Avui hem celebrat al Departament
d’Ensenyament el meu comiat com a jubilat imminent. Després d’uns parlaments molt
entranyables de la consellera i de la secretària general, m’ha tocat a mi
dirigir unes paraules als companys que m’acompanyaven en aquest acte. Us
reprodueixo el que portava preparat (que no he reproduït literalment en la meva
intervenció, mai he sabut llegir un discurs), per compartir amb tots vosaltres
l’alegria que tinc dins meu:
Primera i darrera vegada que us parlo, amb ocasió de la
meva jubilació
Us he parlat moltes vegades fins avui (en xerrades,
conferències, cursos de formació...), però avui és diferent: és la primera vegada (i la última) que em
jubilo, i no tinc experiència prèvia en aquest tipus de discurs. M’acomiado
de tots vosaltres després de 33 anys al Departament, i se’m fa difícil parlar,
us ho confesso, sobre tot per l’emoció d 'aquest moment únic de la meva vida,
en què tanco una etapa laboral i començaré una de nova.
Dels molts records de vosaltres que m’emporto amb mi
No us faré un discurs ni una conferencia, com em va
demanar l'Eloissa, us parlaré de vosaltres i de mi mateix, d’alguns dels molts
records que tinc de tots aquests anys i del que m’ha suposat treballar al
Departament d’Ensenyament.
Us deixaré, per tant, un darrer record meu, m’acontento
amb això.
He tingut dues professions molt diferents i les dues
m’han agradat
He tingut la sort de tenir dues professions ben diferents
-la de professor de grec i la de gestor de professorat- i les dues m’han
agradat, m’ho he passat bé sempre, malgrat les dificultats d’alguns moment. He
hagut d’aprendre a superar les dificultats i a no llençar mai la tovallola.
Ara és diferent: arriba l’edat de jubilació, i encara que
com a alt càrrec podria seguir mes allà de l’edat de la jubilació forçosa, he
decidit demanar la jubilació i el cessament com a director general.
Fins ara he dedicat molt més temps a aquesta tasca de
gestor (33 anys) que al grec (només els 10 primers anys, després de sortir de
la universitat). Ara tornaré a llegir grec en viu, sense traduir-ho, la qual
cosa m’agrada tant com l’altre professió: he tingut la sort de tenir dues
professions molt diferents i les dues m’han agradat!!!
Una primera idea: estic molt content del que he fet
Estic molt content d’haver arribat fins aquí i del futur
que s’obre amb la nova etapa. Jo no em vaig escapar de la docència l’any 1982 (vaig
deixar l’institut, pensant que estaria fora només un parell d’anys i han estat
33...)
Però durant aquest període he canviat de professió: de
professor de grec m’he convertit en gestor de tot el professorat de Catalunya
dels centres públics.
Amb aquest canvi, que no és menor, he tingut la sort de
poder defensar normes en les quals havia participat personalment redactant-les:
decrets, lleis i acords de Govern. Perquè el que realment m’ha agradat fer en
aquests 33 anys és escriure normativa i gestionar procediments organitzatius.
Quan vaig passar de director d’institut a cap de servei
de professorat, ja vaig arribar amb una idea: calia millorar l’administració
educativa, com a director m’havia trobat molt sol, no abandonat pels companys
del centre, sinó de l’administració, que llavors es gestionava des del
Ministeri d’Educació i Ciència a Madrid.
Us deia que estic content, i us poso un exemple: quan
vaig arribar a aquesta casa, dedicat només del professorat de batxillerat,
venia amb la idea de millorar les plantilles dels centres públics. Ho vaig fer
amb el batxillerat ja fa temps, i ara al final de la meva carrera, he
aconseguit que s’aprovi el decret de plantilles que afecta a tots els nivells
educatius.
També he tingut la sort de posar jo mateix la data a la
jubilació
Tinc més motius per estar content (feliç o eudaímon, com diria
Epicur): he pogut superar la incertesa del dia a dia buscant sempre solucions
als problemes, fossin o no meus, he passat per 8 o més canvis de Govern de la
Generalitat durant aquest temps, amb l’angoixa de si el nou conseller em
cessaria o no. Mai m’han cessat com a subdirector, i ara he pogut decidir jo la
data a la meva jubilació i demanar el cessament com a director general.
La culpable del canvi professional ha estat la genètica
La culpable de què hagi aguantat 33 anys gestionant els
assumptes de professorat al Departament és la genètica: mai us ho havia dit,
però el meu avi matern, a més de mestre, era un dels “habilitats” que feien les
nòmines als mestres a Conca en els anys 1950 (encara el recordo preparant les
seves nòmines amb una pluma estilogràfica), i per altra banda, per part paterna, tan el meu
besavi com el rebesavi van ser notaris d’un poblet de Madrid, Santorcaz. Ara podeu
entendre la meva afició a la gestió i al dret, imprescindible per a tot el que
fet al Departament.
Ja veieu que igual vaig equivocar la carrera fent
clàssiques en lloc d’haver estudiat dret o qualsevol altre estudi relacionat
amb la gestió i l’organització, però la genètica no perdona i malgrat haver
estudiat inicialment grec antic, vaig acabar fent de gestor i d’operador jurídic com els
meus avantpassats.
He aguantat tant de temps perquè el meu equip m’ha
acompanyat
He tingut una altra sort: una part molt important de l’equip
personal de gestió del professorat (aquí al Departament i als serveis
territorials) m’han acompanyat tots aquests anys, hem après junts les noves
tecnologies i hem pogut millorar molt la gestió.
A molts dels meus companys els he vist fer tota la
carrera administrativa : auxiliar /administratiu / tècnic superior/ cap de
negociat/ cap de secció i cap de servei. D’aquesta manera, han acumulat una
experiència en professorat que justifica l’èxit de moltes operacions a les
quals ens hem afrontat tots junts (oposicions massives, concursos de trasllats, col·locacions d’estiu, borsa de
treball de personal interí, nòmines i pressupostos, plantilles docents,
selecció dels directors...)
Un record especial per als que van marxar
Abans de finalitzar, vull tenir un record especial per a
les persones que ens van deixar massa aviat, després de treballar amb nosaltres
molt temps: em refereixo a la Roissin Ribalta (2001), a l’Enric Almiñana (2004), a la Mercè Grenzner
(2006), a la Maite Badía
(2009), a l’Anna Gomà (2009), a la Josefina Biboum (2012), a la Maribel Miquel
(2013) i a en Miquel Fornells (2011).
A tots ells i elles les tinc en el meu cor...
Paraules finals
Només em queda ja dir-vos, no adéu,
sinó fins sempre... Em porto tants records i estic tan satisfet d’haver-vos
acompanyat tots aquests anys, que no us oblidaré mai, i a més, tampoc marxo
tan lluny, continuaré vivint a Barcelona i ens podrem trobar quan convingui.
Una abraçada molt forta a totes i a tots.
