobre la competència del Govern per a establir les especialitats docents i sobre la competència del conseller d'Educació per a establir les bases i els temaris dels processos selectius

- La potestat del Govern per a establir les especialitats docents, fixada per la lletra c) de l'article 117.1, es deriva necessàriament de la competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya en matèria d'ordenació i organització de la funció pública (art. 136.a EAC) i, en concret, de la facultat d'estructurar i crear cossos docents (al·legacions del Parlament de Catalunya al recurs d'inconstitucionalitat 8741/2009).

- "La competència atribuïda al Govern de la Generalitat en l'article 117.2.e) de la Llei de Catalunya 12/2009 en relació amb l'ingrés i l'accés a la funció pública docent s'ha d'entendre sens perjudici del que estableix el marc normatiu bàsic estatal i, en particular, la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'educació" (Acord de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, punt G).


4) Articles 119, 120 i 121, sobre el sistema d'ingrés a la funció pública docent i d'accés als cossos de Catedràtics d'Educació i d'Inspectors d'Educació

- L'article 119.1, sobre l'accés a la funció pública, es dicta a partir de la competència compartida establerta pels articles 136.b i 131.3.j EAC, en què es recull la jurisprudència constitucional sobre funció pública, i es considera que l'adquisició de la condició de funcionari és una de les qüestions sobre les quals l'Estat pot establir unes bases, "que, com a regla general, seran desenvolupades per llei, d'acord amb l'article 111 EAC". Aquest precepte és "plenament respectuós amb les prescripcions constitucionals sobre l'accés a la funció pública, d'acord amb els articles 103.3 i 23.2 CE, ja que l'article 119.1 fa referència als principis d'igualtat, mèrit i capacitat, a banda d'altres prescripcions igualment garantistes, sancionades pel Tribunal Constitucional en la seva àmplia jurisprudència" (Dictamen núm. 294-2009 del Consell Consultiu).

- El sistema d'ingrés a la funció pública és una competència compartida d'acord amb l'article 131.3.j EAC. La definició general del sistema d'ingrés, els mèrits exigits en la fase de mèrits, la finalitat de les proves de selecció, el període de pràctiques i els aspectes dels apartats 7 i 8 de l'article 119 s'adeqüen, literalment, a la DA 12 de la LOE i a la regulació que preveuen els articles 61, 55 i 78 de l'EBEP (al·legacions del Parlament de Catalunya al recurs d'inconstitucionalitat 8741/2009).

- L'accés als cossos de Catedràtics d'Educació i d'Inspectors d'Educació no contradiu el que preveu la DA 12 de la LOE. En conseqüència, els articles 119 i 120 s'adeqüen a l'ordre constitucional i estatutari (al·legacions del Parlament de Catalunya al recurs d'inconstitucionalitat 8741/2009).

- "El règim d'accés al cos de Catedràtics d'educació regulat per l'article 120 de la Llei de Catalunya 12/2009 ha de respectar els requisits establerts amb caràcter bàsic i, en particular, el que s'estableix per a l'ingrés al cos de catedràtics de música i arts escèniques i per a l'accés als cossos de catedràtics regulat en la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'educació" (Acord de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, punt H).


5) Article 125, sobre la permanència mínima en el lloc de treball

- L'article 125 LEC redueix de dos anys a un el temps de permanència mínima exigida en el lloc de treball i estableix una excepció general per al cas que el nou lloc de treball pertanyi a la mateixa zona educativa. "Aquesta regulació específica de la LEC respecte de la LOE es pot fonamentar en els articles 111 i 136.a de l'EAC. Així, el Parlament pot desenvolupar i concretar les bases fixades per l'Estat, enteses com a principis o mínim comú normatiu en normes amb rang de llei, i establir una política pròpia" (al·legacions del Parlament de Catalunya al recurs d'inconstitucionalitat 8741/2009).

Conclusió

L'amplitud amb què es planteja el recurs d'inconstitucionalitat en relació amb el professorat sembla indicar que els recurrents es qüestionen i neguen les competències de la Generalitat en matèria de funció pública docent (Gabinet Jurídic de la Generalitat).

Ara bé, com hem vist reiteradament en els apartats anteriors, d'acord amb els articles 131.2 i 3 i 136 de l'EAC, la Generalitat de Catalunya té competència exclusiva en matèria organitzativa de funció pública docent i de l'organització dels centres educatius (art. 136.a i 131.2.c EAC), i competència compartida sobre l'ordenació de l'activitat docent, l'organització dels centres públics, adquisició i pèrdua de la condició de funcionari docent, drets i deures i política de personal (art. 131.3.b, h i j EAC).

En aquest marc competencial s'incardinen la LOE i la LEC, que regulen les funcions del professorat dels diferents ensenyaments i dels cossos docents. La LEC respecta escrupolosament l'anterior marc competencial, tal com s'ha evidenciat en l'anàlisi detallada dels articles impugnats. Una altra cosa, ben diferent, seran els efectes que es produiran sobre aquesta regulació de la funció pública catalana, si el Tribunal Constitucional, reunit en sessió permanent des d'aquest dilluns 21 de juny de 2010, guillotina el marc competencial dels articles de l'EAC que acabo d'esmentar. Però a aquest esdeveniment li hauré de dedicar més d'un post, quan es produeixi.

divendres, 18 de juny de 2010

Constitucionalitat de la Llei. Sobre la funció pública docent (8)

Aquesta setmana continuo amb la constitucionalitat de la funció pública docent regulada per la Llei d'educació.

Hi ha una coincidència sorprenent en els preceptes sobre funció pública qüestionats pels diferents recurrents, ja siguin els diputats del Grup Parlamentari Popular en el Congrés, que reconeixen explícitament en el seu recurs que han seguit els arguments del Sr. Joaquim Borrell i Mestre, en el seu vot particular al dictamen núm. 294 del Consell Consultiu, o les institucions estatals que han plantejat dubtes d'inconstitucionalitat (a l'informe inicial de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes i al dictamen del Consell d'Estat, ja esmentats en els posts d'aquestes darreres setmanes).

També em sorprèn que els arguments que usen tots els recurrents siguin molt semblants, per no dir idèntics (alguns reprodueixen literalment els arguments o la manca d'arguments dels altres, amb les mateixes paraules), però tots van en la mateixa direcció i amb una finalitat manifesta: reduir totalment les competències de la Generalitat de Catalunya en matèria normativa sobre la funció pública docent, i per tant, la Generalitat, pràcticament, només tindria la competència d'execució del que hagi regulat prèviament l'Estat, perquè es considera que les competències legislatives en funció pública estan totes reservades en exclusiva a l'Estat.

S'arriba a aquesta conclusió perversa, evitant el contingut de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, com si el Tribunal Constitucional espanyol ja hagués declarat la inconstitucionalitat de la regulació de la funció pública i com si ja s'haguessin eliminat les competències exclusives i compartides de la Generalitat de Catalunya en aquesta matèria; és a dir, els recurrents interpreten la LEC contraposant-la a la normativa estatal, sense tenir en compte l'Estatut d'autonomia de Catalunya, com si ja estigués declarat inconstitucional l'article 136 EAC, sobre les competències de la Generalitat en matèria de funció pública.

Abans d'entrar a analitzar amb detallat la constitucionalitat de la funció pública docent regulada per la Llei, que haurà de quedar per al post següent, avui enumeraré, breument, els principals arguments, si n'hi ha, que s'han fet servir per a atacar alguns preceptes importants de la funció pública:

1) Article 109, sobre la formació inicial del professorat

- "Aquest precepte pretén regular la formació inicial dels cossos docents que es creen […]. Però a més, aquest article és inconstitucional per regular un aspecte de la formació dels docents, com és la formació inicial, que és de competència estatal" (Sr. Joaquim Borrell i Mestre, i recurs d'inconstitucionalitat 8741-2009).
- "La formació inicial del professorat (art. 109 LCE) és una competència compartida, d'acord amb l'article 131.2 EAC, ja examinat. Per això, es produeix un desajustament consistent en l'omissió de la competència estatal per a determinar les titulacions acadèmiques establertes i la formació pedagògica i didàctica instituïdes en la LOE, la qual cosa permet apreciar la procedència de la seva impugnació" (Dictamen del Consell d'Estat, i informe de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes).

2) Articles 111.1 i 2; 112; 114,1; 128 i 129, sobre els cossos docents propis de la Generalitat de Catalunya

- La creació dels cossos prevista en els articles 111 (apartats 1 i 2) i 112 ja la vaig analitzar al post del proppassat 12 de maig.
- L'article 114.1, sobre l'estructuració dels llocs de treball en plantilles de professorat, "és inconstitucional per referir-se específicament al professorat de la Generalitat, si s'entén que aquest està constituït per aquell al qual es refereix l'article 111.1", amb una argumentació mancada de tota lògica jurídica (Sr. Joaquim Borrell i Mestre). Aquest argument podria haver-se utilitzat per demanar la inconstitucionalitat també de tot el títol VIII de la Llei, en la mesura que es refereix al professorat de la Generalitat (i sense cap argumentació, el recurs d'inconstitucionalitat 8741-2009 també considera inconstitucional l'article 114.1) .
- Els articles 128, sobre la carrera professional d'aquests funcionaris, i 129, sobre la promoció interna de dos dels cossos creats per la Llei, són inconstitucionals pels mateixos motius que l'article 114.1 (Sr. Joaquim Borrell i Mestre).

3) Article 116.1 i 2, sobre el règim jurídic del personal directiu docent

- "Aquesta norma únicament pot ser considerada constitucional si s'interpreta que el mandat al Govern que conté (sobre l'establiment del règim jurídic del personal directiu docent) no és incondicionat, sinó que haurà d'ajustar-se a la legislació bàsica prevista en els articles 131 al 139 de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'educació" (Sr. Joaquim Borrell i Mestre).

4) Article 117.1.c) i 2.e), sobre la competència del Govern per establir les especialitats docents i sobre la competència del conseller d'Educació per establir les bases i els temaris dels processos selectius

- L'apartat 1.c) d'aquest article "és inconstitucional, ja que contradiu el que disposa l'article 2 (i els annexos a què es refereix) del Reial decret 1834/2008, de 8 de novembre, pel qual s'estableixen les especialitats dels cossos docents d'ensenyament secundari" (Sr. Joaquim Borrell i Mestre i el recurs d'inconstitucionalitat 8741-2009). Segons l'informe de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes, aquestes previsions sobre les especialitats docents vulneren el que disposa l'apartat 2 de la DA 7 de la LOE, que atribueix al Govern la creació i supressió de les especialitats docents.
- L'apartat 2.d) es declara inconstitucional, sense cap argumentació jurídica, només amb una remissió a "les raons exposades en examinar l'article 112", sobre els cossos docents (Sr. Joaquim Borrell i Mestre). El Consell d'Estat considera que aquest precepte contradiu la potestat atribuïda al Govern de la Nació d'aprovar reglamentàriament els temaris dels processos selectius, segons preveu la regulació bàsica estatal del Reglament d'ingrés als cossos docents (amb la mateixa argumentació, l'informe de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes).

5) Articles 119, 120 i 121, sobre el sistema d'ingrés a la funció pública docent i d'accés als cossos de catedràtics d'Educació i d'inspectors d'Educació

- Aquests tres preceptes es declaren inconstitucionals "de un plumazo", sense cap argumentació, llevat de la mateixa remissió, una vegada més, al que ja s'ha dit en relació amb l'article 112: "Aquest article 119 és inconstitucional en tant que regula l'accés a uns cossos docents que crea la Llei, la creació dels quals, com s'ha vist, correspon a l'Estat" (Sr. Joaquim Borrell i Mestre, i recurs d'inconstitucionalitat 8741-2009). De fet, segons els recurrents, la creació dels cossos propis de la Generalitat és el que ha enfosquit la constitucionalitat de la regulació de la funció pública docent.
- "Els articles 120 i 121, a més, difereixen de la regulació bàsica continguda en la disposició addicional desena de la Llei orgànica 2/2006 i de l'esmentat Reglament que, amb caràcter bàsic, la desenvolupa" (Sr. Joaquim Borrell i Mestre i, literalment una vegada més, el recurs d'inconstitucionalitat 8741-2009 dels Diputats del Grup Popular en el Congrés).
- En canvi, el Consell d'Estat no veu contradicció dels articles 119-122 amb la normativa bàsica estatal, sinó que "la regulació autonòmica omet la major part de les previsions" del Reial decret 276/2007, de 23 de febrer, que regula l'ingrés als cossos docents d'àmbit estatal (també reprodueix aquesta argumentació la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes). "Són reiterats els pronunciaments del Tribunal Constitucional sobre la inconstitucionalitat per omissió", afirma el dictamen del Consell d'Estat. "Així, el Tribunal ha assenyalat que l'omissió en una norma particular d'unes previsions qualssevol de caràcter bàsic establertes en llei general adquireix significat constitucional quan allò eliminat té caràcter bàsic i s'hi infereix una contradicció amb la llei bàsica", sense que el Consell d'Estat hagi caigut en el compte que l'omissió que ha trobat es refereix a un reglament estatal, no a una llei bàsica general, tal com l'òrgan consultiu ha esmentat en reproduir la doctrina del TC.

6) Article 125, sobre la permanència mínima en el lloc de treball

- Aquest precepte "contradiu la legislació bàsica per establir un requisit diferent en una matèria que requereix un tractament jurídic igual aplicable a tots els funcionaris del mateix cos i a tot el territori de l'Estat, i n'afecta la mobilitat; per aquesta raó, el precepte és inconstitucional" (Sr. Joaquim Borrell i Mestre i el recurs d'inconstitucionalitat 8741-2009).

Fins aquí els arguments molt poc fonamentats jurídicament dels recurrents contra la regulació de la funció pública docent a la LEC. La setmana vinent recolliré els arguments emprats per la defensa de la Generalitat de Catalunya davant el TC.

divendres, 11 de juny de 2010

Constitucionalitat de la Llei. Sobre la funció pública docent (7)

Avui continuo la sèrie sobre la constitucionalitat de la Llei en relació a la funció pública docent, després d'haver analitzat la creació dels cossos docents. Aquest capítol m'ocuparà més d'un post aquestes setmanes, atesa l'amplitud amb què s'ha plantejat el recurs d'inconstitucionalitat en relació amb el professorat.

Dels diferents retrets en aquest àmbit, es pot deduir que els recurrents qüestionen i neguen les competències de la Generalitat en matèria de funció pública docent, de manera poc clara, unes vegades fonamentant-se en l'art. 149.1.30 CE, sobre les competències de l'Estat en educació, i unes altres en l'art. 149.1.18, sobre les competències de l'Estat per regular els aspectes bàsics de la funció pública. Però sempre "amb l'única finalitat de proclamar, sense cap anàlisi, la inconstitucionalitat de quasi qualsevol regulació autonòmica de la funció pública docent pròpia" (Defensa del Gabinet Jurídic de la Generalitat, davant el Tribunal Constitucional).

1) La Comissió de Seguiment d'Actes i Disposicions de les Comunitats Autònomes, del Ministeri de Política Territorial, va concloure inicialment, en data 28 de setembre de 2009, i a partir d'un succint repàs de la Constitució, de l'Estatut bàsic de l'empleat públic i de la LOE, que les disposicions bàsiques dictades per l'Estat sobre funció pública docent comprenen els àmbits següents:

- La creació, mobilitat i reordenació dels cossos docents.
- L'ingrés, l'adquisició i la pèrdua de la condició de funcionari, així com l'adquisició de noves especialitats.
- La provisió de places mitjançant concurs de trasllat d'àmbit estatal.
- Les condicions de formació inicial per a l'exercici de la docència.
- Les condicions de promoció de la carrera administrativa i les situacions que puguin produir-s'hi.
- Els drets, deures i responsabilitat del funcionari docent.
- El règim disciplinari.

A partir d'aquesta enumeració, l'esmentada Comissió redueix la competència exclusiva de la Generalitat "sobre l'ordenació i organització de la funció pública" (art. 136.a EAC), d'una manera sorprenent i totalment rebutjable, a "l'ordenació de llocs de treball, no a l'agrupació dels funcionaris públics en cossos, escales i especialitats o altres sistemes creats pel legislador bàsic, d'acord amb la doctrina constitucional" (sic).

2) El Consell d'Estat, en el Dictamen núm. 1698/2009, de 26 de novembre, a més de reproduir, literalment, la llista anterior de competències estatals sobre funció pública docent i de reduir la competència de la Generalitat en funció pública només sobre l'ordenació dels llocs de treball, en què repeteix l'argumentació de la Comissió de Seguiment tal com he recollit en el punt anterior, arriba a una conclusió extraordinària: la Generalitat s'ha avançat a l'Estat en el desplegament per llei de l'EBEP, en regular la funció pública docent en la LEC, i ha substituït l'Estat.

Transcric literalment el que diu el Consell d'Estat:

"També s'ha d'advertir que la Llei controvertida s'avança unilateralment al desenvolupament ple de la LOE i de la regulació específica prevista en l'EBEP. S'observa, doncs, que la Llei catalana s'ha anticipat a la regulació estatal en establir una nova ordenació de la matèria, la qual cosa incideix de manera directa en el nucli essencial de la competència estatal per a dictar les bases a què es refereix l'article 149.1.30 de la Constitució" (fonament 5 del Dictamen).

És evident que la LEC no s'ha anticipat, en regular la funció pública docent, a la regulació bàsica estatal que ja havia estat fixada per l'EBEP l'any 2007, dos anys abans que s'aprovés la LEC el 2009. Ara bé, s'ha de reconèixer que aquest desplegament de les bases de l'Estatut dels funcionaris s'ha produït abans que l'Estat mateix desplegui l'àmbit bàsic de la funció pública docent (d'acord amb les previsions de l'article 2.3 EBEP), però "el nucli essencial de la competència estatal" tal com l'ha especificat el Consell d'Estat ja es pot trobar en l'EBEP, que ha desenvolupat les bases del règim estatutari dels funcionaris públics a què es refereix l'art. 149.1.18 CE.

3) En aquesta mateixa línia d'interpretació de les competències estatals sobre la funció pública docent, el senyor Joaquim Borrell i Mestre, en el seu Vot particular al Dictamen núm. 294, del Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, emès en data 10 de juny de 2009, va concloure que "és competència estatal la regulació del règim jurídic de la funció pública docent referent a:

a) a l'ingrés, adquisició i pèrdua de la condició de funcionari, així com l'adquisició de noves especialitats;
b) a la provisió de places mitjançant concursos de trasllat d'àmbit estatal;
c) a les condicions de formació inicial per a l'exercici de la docència;
d) a les condicions de promoció de la carrera administrativa i les situacions que s'hi poden donar;
e) als drets i deures i responsabilitat del funcionari;
f) al règim disciplinari;
g) a la mobilitat entre els cossos docents i a la reordenació de cossos i escales".

Com es fàcil de comprovar, aquesta llista de competències estatals coincideix, quasi literalment, amb les recollides per la Comissió de Seguiment d'Actes i Disposicions de les Comunitats Autònomes (en el punt 1 anterior) i pel Consell d'Estat (en el Dictamen esmentat en el punt 2 anterior).

4) De fet, el que s'està discutint amb tota aquesta polèmica és la competència de la Generalitat per a ordenar la funció pública docent, i s'està contradient aquesta competència de la LEC, que per primera vegada l'ha desplegat amb rang de llei. Per a aclarir-nos, m'aturaré un moment per a comentar el sentit d'aquesta expressió jurídica: "l'ordenació de la funció pública docent".

La LEC desplega en el títol VIII la competència exclusiva sobre "l'ordenació i l'organització de la funció pública, salvant el que disposa la lletra b", atribuïda a la Generalitat de Catalunya per l'Estatut (art. 136.a EAC). A la lletra b) d'aquest mateix precepte es recull la competència compartida "per al desenvolupament dels principis ordenadors de l'ocupació pública, sobre l'adquisició i la pèrdua de la condició de funcionari, les situacions administratives i els drets, els deures i les incompatibilitats del personal al servei de les administracions públiques", moltes de les quals apareixen en les tres llistes esmentades en els tres primers punts d'aquest post.

Per a delimitar el significat de la paraula "ordenació" referida a la funció pública, m'he de referir a l'ús que ha fet, des de fa molts anys, la normativa estatal: l'ordenació s'aplica tant a l'agrupació de funcionaris en cossos, com a l'ordenació del personal mitjançant les relacions de llocs de treball (LFCE, art. 15.1; Llei 30/1984, art. 11; EBEP, art. 72 i 75).

Aquesta darrera llei, l'EBEP, inclou dins del capítol II, sobre "l'estructuració de l'ocupació pública" del títol V, d'"Ordenació de l'activitat professional", els següents conceptes relacionats, tots ells, amb l'ordenació de la funció pública: "l'estructuració dels recursos humans" (art. 72), "l'agrupació de llocs de treball" (art. 73), "l'ordenació dels llocs de treball" (art. 74), "l'agrupació de funcionaris en cossos i escales" (art. 75) i "la classificació professional del personal funcionari de carrera en grups, segons la seva titulació" (art. 76).

Tanmateix, l'article 15 de la Llei 30/1984 va regular, per primera vegada, l'instrument organitzatiu de "les relacions de llocs de treball", per mitjà del qual "es realitza l'ordenació del personal" (no dels llocs de treball) i es fan necessaris els requisits per ocupar-los. És a dir, l'ordenació sempre està referida al personal, el qual s'ordena a partir de dues "estructures legals" (com dirà reiteradament la jurisprudència): els cossos de funcionaris i les relacions de llocs de treball.

La DA 15 d'aquesta mateixa Llei 30/1984, de regulació específica del personal docent, introdueix una idea fonamental de l'organització de la funció pública docent: l'ordenació dels funcionaris docents en cossos i escales ha de ser adequada a l'estructura i necessitats del sistema educatiu, és a dir, s'introdueix el principi general de l'adequació entre l'estructura del sistema educatiu i l'estructura pròpia dels funcionaris docents, ordenats en cossos i llocs de treball, uns i altres classificats segons les especialitats docents.

També s'hi reconeix, en aquesta disposició addicional, a les comunitats autònomes, la competència "per a ordenar la seva funció pública docent", competència que seria després recollida per la LOGSE (DA 9.2) i per la LOE (DA 6.2).

5) En aquest context de la normativa bàsica estatal sobre funció pública, la LEC dedica el capítol III del títol V a "l'ordenació de la funció pública docent", incloent-hi la definició del personal que integra la funció pública docent (art. 111.1), la normativa sobre l'ordenació i la regulació del personal que la integra (art. 111.2), l'estructura dels cossos docents de la Generalitat de Catalunya (art. 112), l'estructuració dels llocs de treball en plantilles de professorat (art. 114). En altres preceptes, la LEC regula el sistema d'ingrés als cossos "en què s'ordena la funció pública docent" (art. 119), i atribueix a l'Administració educativa de la Generalitat la competència per a dictar les normes reglamentàries que "regulen el desplegament de l'ordenació de la funció pública docent" (art. 158.2.a).

La LEC ha desplegat, per tant, totes aquestes matèries previstes en l'EAC, i això és, precisament, el que ha estat qüestionat des dels diferents fronts que ja fa setmanes que comento: que el Parlament hagi desplegat i ordenat la funció pública docent en tota la seva extensió prevista a l'Estatut i a la normativa bàsica estatal. La regulació pròpia de la funció pública docent de manera adequada al sistema educatiu de Catalunya ha estat el complement necessari de la regulació del propi sistema educatiu, i aquesta conjunció entre sistema educatiu català i funció pública docent pròpia ha disparat tots els ressorts de la invasió de les competències estatals.

Els recurrents han confós, una vegada més, els papers reservats per la Constitució a l'Estat i a les comunitats autònomes en matèria educativa i de funció pública docent, i han atribuït a l'Estat la globalitat de la regulació de la funció pública docent, quan la CE només li ha reservat els aspectes bàsics del règim jurídic dels funcionaris públics (art. 149.1.18 CE). En definitiva, han interpretat aquest precepte constitucional de la mateixa manera que altres punts d'aquest mateix article, en què s'atribueix a l'Estat la competència exclusiva sobre algunes matèries: en una paraula, han confós la regulació bàsica estatal sobre funció pública amb la competència exclusiva estatal per dictar la legislació laboral, reservada en exclusiva i en la seva globalitat a l'Estat per l'art. 149.1.7 CE.

dijous, 3 de juny de 2010

Constitucionalitat de la Llei. Sobre el currículum (6)

Continuo en aquest post amb l'anàlisi de la constitucionalitat del currículum, tal com ha estat regulat per la Llei d'educació, després d'haver repassat en l'anterior els principals retrets que han llençat els recurrents.

Abans d'entrar a resumir els principals arguments de la defensa de la LEC construïts pel Parlament de Catalunya i pels serveis jurídics de la Generalitat de Catalunya, en relació amb cadascun dels preceptes qüestionats, primer de tot expressaré el meu parer sobre aquest assumpte, de manera general, a fi de situar la discussió en un context ampli i previ al detall de cadascun dels articles atacats.

1) Les argumentacions principals contra la constitucionalitat del currículum es poden agrupar de la manera següent:

a) Han confós la competència exclusiva de l'Estat per a regular els aspectes bàsics del currículum, competència que ningú no discuteix, amb una competència per a regular tot el currículum, no només els aspectes bàsics. És a dir, no han llegit tot el que diu l'article 6 de la LOE, que reconeix a les administracions educatives la competència per a "establir el currículum dels diferents ensenyaments que regula aquesta Llei, del qual han de formar part els aspectes bàsics assenyalats en apartats anteriors" (art. 6.4).

En aquesta matèria curricular s'està negant a la Generalitat la competència reconeguda per l'EAC [art. 131.3.a) i c)], per a regular, completar i desplegar el currículum dels diferents ensenyaments del sistema educatiu de Catalunya, respectant en tot moment els aspectes bàsics fixats per l'Estat.

b) Els recurrents no troben tots els elements del currículum de l'article 6.1 LOE en un dels articles de la LEC, sense adonar-se que aquesta matèria està desenvolupada en quatre preceptes diferents de la Llei d'educació (en concret, als articles 9.2, 52.1, 53.1 i 97.1), que recullen tots i cadascun dels elements fixats per la normativa bàsica, tal com es desprèn del següent quadre comparatiu:

LOE, article 6.1: contingut del currículum
· Els objectius (a la LEC art. 9.2, 52.1, 53.1 i 97,1)
· Les competències bàsiques (a la LEC art. 52.1 i 97.1)
· Els continguts (a la LEC art. 9.2, 52.1, 53.1 i 97.1)
· Els mètodes pedagògics (a la LEC art. 52.1 i 97.1)
· Els criteris d'avaluació (a la LEC art. 9.2, 52.1, 53.1 i 97.1)

Els recurrents tampoc no s'adonen que la LOE ha diferenciat entre els continguts del currículum (enumerats per l'art. 6.1) i els "aspectes bàsics del currículum, que constitueixen els ensenyaments mínims" (art. 6.2), els quals hauran de formar part dels currículums que estableixin les administracions educatives (segons l'art. 6.4, ja esmentat), i entre aquests aspectes bàsics no figuren els mètodes pedagògics:

LOE, article 6.2: aspectes bàsics del currículum
· Els objectius
· Les competències bàsiques
· Els continguts
· Els criteris d'avaluació
· [No hi figuren els mètodes pedagògics]

En definitiva, sembla que els recurrents hagin fet una lectura parcial, tant de la LEC com de la LOE, sense arribar a una interpretació sistemàtica en el context de cada llei.

c) Se sorprenen també els recurrents del fet que la LEC no esmenta explícitament la LOE, la qual cosa no és certa [vegeu, per exemple, a més del preàmbul -en què s'esmenta més d'una vegada-, els articles 1.2, 25.1, 50.3, 121.3, 152.2.a), 205.1 i 8 i la DA 12.1].

Sigui com sigui, s'ha de comprovar si la Llei d'educació és respectuosa amb tots i cadascun dels aspectes declarats bàsics per l'òrgan legislador, no si s'esmenta quin és l'article bàsic que s'està desplegant en cada moment, ja que aquesta tasca l'hauran de fer els operadors jurídics o els professors de dret, no el legislador mateix.

d) Finalment, la LEC encarrega al Govern que determini el currículum "en el marc dels aspectes que garanteixen l'assoliment de les competències bàsiques, la validesa dels títols i la formació comuna regulats per les lleis" (art. 53.1), amb una referència oberta a totes les lleis, que inclou, evidentment, les lleis orgàniques de l'Estat a més de la LEC.

Malgrat aquesta referència tan clara (i que tant ha molestat a algun dels recurrents), no és cert que el sistema educatiu de Catalunya "suplanti" el sistema educatiu estatal, ja que el sistema català es troba dins el sistema espanyol, "que garanteix la validesa dels títols i la formació comuna" de tots els ciutadans de l'Estat. S'ha de forçar molt la interpretació del text legal per a arribar a aquesta conclusió que cal rebutjar.


2) Passo ja al detall dels articles discutits:

Article 51

La posició dels recurrents es desqualifica per si mateixa en considerar un escenari impossible, quan defensen que l'Estat és l'únic òrgan que pot legislar, sense que la Generalitat disposi de cap espai de maniobra en aquest àmbit, si tenim en compte que l'article 131.3 EAC reconeix expressament i inequívoca a la Generalitat, entre altres competències en matèria educativa, la competència compartida "sobre l'ordenació del sector de l'ensenyament, la seva programació, la definició general del sistema educatiu i l'ordenació de l'activitat educativa" (Parlament de Catalunya).

Quant a l'article 51 de la LEC, la impugnació no té cap tipus de justificació, ja que aquest precepte té una coincidència absoluta amb l'art. 3.2 LOE, excepte la referència a l'ensenyament universitari, no regulat per la LEC. Es fa difícil imaginar en aquest cas un motiu d'inconstitucionalitat quan la Generalitat ha mantingut l'esquema educatiu en els mateixos termes que la LOE (Parlament de Catalunya). En aquest mateix sentit ja s'havia posicionat el Consell Consultiu: "El precepte és respectuós amb l'art. 3.2 LOE i no el contradiu. A més, distingeix clarament els ensenyaments obligatoris i els no obligatoris, recollint la diferenciació constitucional, internacional i estatutària" (Dictamen núm. 29-2009 del Consell Consultiu, apartat V.2.A).

La referència inicial del precepte a la resta de l'ordenament s'ha d'entendre, segons la defensa del Gabinet Jurídic de la Generalitat, com un marc ineludible, sense el qual la norma legislativa autonòmica estaria mancada de coherència interna i, fins i tot, seria il•legible per si mateixa. La LEC, en definitiva, desenvolupa l'espai que, implícitament, preveu l'art. 1491.30 CE, i no fa altra cosa que desplegar la competència en matèria educativa prevista per l'art. 131 EAC, donant compliment al que ha dissenyat la LOE per a les administracions educatives.


Article 52

Segons el Consell Consultiu, les competències bàsiques de l'ensenyament obligatori no es poden identificar amb els ensenyaments mínims comuns a tot l'Estat, ja que tant l'Estat com la Generalitat poden intervenir en la determinació i en la regulació de les competències bàsiques, cadascun d'acord amb les seves competències i l'ensenyament de què es tracti.

Tanmateix, el Consell Consultiu no troba contradicció entre l'apartat 1 de l'art. 52 LEC i l'art. 6.1 LOE, que preveu les competències bàsiques per a tots els ensenyaments, ja que la LEC "pretén garantir la introducció de les dites competències nuclears en els currículums d'aquestes etapes educatives. I això, sense prejutjar les competències estatals en la matèria, ja que aquest precepte conté una sèrie de definicions i no atribueix competències concretes a la Generalitat" (Dictamen núm. 29-2009 del Consell Consultiu, apartat V.2.B).

Segons la defensa del Gabinet Jurídic de la Generalitat, els recurrents parteixen d'una premissa clarament errònia en entendre que correspon exclusivament a l'Estat la regulació, la definició i el desenvolupament del currículum. En realitat, l'Estat només disposa de competència sobre la legislació bàsica referida a l'article 27 CE, susceptible de posterior desenvolupament legislatiu i reglamentari per part de les comunitats autònomes competents.

Article 53.1

El Consell Consultiu interpreta aquest precepte en el sentit "que la norma reconeix a l'òrgan legislador estatal la seva competència sobre ordenació curricular i, en definitiva, per establir els aspectes bàsics de les competències clau (dites "bàsiques"), els ensenyaments mínims que garanteixen la formació comuna per a tothom, i els requisits per al reconeixement i l'homologació dels títols". Per una altra banda, la referència que aquest apartat fa a les "lleis", s'ha d'entendre per a les lleis estatals (Dictamen núm. 29-2009 del Consell Consultiu, apartat V.2.C).

L'acceptació de les tesis dels recurrents, en el sentit que l'Estat pot regular el currículum per llei i per reglament, "ens portaria a lleis autonòmiques còpia de reglaments estatals, la qual cosa sembla una burla del repartiment competencial previst a l'art. 149.1 CE i de l'autonomia política que consagra l'article 2 i el Títol VIII CE" (Defensa del Gabinet Jurídic).

La Llei d'educació, per tant, desenvolupa la legislació bàsica en matèria curricular, d'acord amb la part final de l'art. 111 EAC, i el Govern només complementa i executa les prescripcions de la llei, que atribueix al Govern de la Generalitat la competència per a determinar i completar altres continguts del currículum, tot això plenament conforme amb les competències compartides sobre educació que recull l'art. 131.3.c EAC (Dictamen núm. 29-2009 del Consell Consultiu, apartat V.2.C).


Article 9.2

És constitucional i estatutari, pel fet que la competència que atribueix al Govern de la Generalitat sobre la determinació del currículum de l'ensenyament de les llengües està limitada per la legislació bàsica estatal, especialment en els "aspectes que garanteixen l'assoliment de les competències bàsiques, la validesa dels títols i la formació comuna". Aquesta conclusió es fonamenta en el fet que aquest precepte remet explícitament a l'art. 53.1 de la LEC (Dictamen núm. 29-2009 del Consell Consultiu, apartat V.2.C).


3) Conclusió

3.1. L'Acord de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes de la Comissió Bilateral Generalitat - Estat, en la reunió duta a terme el dia 15 d'abril de 2010 (publicat per Resolució IRP/1453/2010, de 3 de maig, DOGC núm. 5625, de 10.5.2010), reconeix explícitament la competència de la Generalitat per a determinar el currículum dels ensenyaments, amb el següent acord entre la Generalitat i l'Estat:

"Apartat 1r.-A. Ambdues parts reconeixen que la competència del Govern de la Generalitat per determinar el currículum dels ensenyaments prevista en l'article 53.1 de la Llei de Catalunya 12/2009 s'ha d'exercir en el marc dels aspectes que garanteixen la consecució de les competències bàsiques, la validesa dels títols i la formació comuna, de conformitat amb l'article 131.3.c) de l'Estatut d'autonomia de Catalunya i l'article 6 de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'educació."

3.2. Però el que em sorprèn més és el fet que la LOE hagi considerat orgànic i bàsic l'article 6, que regula el currículum, quan ens trobem davant una matèria eminentment tècnica, que regula un instrument educatiu, més propi d'un reglament que d'una llei.

Ja vaig tenir ocasió de comentar això en una de les primeres notes d'aquest blog ( Desmitificar el currículum), en què vaig esmentar una Sentència del Tribunal Suprem, en el qual s'afirmava categòricament que "no pot pensar-se que aquest conjunt (d'objectius, continguts, mètodes pedagògics i criteris d'avaluació) formi part intrínseca del nucli bàsic de cap dret fonamental pertanyent a l'educació" (STS 5278/1994, de 24 de juny).