L’autonomia dels professors

Aquest 31 de desembre de 2011 fa 30 anys que em vaig incorporar al Departament d’Ensenyament, dedicats tots ells sense interrupció a la gestió del professorat

Porto, pràcticament tot aquest any que ara acaba, escrivint en aquest blog sobre l’autonomia del centre educatiu, i també sobre l’autonomia del director. Avui dedicaré el darrer post de l’any a l’autonomia del professor, que és el complement necessari per reforçar l’organització autònoma dels centres, ja que l’autonomia del centre (ni tampoc la del director) no pot anul·lar l’autonomia del professor en l’exercici de les seves funcions. Hauré d’entrar, doncs, a analitzar una altra vegada la llibertat de càtedra del professor, com a expressió personal de la llibertat de ciència i de la llibertat acadèmica, i els àmbits d’actuació (i, per tant, també els límits) de la funció docent individual, i la seva relació directa amb els àmbits de l’autonomia del centre.

És evident que un professor no pot al·legar els marges de la seva autonomia pedagògica i acadèmica, per a obviar el compliment de les previsions de l’organització pedagògica del PEC, però també cal reconèixer, amb la mateixa intensitat, que els projectes del centre han de respectar el nucli individual de la llibertat acadèmica del professor en l’exercici de les seves funcions docents, tant en l’àmbit pedagògic com en l’ideològic.

El treball, individual i en equip, del professorat

L’exercici autònom de la funció docent està explícitament reconegut a la LEC, quan s’afirma que “el professorat gaudeix d’autonomia en l’exercici de les seves funcions docents, dins els límits que determina la legislació i en el marc del projecte educatiu” (art. 28.3 i 29.1.a LEC; “en el marc dels drets i els deures establerts per les lleis”, art. 104.3 LEC).

Amb freqüència, la dificultat de l’intèrpret dels textos legals resideix en poder definir amb exactitud quins són els límits dels conceptes jurídics, la qual cosa no sempre és fàcil. En aquest cas, l’autonomia dels professors en l’exercici de les seves funcions docents està limitada pel marc normatiu i per les previsions del propi projecte educatiu del centre, però aquesta autonomia personal del docent no pot difuminar-se fins el punt de desaparèixer dins d’un excés de desplegament normatiu i de detall del projecte educatiu que arribi a comportar la supressió de tota autonomia docent del professorat.

Per tant, el projecte educatiu (i la normativa) han de preservar un nucli central de l’actuació dels professors, que no pot ser envaït per l’organització del centre: per exemple, “el professorat té la responsabilitat última a l’hora de concretar l’aplicació del currículum” (art. 52.1 LEC). De fet, els mestres i els professors són “els professionals que exerceixen la responsabilitat principal del procés educatiu”, responsabilitat que inclou la transmissió de coneixements, destreses i valors” en les activitats d’ensenyament i aprenentatge (art. 28.1 LEC), i, en definitiva, són “els agents principals dels procés educatiu en els centres (art. 104.1 LEC).

Aquest exercici de les funcions docents es realitza en l’àmbit individual i col·lectiu (com a equip docent i dins el claustre del professorat, el principal òrgan col·legiat amb responsabilitats pedagògiques).

Treball individual del professorat.

Les funcions docents, relacionades a l’art. 104.2 LEC, es poden agrupar de la següent manera:

a) Docència directa: “programar i impartir ensenyaments”, “avaluar el procés d’aprenentatge dels alumnes”, “exercir la tutoria dels alumnes”, “exercir la direcció i l’orientació global de l’aprenentatge dels alumnes”;

b) Activitats complementàries de la docència: “contribuir al desenvolupament personal dels alumnes en els aspectes intel·lectual, afectiu, psicomotor, social i moral”, “informar periòdicament les famílies sobre el procés d’aprenentatge”, “promoure i organitzar activitats complementàries, i participar-hi, dins o fora del recinte escolar”, “utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació”, “aplicar les mesures correctores i sancionadores derivades de conductes irregulars”;

c) Tasques de gestió, direcció i coordinació: “exercir la coordinació i fer el seguiment de les activitats escolars que els siguin encomanades”, “exercir les activitats de gestió, de direcció i de coordinació que els siguin encomanades” ;

d) Activitats de recerca, experimentació i innovació: “col·laborar en la recerca, l’experimentació i el millorament continu dels processos d’ensenyament”.

Algunes d’aquestes responsabilitats formen el nucli central que defineix la funció docent, en la mesura que són exclusives dels professors, i no poden ser compartides per altres professionals del centre, en concret em refereixo a les funcions de docència directa. Altres responsabilitats, en canvi, poden ser compartides amb altres professionals del centre, com, per exemple, l’administrador a qui “correspon assistir la direcció en la gestió administrativa i econòmica del centre” (art. 140 LEC) o els professionals d’atenció educativa que “complementen l’atenció educativa as alumnes i donen suport al desenvolupament del projecte educatiu del centre, coordinadament amb els docents” (art. 108.1 LEC).

Treball en equip dels professors.

L’equip docent és l’encarregat d’impartir docència a un grup d’alumnes i la seva acció conjunta és coordinada pel tutor o tutora de cada grup (art. 79.2 i 80.2 LEC).

La llei també preveu un “equip de suport al desenvolupament del projecte educatiu del centre” (art. 102.1 LEC) format per un conjunt de docents i de professionals d’atenció educativa que són nomenats “per provisió especial a partir d’una convocatòria per a equips docents de gestió amb un projecte educatiu” (art. 124.2 LEC).

En definitiva, es destaquen a la llei “els valors de la col·laboració, de la coordinació entre els docents i els professionals d’atenció educativa i del treball en equip” (art. 104.5 LEC), que cal afavorir i facilitar (art. 19.1.c D_aut). En aquest sentit, les concrecions organitzatives del centre han de buscar “la implicació de tot el personal en el treball en equip i afavorir-ne el creixement dels nivells de motivació i de satisfacció” (art. 50.1 D_aut).

Límits i garanties de l’autonomia del professorat

En l’exercici de llurs funcions docents, els mestres i els professors han d’exercir la funció docent “d’acord amb els principis, els valors, els objectius i els continguts del projecte educatiu” (art, 29.2.a LEC), que actuen com a límits de la seva actuació professional.

Paral·lelament, la funció docent s’ha d’exercir “en el marc dels principis de llibertat acadèmica, de coherència amb el projecte educatiu del centre i de respecte al caràcter propi del centre (art. 104.5 LEC). El primer principi, el de llibertat acadèmica protegeix l’actuació dels professors davant d’ingerències externes, mentre que els altres dos principis restringeixen la seva funció als límits establerts al projecte educatiu i al respecte al caràcter propi del centre, inclòs, en el seu cas, en el mateix projecte educatiu.

En contrapartida, tant el projecte educatiu com la resta de la normativa educativa han de respectar la llibertat de càtedra del professorat (art. 2.1.d LEC), que és la dimensió personal de la llibertat acadèmica del professorat, que cal garantir, individualment i col·lectivament, per tal de protegir la llibertat de ciència de tota ingerència externa. De fet, la llibertat de càtedra és una garantia constitucional de l’àmbit ideològic de tots els docents, dels centres públics i concertats.

Un altre límit de l’autonomia dels professors, que ha de ser respectat per l’organització curricular del centre, és l’especialitat docent del lloc de treball ocupat, que delimita els continguts de les àrees, les matèries i els mòduls que han d’impartir els professors (art. 112.4 LEC). Tanmateix, aquest no és un límit absolut i inamovible, ja que “les mesures organitzatives i de gestió poden afectar (...) els criteris d’assignació de docència al professorat” (art. 14.2 D_aut), i el director “pot encarregar (al professorat) funcions de gestió, coordinació i docència, sempre que siguin adequades a la seva preparació i experiència i tinguin caràcter transitori” (art. 44 D_aut) “i que siguin requerides per a l’aplicació del projecte educatiu” (art. 10.1.b D_dir).

Per acabar, vull referir-me a la perspectiva ètica que ha de guiar la conducta professional del professorat, que “exerceix la seva professió d’acord amb un conjunt de normes que reflecteixen els valors que li han de servir de guia des d’una perspectiva ètica” (art. 106.4 LEC). A aquest efecte, la LEC ha previst la possibilitat d’un codi deontològic, elaborat pels col·legis professionals, que tingui en compte els drets i els deures regulats per les lleis.

El director com a gestor de personal

Els verbs que s’utilitzen en l’autonomia de gestió de personal

Si repassem els verbs usats per a atribuir responsabilitats als diferents òrgans de govern del centre públic, es poden assenyalar algunes coincidències i divergències que, si més no, criden l’atenció. Fa temps que vaig aprendre a donar a les paraules la importància que es mereixen, i quan una determinada norma recorre a un verb i no a un altre, podem estar segurs que hi ha algun motiu darrere d’aquesta opció, motiu que no sempre serà fàcil de descobrir. Avui em fixaré, sobretot, en els verbs emprats en l’àmbit de gestió de personal de l’autonomia dels centres públics.

Proposar, formular propostes

Dels diferents verbs que es fan servir en el disseny de l’autonomia de gestió del centre públic, només un apareix atribuït als tres responsables principals de l’autonomia del centre (el director, el claustre del professorat i el consell escolar); el verb “proposar o formular propostes” es predica de tots tres, a vegades sobre els mateixos aspectes de la gestió del centre.

Al director se li atribueix competència per a formular propostes referents a tots aquests temes:

— la proposta inicial i les modificacions i adaptacions del PEC

— la programació general anual

— l’aprovació de les NOFC

— els llocs docents amb requisits addicionals o perfils propis

— la plantilla del centre / la relació de llocs de treball del centre i les modificacions successives

— la incoació d’expedient disciplinari per faltes greus o molt greus del personal

— la incoació d’expedients contradictoris i no disciplinaris

— per a millorar la gestió del personal del centre

El claustre del professorat també té atribuïda competència per a fer propostes sobre el projecte educatiu del centre i la programació general anual del centre, com el director, a qui de fet s’atribueix la proposta inicial del PEC.

El consell escolar i el claustre del professorat poden fer propostes referents a mesures i iniciatives sobre convivència.

La resta de verbs només s’utilitzen atribuïts a dos responsables o únicament a un en exclusiva. Així, els verbs “dirigir” i “avaluar” els comparteixen el director i el claustre del professorat, però en contextos diferents, mentre que els verbs “aprovar” i “decidir” tenen com a subjectes el claustre del professorat i el consell escolar. La resta de verbs només es prediquen d’un únic responsable, com veurem a continuació.

Dirigir, gestionar

El director dirigeix el personal del centre i totes les activitats del centre i, per tant, també dirigeix l’aplicació de la programació general anual i de les NOFC. Com a màxim responsable de la gestió del centre, el director gestiona el professorat i l’altre personal del centre, així com el projecte de direcció, juntament amb la resta de l’equip directiu. El claustre del professorat dirigeix l’ordenació de les activitats educatives i del conjunt dels aspectes educatius del centre.

Avaluar, valorar

El director i el claustre del professorat avaluen les concrecions curriculars.

El claustre del professorat avalua totes les activitats educatives de la programació general anual i el desenvolupament i els resultats de les activitats educatives. Per la seva banda, el director avalua l’activitat docent i de gestió del personal del centre.

Avaluar, controlar

En canvi, aquesta accepció de l’avaluació com a control solament està atribuïda al director, entre els diferents responsables del centre educatiu. Així, s’atribueix al director la capacitat per a observar la pràctica docent a l’aula i el control de l’actuació de tot el personal del centre:

— Correspon al director dirigir i gestionar el personal del centre per garantir que compleix les seves funcions, la qual cosa comporta, si escau, l’observació de la pràctica docent a l’aula.

— El director ha de controlar l’actuació dels òrgans col·lectius de coordinació docent de què s’hagi dotat el centre.

— El director intervé en l’avaluació de l’activitat docent i de gestió del personal del centre i de l’exercici de les funcions del personal docent i de l’altre personal.

— El director pot requerir també la documentació pedagògica i acadèmica que consideri necessària per a deduir-ne les valoracions corresponents.

Resoldre, establir, decidir, aprovar

La direcció del centre públic resol sobre:

— les faltes d’assistència i de puntualitat no justificades del personal,

— les absències per l’exercici del dret de vaga,

— les sancions disciplinàries per faltes lleus comeses pel personal,

— mesures disciplinàries dels alumnes,

— la concessió al professorat de la plantilla dels permisos que preveu la legislació.

També estableix els elements organitzatius del centre determinats pel PEC i decideix sobre la participació del professorat en activitats de formació.

El claustre del professorat decideix sobre els criteris per a l’avaluació dels alumnes i estableix directrius per a la coordinació docent i l’acció tutorial. El claustre aprova la concreció curricular del PEC i de la programació general anual del centre.

El consell escolar és l’encarregat d’aprovar la majoria dels instruments de l’autonomia del centre:

— el projecte educatiu i les modificacions corresponents,

— la programació general anual del centre,

— les propostes d’acords de coresponsabilitat, convenis i altres acords de col·laboració del centre amb entitats o institucions,

— les normes d’organització i funcionament i les modificacions corresponents,

— la carta de compromís educatiu,

— el pressupost del centre i el rendiment de comptes,

— les directrius per a la programació d’activitats escolars complementàries i d’activitats extraescolars,

— els criteris de col·laboració amb altres centres i amb l’entorn.

En canvi, al director del centre públic no se li atribueix, en cap precepte de la normativa, l’aprovació de documents educatius.

Nomenar (i fer cessar), seleccionar

La direcció nomena i fa cessar:

— tots els responsables dels òrgans de gestió i coordinació,

— el tutors,

— els membres de l’equip directiu i del consell de direcció.

També se li atribueix al director la competència per a seleccionar i nomenar els substituts docents i per a intervenir en la selecció de candidatures del concurs específic i del procediment de provisió especial. El directiu professional intervé en el procés d’incorporació del personal docent al centre, amb destinació provisional, per a ocupar una vacant de la plantilla. Finalment, la direcció formula propostes de nomenament dels aspirants seleccionats en el procediment de provisió especial.

Assignar (funcions), delegar

La direcció del centre públic assigna:

— responsabilitats de direcció, gestió i coordinació docent al professorat,

— responsabilitats específiques als òrgans unipersonals de direcció i de coordinació,

— tasques docents de la persona expedientada com a mesures organitzatives provisionals,

— la jornada especial als funcionaris docents adscrits al centre.

Els òrgans unipersonals de coordinació reben de la direcció els encàrrecs de funcions de coordinació o especialitzades fixades per les lleis. En definitiva, la direcció delega funcions en els membres de l’equip directiu.

Assignar (complements retributius)

El director proposa l’assignació dels complements retributius corresponents als òrgans unipersonals de direcció i de coordinació.

El directiu professional docent assigna al professorat de la plantilla els complements retributius docents relacionats amb la major dedicació al centre, la innovació i la recerca educativa i la implicació en la millora dels rendiments escolars. Per a acabar us annexo, per si us resulta útil, el següent quadre sobre la distribució d’ús dels principals verbs emprats per la normativa en regular l’autonomia de gestió de personal:

L’autoritat del professorat

Des de la LODE (1985) la legislació bàsica estatal ha reconegut l’autoritat del professorat en el marc de la convivència dels centres educatius, recollint que els pares i els alumnes tenen el deure de respectar l’autoritat del professorat.

Així, als pares i tutors dels fills o pupils “els correspon respectar i fer respectar les normes establertes pel centre, l’autoritat i les indicacions o orientacions educatives del professorat” (LODE, art. 4.2.f). Paral•lelament, els alumnes han de “participar i col•laborar en la millora de la convivència escolar i en la consecució d’un adequat clima d’estudi al centre, respectant […] l’autoritat i orientacions del professorat” (LODE, art. 6.4.e).

Aquesta primera idea del respecte per l’autoritat del professorat ha estat recollida per quasi totes les lleis educatives aprovades a diferents comunitats autònomes:

— “Els alumnes tenen el deure de respectar els altres alumnes i l’autoritat del professorat” (LEC, art. 22.1.d).

— “Además del estudio, el alumnado tiene el deber de respetar la autoridad y las orientaciones del profesorado” (art. 8.2 de la Ley 17/2007, de 10 de desembre, de Educación de Andalucía).

— “Los deberes del alumnado se sustentan en […] la colaboración con el profesorado, respetando su autoridad, y con sus compañeros y compañeras” (art. 11.2 de la Ley 7/2010, de 20 de juliol, de Educación de Castilla-La Mancha).

— “En el proceso educativo, el alumnado tiene el deber de […] respetar la autoridad del profesorado y sus derechos, así como cumplir sus directrices y orientaciones” (art. 46.b de la Ley 4/2011, de 7 de març, de Educación de Extremadura).

— En canvi, la Ley 6/2008, de 26 de desembre, de Educación de Cantabria, no recull ni una vegada la paraula “autoridad”.

Els professors exerceixen, doncs, “la responsabilitat principal del procés educatiu i l’autoritat que se’n desprèn” (LEC, art. 28.1), especialment en l’àmbit de la convivència del centre, ja que “correspon a la direcció i al professorat de cada centre, en exercici de l’autoritat que tenen conferida […], el control i l’aplicació de les normes de convivència” (LEC, art. 30.4). En aquesta mateixa direcció, entre els criteris que orienten l’organització pedagògica dels centres s’hi preveu “l’establiment de regles basades en els principis democràtics, que afavoreixen els hàbits de convivència i el respecte a l’autoritat del professorat” (LEC, art. 77.1.f).

Ara bé, algunes lleis educatives han anat més lluny en el reconeixement de l’autoritat del professorat, i han atribuït al professorat la “consideració d’autoritat pública” en l’exercici de les seves funcions docents.

1) La Ley de Educación de Castilla-La Mancha (2010) menciona explícitament “l’autoritat pública del professorat en l’exercici de les seves funcions” a l’article 16:

“16.3. El Consejo de Gobierno regulará los supuestos, las condiciones y el alcance de la autoridad del profesorado en el ejercicio de sus funciones.
16.4. La Consejería competente en materia de educación comunicará a la fiscalía correspondiente las actuaciones contra el profesorado que, en su caso, pudieran constituir un supuesto de atentado contra la autoridad pública en el ejercicio de sus funciones.”

La LEC, en canvi, només ha atribuït aquesta consideració d’autoritat pública al director del centre públic (art. 142.9) i als inspectors (art. 177.2), que gaudeixen de presumpció de veracitat en els seus informes i d’ajustament a la norma en les seves actuacions, llevat que es provi el contrari.

2) La Ley de Educación de Extremadura (2011), sense explicitar-ne d’entrada l’autoritat pública del professorat, preveu que “el profesorado tendrá la consideración de autoridad académica y magistral” (art. 56.2), en un àmbit que supera el marc de la convivència, que és on es desplega habitualment l’autoritat del professorat.

Tanmateix l’article 165 d’aquesta llei reconeix explícitament al professorat “en el desempeño de sus funciones […] la consideración de autoridad pública, con los efectos que le reconoce el ordenamiento jurídico” (art. 165.1). Però a continuació sembla que els efectes d’aquesta consideració del professorat es limitin a l’àmbit disciplinari: “A tal fin, los hechos constatados por el profesorado en el ejercicio de sus competencias disciplinarias gozarán de presunción de veracidad” (art. 165.1).

3) Finalment, la comunitat autònoma que ha regulat amb més detall l’autoritat del professorat ha estat Madrid, que ha dedicat una llei específica a aquesta matèria, la Ley 2/2010, de 15 de juny, de autoridad del profesor (publicada al BOE d’1.10.2010), que té per objecte “reconocer y reforzar la autoridad del profesor y fomentar la consideración y el respeto que le son debidos en el ejercicio de sus funciones y responsabilidades, con el fin de mejorar la calidad del sistema educativo y garantizar el derecho a la educación” (art. 1).

Dins el capítol I d’aquesta llei, de protecció jurídica del professor, es dediquen dos articles a l’autoritat pública dels directors i d’altres membres de l’equip directiu, així com dels professors, que “tendrán, en el ejercicio de las potestades de gobierno, docentes y disciplinarias que tengan atribuidas, la condición de autoridad pública, y gozarán de la protección reconocida a tal condición por el ordenamiento jurídico” (art. 5).

Ara bé, la presumpció de veracitat es limita, en l’article 6, al marc disciplinari: “En el ejercicio de las competencias disciplinarias, los hechos constatados por los directores y demás miembros de los órganos de gobierno, así como por los profesores, gozan de presunción de veracidad, cuando se formalicen por escrito en documento que cuente con los requisitos establecidos reglamentariamente” (art. 6), malgrat que l’article 5 ja esmentat ha atribuït la condició d’autoritat pública als directors, altres directius i professors “en l’exercici de les potestats de govern, docents i disciplinàries.”

En canvi, la LEC atribueix al director del centre públic la consideració d’autoritat pública en l’exercici de totes les seves funcions, no només les disciplinàries, i gaudeix de veracitat en els seus informes i d’ajustament a la norma en les seves actuacions, llevat que es provi el contrari, no només en l’àmbit disciplinari (LEC, art. 142.9 i D_dir, art. 4.1). Però no ha conferit aquesta consideració d’autoritat pública ni als altres òrgans directius del centre ni a la resta dels professors. El temps dirà si va ser apropiada aquesta novetat d’atribuir exclusivament al director del centre públic la condició d’autoritat pública, a més de l’inspector, que ja la tenia atribuïda per la LOE.

La qualitat de l’ensenyament en la LEC i en altres lleis educatives

Aquest 26 de maig de 2011 es compleixen dos anys de la publicació de la primera nota en aquest blog “Nous conceptes a la Llei d’educació”, que es titulava “La implicació del professorat en el millorament dels rendiments escolars”. Estic sorprès d’haver mantingut actiu aquest blog durant tot aquest temps, quan inicialment vaig pensar que no passaria del primer any. Però aquesta tasca d’escriure en un blog és engrescadora i molt diferent de la d’escriure un llibre o un article científic (experiència per la qual ja he passat més d’una vegada, sobretot quan em dedicava al grec antic, però ara he canviat d’ofici) i torno al blog una vegada i una altra, sobretot quan veig que sou molts els qui hi entreu cada dia i em feu saber que us resulten útils els meus comentaris de la Llei d’educació.

Avui m’enredo en l’anàlisi d’un concepte difícil d’atrapar amb exactitud, la “qualitat de l’ensenyament”, d’un ús tan freqüent i en contextos tan diferents que a vegades sembla que s’hagi buidat del seu contingut precís com a principi i objectiu educatiu, pel fet d’haver-se saturat el concepte a conseqüència d’un ús excessiu, no sempre afortunat. M’estic referint, per exemple, a la Llei orgànica 10/2002, de 23 de desembre, de qualitat de l’educació (LOCE), que va incloure aquest concepte en el títol de la Llei orgànica i en 45 preceptes. Va ser una llei que mai no es va arribar a aplicar, derogada en la seva totalitat per la LOE abans que entrés en vigor.

Per a celebrar l’aniversari del blog, ampliaré el camp dels meus comentaris sobre la “qualitat de l’ensenyament” a altres lleis d’educació que han estat aprovades per diferents Parlaments autonòmics aquests darrers anys: les dues primeres, la d’Andalusia i la de Cantàbria, són anteriors a la Llei d’educació de Catalunya; les altres dues, la de Castella-la Manxa i la d’Extremadura, s’han aprovat amb posterioritat. En ordre cronològic són les següents:

—Ley 17/2007, de 10 de diciembre, de Educación de Andalucía [LEA]

—Ley 6/2008, de 26 de diciembre, de Educación de Cantabria [LECa]

—Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació [LEC]

—Ley 7/2010, de 20 de julio, de Educación de Castilla-La Mancha [LECM]

—Ley 4/2011, de 7 de marzo, de Educación de Extremadura [LEEx]

Objectiu de garantir i afavorir la “qualitat educativa” / la “qualitat de l’ensenyament”

El preàmbul de la LEC relaciona la “qualitat educativa” amb la superació de les desigualtats socials encara vigents en el sistema educatiu i amb els objectius “d’equitat i d’excel·lència de la nostra educació, que són garantia de progrés personal” (vegeu, també, els art. 2.1, 93.1, 43.2, 182.2.a, 201.3 i DF 1.2 LEC). La garantia de “la qualitat i l’equitat” també es recull en altres lleis (art. 1.1, 10, 41.2 i 90 LEEx, art. 10.1 i 162 LECM, art. 2.a LECa) com a “dos principis indissociables” (preàmbul, art. 7, 140.1.a i 148.3 LOE i art. 2.d i 181.2 LEEx).

També trobem “la finalitat d’assegurar la qualitat educativa per a tothom” (art. 87.1 LOE) en el mateix context de la cohesió social i com a “garantia de la igualtat d’oportunitats en l’educació” (art. 112.1, 122.1 LOE), garantia que es reprodueix en altres lleis juntament amb l’educació de qualitat (art. 125.1, 129.1 LECa, art. 1.1 i 139.2 LEEx, art. 2, 7.1, 10 i 121.1 LECM), així com en l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que garanteix “els drets d’accés en condicions d’igualtat i a la qualitat de l’ensenyament” (art. 21.3 EAC, també els art. 42.2 i 166 LEC).

Així, el Govern de la Generalitat de Catalunya “ha de garantir que la prestació del Servei d’Educació de Catalunya esdevingui un referent de qualitat en el procés d’assoliment de l’equitat i l’excel·lència” (art. 43.2 LEC; aquesta mateixa idea l’expressa l’art. 93.1 LEC, referida només als centres públics).

El Govern, per tant, “ha d’afavorir la qualitat” (dels centres públics) (DA 25 LEC), seguint la mateixa línia traçada per la LOE: “Els poders públics han de prestar una atenció prioritària al conjunt de factors que afavoreixen la qualitat de l’ensenyament” (art. 2.2 LOE, art. 144 LECM).

Factors que afavoreixen la “qualitat de l’ensenyament”

A l’article 2.2 de la LOE s’enumeren els factors que afavoreixen la qualitat de l’ensenyament: “en especial, la qualificació i formació del professorat, el seu treball en equip, la dotació de recursos educatius, la recerca, l’experimentació i la renovació educativa, el foment de la lectura i l’ús de biblioteques, l’autonomia pedagògica, organitzativa i de gestió, la funció directiva, l’orientació educativa i professional, la inspecció

educativa i l’avaluació” (explícitament esmentat per l’art. 144 de la LECM).

Ara bé, el “factor essencial de la qualitat de l’educació” recau en la funció docent (art. 1.m LOE) i així el professorat esdevé “pedra angular del sistema per a la millora de la qualitat de l’educació” (art. 56.1 LEEx).

Oferir / assolir / garantir una “educació de qualitat”

Els dos principis de qualitat i igualtat van, molt sovint, units: “Els centres (públics i privats) han d’estar dotats dels recursos educatius, humans i materials necessaris per a oferir un ensenyament de qualitat i garantir la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació” (art. 122 LOE, art. 129.1 LECa, art. 6.l LECM). I, per tant, correspon a les administracions educatives “dotar els centres públics dels mitjans materials i humans necessaris per a oferir una educació de qualitat i garantir la igualtat d’oportunitats en l’educació” (art. 112.1 LOE, art. 125.1 LECa, art, 133.1 i 144.1 LEEx).

L’assoliment “d’una educació de qualitat”, fonamentada —com ja hem vist abans— en l’equitat, en la igualtat d’oportunitats i en la participació social, esdevé l’objectiu primer de la Llei d’educació d’Extremadura (art. 1.1 LEEx). Objectiu de qualitat que es detallarà en el projecte educatiu, com a instrument bàsic en el qual es concreta l’autonomia pedagògica dels centres, i que ha d’establir “les prioritats, els valors i objectius necessaris per a assolir una educació de qualitat” (art. 141.1 LEEx).

La finalitat de la Llei d’educació de Castella-la Manxa és “garantir un sistema educatiu de qualitat en condicions d’igualtat” (art. 2 LECM), de manera que “el sistema educatiu públic de Castella-la Manxa garantirà a tots els alumnes i les alumnes una educació de qualitat, amb el respecte a les diferències personals, per a la superació de les desigualtats, independentment dels seus orígens i les seves característiques” (art. 121.1 LECM).

D’una manera molt semblant, “el sistema educatiu extremeny garantirà una educació de qualitat que, des de l’equitat i el respecte a les capacitats individuals, persegueixi la universalització de l’èxit educatiu de l’alumnat” (art. 10 LEEx). La Llei d’educació d’Andalusia té, entre altres objectius, el de “garantir la qualitat del sistema educatiu d’Andalusia” (art. 5.b LEA).

També la LEC, en aquesta mateixa direcció, declara que “el sistema educatiu (de Catalunya), en el marc dels valors definits per la Constitució i per l’Estatut, es regeix […] per la qualitat de l’educació, que possibilita l’assoliment de les competències bàsiques i la consecució de l’excel·lència, en un context d’equitat” (art. 2.1 LEC; vegeu l’art. 1 a LOE).

Dret a una “educació de qualitat” / a “la qualitat de l’ensenyament”

El dret a una educació de qualitat, no recollit explícitament per la Constitució, apareix a l’Estatut d’autonomia de Catalunya: “Totes les persones tenen dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat. La Generalitat ha d’establir un model educatiu d’interès públic que garanteixi aquests drets” (art. 21.1 EAC). Referint-se, però, als centres privats sostinguts amb fons públics, l’Estatut d’autonomia també garanteix “els drets d’accés en condicions d’igualtat i a la qualitat de l’ensenyament” (art. 21.3 EAC).

Com a protagonistes del procés educatiu, la LEC ha concretat aquest dret dels alumnes, “a rebre una educació integral i de qualitat” (art. 21.1 i 98.2 LEC), ja reconegut per la LOE, quan estableix que “els pares o tutors, en relació amb l’educació dels seus fills o pupils, tenen el dret a rebre una educació, amb la màxima garantia de qualitat, d’acord amb els fins que estableixen la Constitució, l’estatut d’autonomia corresponent i les lleis educatives” (art. 4.1 LOE; vegeu, també, l’art. 7.1 LEA, l’art. 7.1 i 10.1 LECM i l’art. 45.1 LEEx).

Garantiment de l’accés a “una educació de qualitat”

Com a desplegament de l’Estatut d’autonomia, la LEC regula el Servei d’Educació de Catalunya, el qual “conformat pels centres públics i pels centres privats sostinguts amb fons públics, garanteix a totes les persones l’accés a una educació de qualitat i en condicions d’igualtat en els ensenyaments obligatoris i en els declarats gratuïts” (art. 42.2 LEC).

Al preàmbul de la Llei d’educació d’Andalusia es remet a l’Estatut d’autonomia d’Andalusia, que recull la garantia “de l’accés de tots els andalusos a una educació permanent i de qualitat que els permeti la seva realització personal i social”. Però a la Llei d’educació de Castella-la Manxa s’inclou “el servei educatiu públic de Castella-la Manxa”, d’una manera molt semblant al Servei d’Educació de Catalunya, ja que la seva finalitat és “garantir l’accés de totes les persones a una educació de qualitat en condicions d’igualtat en els ensenyaments obligatoris i en els declarats gratuïts” (art. 7.1 LECM; vegeu també “garantir una educació de qualitat” art. 3.b i 10 LEEx, “garantir una escolarització de qualitat”, art. 178.4 LEEx, “fer efectiva una educació inclusiva de qualitat”, art. 160.c LECM o “la qualitat de l’educació, en el marc d’una escola inclusiva”, art. 4.b LECM).

Garantiment de “la qualitat del sistema educatiu” / “del sistema d’ensenyament” / “de l’ensenyament”

D’acord amb les previsions de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, “els poders públics han de garantir la qualitat del sistema d’ensenyament i han d’impulsar una formació humana, científica i tècnica de l’alumnat basada en els valors socials d’igualtat, solidaritat, llibertat, pluralisme, responsabilitat cívica i els altres que fonamenten la convivència democràtica” (art. 44.1 EAC). I, en aquest mateix context, “el garantiment de la qualitat del sistema educatiu” s’inclou entre les competències exclusives de la Generalitat de Catalunya en matèria d’educació (art. 131.2.d EAC).

Aquesta mateixa garantia l’esmenta la LOE: “com a garantia de la qualitat de l’ensenyament [les administracions educatives han de programar] una adequada i equilibrada escolarització dels alumnes amb necessitat específica de suport educatiu” (art. 109.2 LOE) o l’escolarització dels alumnes de l’educació bàsica en un municipi pròxim en les zones rurals (art. 82.2 LOE).

“La qualitat de l’educació” com a principi del sistema educatiu

La qualitat de l’educació per a tot l’alumnat és un dels principis generals que regeixen el sistema educatiu (art. 2.1 LEC, art. 1.a LOE, art. 2.d LEEx). Aquest principi es trasllada als diferents ensenyaments (“qualitat dels ensenyaments artístics”, art. 65.1 i 66.6 LEC, “qualitat dels ensenyaments d’educació infantil i primària”, art. 112.4) per tal de garantir que “tots els centres disposin dels recursos necessaris per a assegurar la qualitat dels ensenyaments corresponents” (art. 125.6 LECa).

En un altre precepte, aquest principi educatiu s’esmenta també com a “principi de qualitat pedagògica” (art. 93.3 LEC).

Millora de la “qualitat de l’educació” / “de l’ensenyament” / “del sistema educatiu”

La difusió de les bones pràctiques educatives o de gestió dels centres docents, així com l’avaluació del sistema educatiu han de contribuir “a la millora de la qualitat de l’educació” (art. 10.1 i 140.1.a LOE). Per una altra banda, la coordinació, l’orientació, la tutoria, l’atenció educativa a la diversitat i l’organització estan “encaminats a millorar la qualitat de l’ensenyament i el funcionament dels centres” (art. 102.2 LOE, art. 114.3 LECa, art. 153.1.a LECM i art. 158.3 LEEx).

En el marc de la seva autonomia, els centres han de facilitar la realització “d’actuacions que contribueixin a la millora de la qualitat educativa, de l’èxit acadèmic i de la convivència escolar” (art. 54.3 LEEx i art. 153.1.a LECM). La millora educativa també es concreta en “la millora de la qualitat de la gestió” del centre (art. 127.k LOE).

La inspecció del sistema educatiu assegura “la millora del sistema educatiu i la qualitat i equitat de l’ensenyament” (art. 148.3 LOE, art. 162 LECM i art. 181.2 LEEx).

L’avaluació del sistema educatiu té entre les seves finalitats, “contribuir a la millora contínua de la qualitat de l’educació” (art. 166.1 LEEx, art. 182.2.a LEC) o “augmentar la qualitat de la pràctica dels centres” (art. 6.k LECM). La Llei d’educació d’Extremadura és molt clara en aquest aspecte: “Els nivells de qualitat i equitat del sistema educatiu extremeny seran objecte d’avaluacions nacionals i internacionals” (art. 174 LEEx).

La investigació i la innovació pedagògiques, per la seva banda, han de promoure “la millora de la qualitat de l’ensenyament” (art. 159 LEEx).

La millora de la qualitat de l’educació s’estableix com a objectiu educatiu “en un marc d’equitat i justícia social que afavoreixi la supressió de desigualtats” (art. 2.a LECa) o en el marc de les “activitats de formació, investigació i innovació educatives, que tinguin per objecte la millora de la qualitat i la cerca de l’excel·lència” (art. 185 LEEx).

En definitiva, el que es pretén és “la millora sistemàtica de la qualitat del sistema educatiu català”, segons reconeix el preàmbul de la LEC, “per a singularitzar el sistema educatiu català, millorar-ne la qualitat i dotar-lo de l’estabilitat necessària per a assolir els seus objectius” (vegeu l’art. 166 LEC, l’art. 7 LOE i l’art. 176 LEA). A la LEC apareixen, indistintament, les expressions “millorar la qualitat de l’ensenyament” (art. 171.2.d i 172.5 LEC) i “millorar la qualitat i l’equitat del sistema educatiu” (art. 182.2.a LEC, art. 20 LECa i art. 132.1 LECM) i també “millorar l’equitat i la qualitat del Servei d’Educació de Catalunya” (DF 1.2 LEC).

Qualitat (millora contínua) de la pràctica docent / de la formació del professorat

L’avaluació de la funció docent té com a finalitat “millorar la qualitat de l’ensenyament i el treball dels professors” (art. 106.1 LOE i art. 122.1 LECa), que “han de mantenir-se professionalment al dia i participar en les activitats formatives necessàries per a la millora contínua de la pràctica docent” (art. 29.2 LEC, art. 102.2 LOE, art. 185 LEEx i art. 114.3 LECa). La formació del professorat, en definitiva, “redunda en la qualitat de la pràctica docent” (art. 21.1.c LECM).

El Departament ha de “garantir la qualitat d’aquesta formació inicial del professorat, en el marc del sistema de graus i postgraus propi de l’Espai Europeu d’Educació Superior” (art. 109.3 LEC i art. 4.f LECM). Ja hem vist abans que el principal factor que afavoreix la qualitat de l’ensenyament és “la qualificació i formació del professorat” (art. 2.2 LOE).

Les administracions educatives “poden reconèixer i premiar la tasca didàctica o de recerca de professors i centres, facilitant la difusió dels treballs o experiències que hagin merescut aquest reconeixement per la seva qualitat i esforç” (art. 90 LOE).

Servei educatiu “de qualitat” / “cartes de serveis”

En definitiva, s’han de garantir “les condicions bàsiques de qualitat que garanteixen la prestació del servei educatiu” (DA 22 LEC). Així, és freqüent trobar l’expressió “la prestació d’un servei educatiu de qualitat” en les diferents lleis educatives (art. 2 LEA, art. 6.n LECM i art. 136 LEEx), i aquesta qualitat dels serveis educatius es recull en la realització de “cartes de serveis” i en el desenvolupament de sistemes d’avaluació de la qualitat dels òrgans i unitats administratives que conformen l’Administració educativa.

Algunes de les lleis d’educació recullen aquestes cartes de serveis, “on es plasma el compromís de qualitat de l’òrgan corresponent i es recullen les prestacions i els drets de la ciutadania en relació amb els serveis que s’ofereixen” (DA 5 LECa i art. 176.3 LEEx). També s’estableixen “sistemes de gestió de qualitat en els centres educatius” (art. 106.2 LEEx).

Millora de la qualitat de vida

L’Estatut d’autonomia de Catalunya garanteix també “la qualitat del servei i la gratuïtat de l’assistència sanitària pública” (art. 42.4 EAC) i “la qualitat del servei i la gratuïtat dels serveis socials que les lleis determinen com a bàsics” (art. 42.5 EAC), juntament amb el dret de totes les persones a “una educació de qualitat” (art. 21.1 EAC), el dret a “la qualitat de l’ensenyament” (art. 21.3 EAC) i la garantia general de la “qualitat del sistema d’ensenyament” (art. 44.1 i 131.2.d EAC), així com el foment de “la investigació i la recerca científica de qualitat” (art. 44.4 EAC) i “el garantiment de la qualitat i de l’excel•lència de l’ensenyament universitari” (art. 172.2.f EAC), garanties i drets que podem incloure dins l’objectiu més general de “la millora de la qualitat de vida de totes les persones”, reconegut també a l’Estatut d’autonomia de Catalunya i a la Constitució (art. 40.1 EAC i art. 45.2 CE).

Conclusió: qualitat i avaluació del sistema educatiu

He fugit en aquesta nota d’intentar oferir-vos una definició del concepte “qualitat educativa”, repte que ajorno per a una altra ocasió. Però us he facilitat una revisió dels contextos legals on s’usa aquesta paraula per tal que pugueu, cadascun de vosaltres, arribar a una conclusió personal: em conformo amb què copseu la complexitat i dificultat de definir-la, quan s’utilitza en contextos molt diversos: la “qualitat” (com a principi, criteri o valor educatiu) es predica de tot el sistema educatiu, i per tant, la trobem referida a cadascun dels elements que componen aquest sistema: l’ensenyament (els ensenyaments) / l’educació, la formació inicial i permanent del professorat, el treball en equip, la dotació de recursos educatius, la recerca / l’experimentació / la renovació educativa, l’autonomia pedagògica, organitzativa i de gestió, la funció docent i la funció directiva, la inspecció i l’avaluació.

Tanmateix, si hem de destacar, per acabar la nota, algun element essencial d’aquesta “qualitat educativa” és, precisament, la seva relació amb l’avaluació de tot el sistema (partint del nivell curricular, i passant pels centres educatius i els agents que hi intervenen: professorat i altre personal i els alumnes), ja que com a valor educatiu, la qualitat educativa es pot mesurar i valorar en els seus nivells d’excel•lència. Com es diu al preàmbul de l’EBEP, “la finalitat primordial de qualsevol reforma ha de ser millorar la qualitat dels serveis que el ciutadà rep de l’Administració”. (Vegeu també el que fixa l’art. 16.1 del Decret d’autonomia dels centres educatius: “Els centres poden desenvolupar projectes d’innovació pedagògica i curricular amb l’objectiu d’afavorir la millora de la qualitat del servei educatiu que presten i, en particular, la millora dels resultats educatius”.)

I, per tant, l’element primordial de tot el que he analitzat és l’objectiu de millora de la qualitat, que cal assolir com a conseqüència de les mesures que s’adoptin a partir de l’avaluació de tot el sistema educatiu, tot mesurant els indicadors que ens permeten valorar la qualitat del servei educatiu.

Com a cloenda, reprodueixo un apartat de l’article 55 del Decret d'autonomia, on queda molt ben definida aquesta relació essencial entre la millora de la qualitat del servei educatiu i l’avaluació:

“55.1. L’avaluació té per finalitat contribuir a la millora de la qualitat del servei que presten els centres i té com a referència l’assoliment de les competències de l’alumnat. D’acord amb les característiques del context en què es desenvolupa l’acció educativa, l’avaluació dels centres relaciona els resultats educatius amb els processos d’ensenyament i aprenentatge, els recursos i la seva gestió, els objectius del centre i els indicadors de progrés del projecte educatiu”.

Els òrgans de representació dels col·lectius docents

[DA 10.2 de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació]

El dijous 3 de febrer d’enguany es van celebrar a Catalunya eleccions sindicals per elegir els representants de les juntes de personal docent. Era la primera vegada en què s’aplicaven les previsions de la LEC en relació amb els òrgans de representació dels col·lectius docents, ja que la Llei “estableix una junta de personal en cadascun dels serveis territorials en què se subdivideix l’estructura administrativa del Departament i a la ciutat de Barcelona, que han de funcionar com a unitats electorals” (LEC, DA 10.2).

La novetat d’aquest precepte de la LEC que comento avui és evident: hem passat de quatre unitats electorals (d’àmbit provincial) i, per tant, d’una representació sindical organitzada en quatre juntes de personal (la de Barcelona, amb 43.683 electors al novembre de 2006, va ser la unitat electoral més gran de tot l’Estat a les eleccions anteriors) a una distribució del cens docent en deu unitats electorals que han elegit els seus representants sindicals agrupats en deu juntes de personal docent.

L’aplicació dels criteris de representativitat (establerts amb caràcter general per a tots els col·lectius, docents o no, a l’article 39.5 de l’EBEP) en aquestes deu juntes de personal ha permès un increment molt important del nombre total de membres electes: així, hem passat de 176 representants elegits a l’anterior procés electoral de 2006 a un total de 348 representants el 2011 (amb un increment de 172, el 97,7%).

La finalitat del legislador en aprovar la disposició addicional que estic comentant era distribuir la representativitat dels col·lectius docents d’una manera més equilibrada i adequada a la realitat administrativa de Catalunya, subdividida en nou serveis territorials i un consorci de la ciutat de Barcelona. No tenia cap justificació mantenir la distribució territorial anterior, que atribuïa a una única junta, la de Barcelona, el 66% dels electors i, en canvi, només el 42,6% del total de representants. Enguany aquest desequilibri s’ha corregit: a les sis unitats electorals de Barcelona s’han elegit 218 representants, el 62,6% del total (molt proper al pes dels electors, el 65,4% del cens de Catalunya).

Aquest increment del nombre de juntes de personal i de representants elegits al procés electoral ha coincidit també amb un increment considerable del nombre d’electors del cens, atès l’increment de la plantilla docent aquests darrers anys: hem passat de 66.268 electors l’any 2006, a 74.345 aquest any (amb un increment de 8.077 electors, el 12,2%).

Però aquesta primera vegada en què s’ha aplicat la LEC en el procés electoral de les juntes de personal docent ha coincidit amb una forta disminució de la participació del professorat en el procés: hem passat d’una participació del 43,1% en el procés del 2006, a un 36,2% aquest 2011 (amb una disminució de 1.633 vots emesos, el -5,7% en relació amb l’any 2006).

Per tant, l’indicador que més ha augmentat ha estat el de l’abstenció: si en el 2006 no van exercir el dret de vot 37.707 professors (el 56,9% del cens total), aquest 2011 l’abstenció ha arribat a un total de 47.417 electors (el 63,8% del cens), amb un increment absolut de l’abstenció de 9.710 electors (el 25,8% dels que es van abstenir el 2006).

Ara bé, si a aquesta baixa participació de l’electorat hi afegim també un increment del vot en blanc (que ha crescut un 22% en comparació amb les eleccions anteriors, apropant-se al 4,6% de tot el cens), s’arriba a la conclusió paradoxal que algunes candidatures sindicals han incrementat notablement el nombre de representants per la nova distribució territorial de les juntes de personal, malgrat haver perdut un nombre significatiu de vots en relació amb les anteriors eleccions.

Vegeu, finalment, per a constatar aquest fet, alguns indicadors dels resultats comparatius entre els dos processos electorals (només incloc al quadre aquells sindicats que han superat el llindar del 5% de vots en el total de Catalunya):

Eleccions sindicals docents 2011	% vots 2011	Total representants 2011	Increment vots	%	Increment representants	%
USTEC -STES	36,5	140	–1.640	–14,4	+62	+79,5
CCOO	28,2	105	+47	+0,6	+57	+118,8
ASPEPC -SPS	12,5	47	+590	+21,3	+27	+135,0
UGT	7,9	24	–256	–10,8	+9	+60,0
CGT	5,0	18	+188	+16,2	+13	+260,0

Lèxic de l’autonomia dels centres educatius (26) [Diversitat - Docència - Documents]

Diversitat

1. Àmbit. Diversitat dels alumnes i dels ensenyaments.

2. Principi organitzatiu d’atenció educativa.
[Vegeu “atenció a la diversitat”.]

3. Diversitat dels ensenyaments.
—Per raó de la diversitat dels ensenyaments o dels torns horaris, la direcció del centre pot encarregar funcions de les esmentades a l’apartat anterior a un òrgan unipersonal de direcció addicional que, en aquest cas, es podrà denominar cap d’estudis dels ensenyaments o torns que correspongui (D_aut, 32.3).
—El Govern determina l’import màxim anual que s’assigna a cada centre per la totalitat dels complements retributius a què fa referència la disposició addicional vint-i-dosena atenent variables de dimensió i complexitat dels centres, així com de diversitat de tipologies dels ensenyaments que imparteix (D_aut, 43.1).
—L’exercici de la direcció ha de ser retribuït amb el complement de lloc de treball o funció docent que correspongui, d’acord amb les quanties que determini el Govern atenent criteris de dimensió, complexitat del centre i diversitat dels ensenyaments que s’hi imparteixen (D_dir, 30.2).


Docència

1. Àmbits. [En relació amb la docència cal diferenciar dos àmbits separats: l’un emmarcat per l’exercici de la docència (exercir la docència), que té com a funció encarregar-se de la docència (= tenir l’encàrrec de la docència), per tenir aptitud per a la docència, i que s’identifica amb la funció docent; l’altre, el suport a la docència, atribuït a altres professionals d’atenció educativa, amb funcions diferents de les pròpies de la docència directa.]

2. Exercir la docència = Impartir ensenyaments (també, “impartir docència”).
—El professorat que imparteix ensenyaments en la modalitat d’educació no presencial ha de tenir la titulació requerida per a cada etapa educativa i ha d’acreditar la capacitació per a exercir la docència emprant mitjans telemàtics i els altres recursos propis de l’educació no presencial (LEC, 55.5).
—Alguns llocs de treball docents tenen requisits addicionals o perfil propi, d’experiència o de titulació, perquè tenen l’encàrrec d’impartir ensenyaments superiors d’arts o en els ensenyaments artístics finalistes de caràcter professionalitzador (LEC, 66.3.d).
—Els cossos docents agrupen funcionaris capacitats per llur especialitat docent per a exercir la docència en les diferents etapes i els ensenyaments (LEC, 112.1).
—Per a assolir la categoria superior de sènior cal superar un procés selectiu en el qual es comprovin els mèrits docents i formatius, l’exercici de la docència i els coneixements de l’especialitat (LEC, 132).
—Els funcionaris docents poden participar, tant a les universitats com als centres públics, en la impartició i la tutoria dels ensenyaments universitaris oficials que habiliten per a l’exercici de la docència (LEC, 133.3).
—Entre els requisits per participar en el procediment de selecció de directors, cal haver impartit docència directa com a funcionari de carrera en algun dels ensenyaments dels que ofereix el centre al qual s’opta (D_dir, 14.1.b).
—En determinats supòsits, i d’acord amb els criteris establerts pel Departament d’Educació, la direcció d’un centre pot quedar exempta de l’obligació d’impartir docència directa (D_dir, 30.6).
—L’exercici de la direcció de centres en els llocs reservats al personal directiu professional docent permet no impartir docència directa (D_dir, 40.3)

3. Aptitud per a la docència.
—La formació inicial del professorat ha de garantir l’aptitud per a la docència i s’ha d’ajustar a les necessitats de titulació i de qualificació que requereix l’ordenació general del sistema educatiu (LEC, 109.1).
—El procés de selecció del director ha de valorar de manera objectiva, entre altres mèrits, els relacionats amb la competència professional, la idoneïtat i l’experiència dels aspirants en l’àmbit de la gestió i la docència (D_dir, 13.3 i 17.1).

4. Encarregar-se de la docència. El tutor està designat d’entre el professorat que s’encarrega de la docència (LEC, 80.2).

5. Assignació de docència al professorat.
—Les mesures organitzatives específiques poden afectar variables com l’ús del temps i dels espais, l’agrupament de l’alumnat i els criteris d’assignació de docència al professorat, entre d’altres (D_aut, 14.2).
—El director o directora del centre pot encarregar als òrgans unipersonals de direcció, als òrgans unipersonals de coordinació i a altres persones membres del claustre funcions de gestió, coordinació i docència, sempre que siguin adequades a la seva preparació i experiència i tinguin caràcter transitori (D_aut, 44 i D_dir, 10.1.b).

6. Avaluació de l’exercici de la docència.
—En l’avaluació de l’exercici de la docència s’ha de prendre en consideració la implicació del professor o professora en la implementació de les propostes de millora derivades de l’avaluació del centre (D_aut, 60.1).
—El resultat positiu de l’avaluació de l’exercici de la docència condueix als reconeixements professionals que escaiguin sobre l’adquisició de graus docents en el professorat dels centres públics i sobre els elements de promoció professional docent en el professorat dels centres privats concertats (D_aut, 60.2).
—El resultat de l’avaluació de l’exercici de la docència pot comportar la incoació d’un expedient contradictori i no disciplinari (D_dir, 10.1.c. i d).

7. Professionals de suport a la docència.
—El Departament ha de regular l’estructura i el funcionament dels serveis educatius, que són integrats per funcionaris docents especialitzats i, si escau, per professionals de suport a la docència (LEC, 86.2).
—La quantia del mòdul econòmic del concert per unitat escolar en centres ordinaris pot comprendre quantitats assignades al pagament del personal no docent de suport a la docència i, si escau, a una dotació addicional de personal docent (LEC, 205.8)

8. Serveis didàctics de suport a la docència.
—Entre altres funcions, els serveis educatius han de facilitar l’accés dels centres i del professorat als recursos educatius, i facilitar-los serveis didàctics de suport a la docència (LEC, 86.2.d i 86.4).
—El Departament pot establir acords amb altres entitats per a prestar serveis educatius específics i serveis didàctics de suport a la docència, d’acord amb el que el Govern determini per reglament (LEC, 86.5).

[Vegeu “atenció docent”, “funció docent”, “personal docent”, “professorat”.]


Documents

1. Àmbit. Documentació administrativa (formal), documents acadèmics i pedagògics (documentació acadèmica), documents i procediments en la gestió econòmica dels centres públics, documents que precisen l’estructura i organització del centre.

2. Documentació acadèmica i pedagògica.
—Els centres han d’expedir la documentació acadèmica en català, sens perjudici del que estableix la Llei de política lingüística. La documentació acadèmica que hagi de tenir efectes a l’àmbit de l’Administració de l’Estat o en una comunitat autònoma de fora del domini lingüístic català, ha d’ésser bilingüe, en català i en castellà (LEC, 16.4).
—Es considera falta greument perjudicial per a la convivència en el centre educatiu la falsificació o la sostracció de documents i materials acadèmics (LEC, 37.1.b).
—Els elements organitzatius que adoptin els centres en l’educació infantil han de contribuir específicament a documentar els processos individuals o de grup per compartir-los amb els infants i les famílies (LEC, 78.1).
—El dossier personal d’aprenentatge emmagatzema en suport digital i fa accessibles els documents i els objectes digitals que resulten de la producció intel·lectual de cada alumne o alumna durant el procés d’aprenentatge, des del darrer cicle de l’educació primària fins als ensenyaments postobligatoris. El contingut del dossier pot servir d’evidència en el procés d’avaluació (LEC, 89.3).
—Corresponen al director o directora del centre públic emetre la documentació oficial de caràcter acadèmic establerta per la normativa vigent i assegurar la custòdia de la documentació acadèmica i administrativa pel secretari o secretària del centre (LEC, 142.7.c. i e. i D_dir, 9.a. i c). També li correspon visar les certificacions acadèmiques, i totes les altres que escaiguin, per acreditar continguts documentals arxivats en el centre (D_dir, 9.b) i la facultat de requerir del professorat sotmès a avaluació la documentació pedagògica i acadèmica que consideri necessària per deduir-ne les valoracions corresponents (D_dir, 6.g).
—Correspon al director o directora dels centres privats emetre certificacions i documents acadèmics (LEC, 150.2.d. i 154.2.d).
—Els inspectors d’educació, en l’exercici de llurs funcions, tenen l’atribució d’examinar i comprovar l’adequació dels projectes educatius i la resta de documentació acadèmica, pedagògica i administrativa dels centres i dels serveis educatius (LEC, 179.1.c).
—De la carta de compromís educatiu signada n’ha de quedar constància documental al centre i a la família (D_aut, 7.6).
—La convocatòria de les reunions s’ha de trametre per la presidència del consell escolar amb una antelació mínima de 48 hores, juntament amb la documentació que hagi de ser objecte de debat, i, si escau, d’aprovació (D_aut, 46.5).
—L’avaluació d’un centre ha de permetre, quan escaigui, revisar el projecte educatiu i les concrecions curriculars que conté, així com aquells altres documents que precisen l’estructura i organització del centre i, en els centres públics, el projecte de direcció (D_aut, 59.2).
—Per a l’elaboració del projecte de direcció, les persones candidates poden consultar la documentació relativa al centre a la direcció del qual opten en el mateix centre i en les seus dels serveis territorials del Departament d’Educació o del Consorci d’Educació de Barcelona (D_dir, 15.4).

3. Documentació administrativa del centre.
—Les delegacions de funcions de la direcció del centre en el o la cap d’estudis i en el secretari o la secretària es formalitzen en resolució de la direcció, que s’ha de comunicar al claustre i al consell escolar, arxivar com a documentació administrativa formal del centre educatiu públic i incorporar a les normes d’organització i funcionament (D_aut, DA 5.1).

4. Documentació de gestió econòmica.
—El Departament assessora les direccions dels centres en l’execució de la gestió econòmica i, conjuntament amb el departament competent en matèria de finances, determina el model comptable, el pla de comptes, els destinataris de la informació comptable, els documents acreditatius de la gestió econòmica i el procediment per a acreditar davant l’Administració l’aprovació de la liquidació del pressupost anual (LEC, 103.5 i D_aut, DA 7).
—Correspon al secretari o a la secretària l’exercici de funcions, preferentment en l’àmbit de la gestió econòmica, documental, dels recursos materials i de la conservació i manteniment de les instal·lacions (D_aut, 33.2).

[Vegeu “normes d’organització i funcionament”, que són un conjunt de documents administratius del centre.]

Formació inicial del professorat de secundària

[article 109 de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació]

1) L'article 109 de la LEC no desenvolupa, amb gaire detall, la formació inicial del professorat de secundària, ja que pràcticament reprodueix el contingut dels articles 92 al 100 de la LOE.

És evident que el legislador va caminar de puntetes en redactar l'article que comento avui, ja que estava trepitjant obertament terreny bàsic, reservat a la competència exclusiva de l'Estat (art. 149.1.30 CE), tal com va reconèixer l'Acord de 3 de maig de 2010, de la Subcomissió de Seguiment Normatiu, Prevenció i Solució de Conflictes de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat (publicat per la Resolució IRP/1453/2010, de 3 de maig, al DOGC núm. 5625, de 10.5.2010).

Com ja vaig comentar en el post del 7 de maig d'enguany, el Govern de l'Estat va requerir a la Generalitat la possible incompetència d'aquest mateix article, si bé finalment es va renunciar a presentar recurs d'inconstitucionalitat davant del TC, amb l'argumentació següent:

"En el marc dels articles 111 i 131.3.j) de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, la Generalitat reconeix que l'article 109 de la Llei catalana 12/2009 s'ha d'interpretar de conformitat amb la normativa bàsica estatal sobre formació inicial del personal docent, dictada a l'empara de l'article 149.1.30.a) de la Constitució i, en particular, dels articles 92 a 100 de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'educació" (apartat 1.F de l'esmentat Acord de 3 de maig de 2010).

2) En canvi, si posem en relació els articles 109 i 133 LEC es poden descobrir novetats importants respecte a la intervenció del Departament d'Educació en la definició i l'organització de la formació inicial del professorat, ja que l'article 109.3 LEC fixa que "el Departament ha d'establir convenis amb les universitats per a definir i organitzar la formació inicial del professorat i per a garantir la qualitat d'aquesta formació en el marc del sistema de graus i postgraus de l'Espai Europeu d'Educació Superior" (vegeu també l'art. 100.3 LOE).

En aquest mateix sentit, l'article 133.3 LEC obre la porta als funcionaris docents a "participar, tant a les universitats com als centres públics en la impartició i la tutoria dels ensenyaments universitaris oficials que habiliten per a l'exercici de la docència" (és a dir, la titulació oficial de Màster del professorat de secundària, regulada pel Reial decret 1393/2007, de 29 d'octubre).

L'instrument que regula la possibilitat als funcionaris docents d'intervenir en aquesta formació inicial del professorat és a l'article 133.2 LEC: mitjançant convenis entre el Departament i les universitats "que facilitin la incorporació als departaments universitaris, com a professors associats, amb jornada completa o parcial, dels funcionaris destinats a centres educatius i serveis educatius i a la Inspecció Educativa. Si la jornada és parcial, es pot compatibilitzar amb l'activitat docent no universitària" (vegeu també la DA 12.6 LOE).

3) El nou màster de formació del professorat d'educació secundària obligatòria i batxillerat, formació professional i ensenyament d'idiomes va ser organitzat per primera vegada per les universitats catalanes el passat curs 2009-2010.

Es van impartir un total de 51 grups amb 1.320 matriculats (d'un total de 2.012 sol•licitants, i 1.531 alumnes assignats inicialment, abans que es tanquessin diversos grups perquè no arribaven al nombre mínim d'estudiants preinscrits). Dels 51 grups, 42 corresponien a les especialitats d'ESO i batxillerat, i 9 a les especialitats de formació professional.

Finalment, no es van activar 16 grups dels inicialment oferts, a causa de la baixa demanda, en concret, 5 grups de l'especialitat d'orientació educativa, 4 de llengua i literatura catalanes i castellanes; 3 d'educació física, i un de cadascuna de les especialitats següents: física-química, llatí grec/cultura clàssica, geografia i història, matemàtiques, salut i serveis.

El nombre d'estudiants titulats en el màster el curs 2009-2010 fou només de 835 (el 74% dels estudiants matriculats), perquè van abandonar els estudis, o bé van decidir cursar el màster per la via lenta (en dos cursos) o perquè no van acreditar el requisit de l'idioma en el moment de finalitzar els estudis.

En canvi, el nombre de crèdits superats és molt alt, més del 95%, per damunt de la majoria dels estudis universitaris, cosa que ens fa plantejar si el màster discrimina prou entre qui té competències per a ser professor de secundària i qui no en té.

3) És interessant analitzar quants d'aquests titulats de la primera promoció del màster s'han incorporat a la borsa de treball del personal interí docent del Departament.

Una primera constatació és el fet que aquest estiu de 2010, en comparació amb el del 2009, ha baixat molt la incorporació de nous professors d'educació secundària a la borsa de treball del personal interí docent del Departament, ja que només s'hi han inscrit 4.605 professors, quasi la meitat de professorat que l'any 2009 (8.664 aspirants inscrits) i molts menys que els anys immediatament anteriors, tal com es dedueix del quadre següent:

Evolució de les noves incorporacions a la borsa de treball docent (convocatòries de juliol)
Anys	Primària	Secundària	Total
2005	1.869	2.976	4.845
2006	2.852	4.279	7.131
2007	3.790	6.777	10.567
2008	2.827	7.118	9.945
2009	2.645	8.664	11.309
2010	3.740	4.605	8.345
Total	17.723	34.419	52.142

Ara bé, també cal destacar que, dels professors incorporats aquest estiu a la borsa de treball que havien d'acreditar una "formació pedagògica i didàctica" (art. 100.2 LOE), només 539 han al•legat el títol oficial de màster de secundària (el 17,6% del total a què fa referència el requisit), la major part dels nous inscrits han presentat el CAP o altres certificats de qualificació pedagògica (2.468, el 80,7% del total) i 52 estaven exempts del requisit del màster perquè ja posseïen una titulació universitària amb contingut pedagògic (que representa només l'1,7% del total).

4) El curs actual, 2010-2011, es fa la segona edició dels màsters de secundària, amb la mateixa tendència del curs anterior: en algunes especialitats la demanda supera l'oferta de places, però en altres s'ha hagut de reduir l'oferta prevista de grups.

Així, en anglès, geografia i història, matemàtiques, tecnologia i orientació educativa, la demanda ha superat l'oferta, però el que ens ha de fer reflexionar és la poca demanda per a algunes especialitats, la qual, segons les dades provisionals de matriculats en tota Catalunya, es recull en el quadre següent:

ESO i Batxillerat	Matriculats (2010-2011)
Cultura clàssica	5
Música	9
Filosofia	14
Llengua i literatura catalana i castellana	28
Formació professional
Administració	15
Salut	8
Serveis	16
FOL	8

El total de persones matriculades aquest curs és inferior al del curs anterior (956 matriculats el 2010-2011, enfront dels 1.320 matriculats el 2009-2010).

Malgrat tot això, a la borsa de treball del personal interí docent d'aquest curs hi ha prou aspirants de les especialitats minoritàries del màster (cultura clàssica: 200; música: 264; filosofia: 296; llengua catalana i literatura: 1.068; llengua espanyola i literatura: 1.308; administració d'empreses: 816; organització i gestió comercial: 462; processos sanitaris: 489; formació i orientació laboral: 1.353), com per a poder cobrir totes les necessitats de substitucions al llarg del curs. Sigui com sigui, la prudència aconsella que es faci una reflexió sobre les dades del quadre anterior, per intentar trobar solucions a mitjà termini que permetin cobrir les necessitats de professorat substitut docent, si es manté durant més cursos aquesta demanda tan baixa.

5) Hauré de continuar un altre dia amb aquesta mateixa matèria, per a completar l'anàlisi amb la formació inicial dels mestres d'educació infantil i primària, per als quals no s'exigeix actualment més que la titulació de grau de mestre/a (art. 92 i 93 LOE), ja que la llei no estableix una titulació de postgrau per a aquests nivells educatius.

Però encara resta per decidir el procediment per a acreditar "l'especialització o qualificació corresponent […] per a impartir l'ensenyament de la música, de l'educació física, dels idiomes estrangers o d'aquells altres ensenyaments que determini el Govern, amb la consulta prèvia a les comunitats autònomes" (art. 93.2 LOE), ja que les úniques titulacions oficials actuals són la de mestre/a d'educació infantil i mestre/a d'educació primària. No hi ha més titulacions oficials específiques de mestres.

La gestió del personal docent en els centres públics

[art. 99.1.a) de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació]

Continuo avui amb el post del 8 d'octubre d'enguany sobre la gestió del personal docent en els centres públics, en el qual vaig ajornar les novetats dels articles 50.4 del Decret d'autonomia en relació amb el paper del director/a en matèria disciplinària del personal del centre: la norma atorga al director del centre públic la potestat disciplinària de les faltes lleus comeses pel personal docent i d'administració i serveis destinat al centre educatiu.

Aquesta mesura comporta una novetat molt destacable en matèria de gestió del personal dels centres públics, ja que és la primera vegada en què es desplega per reglament la previsió de l'article 118.2 del Decret legislatiu 1/1997, de 31 d'octubre, pel qual s'aprova la refosa en un Text únic dels preceptes de determinats textos legals vigents a Catalunya en matèria de funció pública:

"118.2. Els òrgans competents per imposar les sancions són:
a) En el cas de faltes lleus, els secretaris generals, directors generals o assimilats, respecte al personal que en depengui, mitjançant un expedient disciplinari sumari que ha de garantir en tots els casos l'audiència prèvia a l'interessat.
[…]
d) No obstant el que estableixen els apartats anteriors, es pot determinar per reglament l'òrgan competent per a la resolució dels expedients per als casos en què els funcionaris inculpats prestin serveis en diferents departaments o pertanyin a col·lectius amb especificitats pròpies."

Entre els col·lectius amb especificitats pròpies, aquesta mateixa Llei enumera el personal docent, el personal sanitari, el personal investigador, el personal penitenciari, els bombers, els agents rurals i els mossos d'esquadra [vegeu, per exemple, els articles 3 i 30.f), i la disposició transitòria 10.6].

Per tant, l'article 50.4 del Decret d'autonomia, en aplicació d'allò que fixa l'article 118.2.d) del Decret legislatiu 1/1997, de 31 d'octubre, atorga al director o directora del centre públic la potestat sancionadora per "imposar sancions disciplinàries per les faltes lleus que es relacionen a l'article 117 del Text únic de la Llei de la funció pública de l'Administració de la Generalitat de Catalunya […] comeses pel personal del centre en relació amb els seus deures i obligacions".

Les faltes lleus regulades per la normativa vigent (tant per l'article 117 del Decret legislatiu 1/1997, com per l'article 5 del Decret 243/1995, de 27 de juny pel qual s'aprova el Reglament de règim disciplinari de la funció pública de l'Administració de la Generalitat de Catalunya) són les següents:

"a) El retard, la negligència o el descuit en el compliment de les funcions.
b) La lleugera incorrecció envers el públic o el personal al servei de l'Administració.
c) La manca d'assistència al treball injustificada d'un dia.
d) L'incompliment de la jornada i l'horari sense causa justificada, si no constitueix falta greu.
e) Les faltes repetides de puntualitat dins un mateix mes sense causa justificada.
f) La negligència en la conservació dels locals, del material i dels documents del servei, si no causa perjudicis greus.
g) L'incompliment de les normes relatives a incompatibilitats, si no comporta l'execució de tasques incompatibles o que requereixen la compatibilització prèvia.
h) L'incompliment dels deures i les obligacions del funcionari, sempre que no constitueixi falta molt greu o greu."

L'objectiu de la novetat disciplinària que comento avui és apropar la resolució de les faltes lleus del personal adscrit als centres educatius a l'àmbit del centre de treball, per a evitar la lentitud i endarreriment en el temps de la resolució dels conflictes disciplinaris lleus, actualment totalment centralitzats en la Secretaria General del Departament, fins ara l'únic òrgan competent per a resoldre tots els expedients disciplinaris del personal del Departament d'Educació, inclosos els referents a les faltes lleus.

Si fem un cop d'ull a uns recomptes recents del volum anual dels diferents tipus de faltes d'assistència per part del personal docent dels centres públics, es pot destacar el següent:

1) El volum de les absències del professorat justificades per la concessió d'un permís o llicència, cobertes amb un substitut extern a la plantilla docent, és molt elevat:

- al llarg del curs 2009-2010 s'han substituït 1.570.332 dies de professor amb jornada sencera; aquesta dada ha comportat l'equivalent al 6,4% de la plantilla total de professorat aquest curs.

2) És molt inferior el nombre de faltes d'assistència, justificades i no justificades, no cobertes amb un substitut extern, és a dir, de classes "perdudes" per als alumnes i les no-assistències a tasques de presència al centre. Del curs 2007-2008 (el darrer de què disposo d'aquesta informació, que en no estar recollida de manera exhaustiva i sistemàtica, no es poden extreure conclusions definitives) el total d'hores no cobertes amb substitut va ser, aproximadament, el següent, per nivells educatius:

- Educació infantil i primària: 397.266 hores al llarg de tot el curs 2007-2008 (que, reduïdes a dies i en relació amb la plantilla d'aquest nivell educatiu, resulta un 0,64% de la plantilla docent).
- Educació secundària: 455.070 hores al llarg del curs 2007-2008 (que corresponen a un 0,93% de la plantilla total d'aquest nivell).

3) Les faltes d'assistència o de puntualitat no justificades, incloses a l'apartat 2) anterior:

- Educació infantil i primària: 1.162 hores anuals durant el curs 2007-2008 (que suposen un 0,002% de la plantilla).
- Educació secundària: 6.377 hores anuals aquell mateix curs (el 0,01% de la plantilla).

Ara bé, el nombre d'expedients disciplinaris incoats per faltes lleus és molt inferior: al llarg del curs 2009-2010 s'han incoat només 40 expedients disciplinaris per presumptes faltes lleus en tot Catalunya.

Tornant al Decret d'autonomia, l'article 50.4 estableix que el procediment que s'ha d'aplicar és "el disciplinari sumari regulat en el Reglament de règim disciplinari de la funció pública de l'Administració de la Generalitat, que el Departament d'Educació adaptarà a les característiques específiques dels centres educatius". I en aquest sentit, la setmana passada ja es va fer públic el projecte d'Ordre d'adaptació del procediment disciplinari sumari als centres educatius públics, el contingut de la qual és pràcticament idèntic al capítol del Decret 243/1995, de 27 de juny, que regula aquest procediment amb caràcter general:

- Els quatre apartats de l'article 3, sobre les actuacions preliminars i el plec de càrrecs, reprodueix literalment l'article 33 del Decret esmentat, i substitueix com a òrgan responsable del procediment el "secretari general, director general o assimilat del centre en el qual presti els seus serveis" pel "director del centre en el qual presti els seus serveis".

- L'article 4, sobre les al·legacions de l'interessat, és idèntic a l'article 34 del Decret de referència.

- L'article 5, sobre la pràctica de la prova, també coincideix amb l'article 35 del Decret, llevat que l'apartat 2 no esmenta explícitament l'instructor.

- Finalment, els dos primers apartats de l'article 6, sobre la resolució del procediment, recullen, íntegrament, el contingut de l'article 36 del Decret; només és nou l'apartat 3 d'aquest article de l'Ordre, en què s'estableix que "les persones interessades poden interposar recurs d'alçada davant de la direcció dels Serveis Territorials o de la gerència del Consorci d'Educació de Barcelona, segons correspongui", que reprodueix el darrer incís de l'article 50.4 del Decret d'autonomia.

- Són nous els articles 1, sobre l'àmbit d'aplicació, i 7, sobre la finalització del procediment per cessament de l'adscripció en el centre.

De fet, la regulació de la potestat disciplinària del director o directora dels centres públics en relació amb les faltes lleus, com a cap immediat del personal del centre, es recull també, amb més detall, a l'article 12.1 i 2 del projecte de Decret de la direcció dels centres educatius públics i del personal directiu professional docent, que es troba ja en la fase final de la seva tramitació i aprovació pel Govern de la Generalitat. Quan es publiqui aquesta segona norma, ja tindré ocasió d'anar comentant els dos decrets de desplegament de la LEC, de manera simultània, ja que tots dos es complementen en molts aspectes.

La gestió del personal docent en els centres públics

[art. 99.1.a) de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació]

Avui torno al mateix tema del post del 23 de juliol de 2009 en aquest blog, sobre les "competències del director en la gestió del personal destinat al centre" [article 142.7.h) del Projecte de llei d'educació], una vegada aprovat el Decret 102/2010, de 3 d'agost, d'autonomia dels centres educatius.

De fet, no és possible separar, tècnicament parlant, la regulació de l'autonomia dels centres educatius de l'establiment de les responsabilitats de les direccions. Per això, el decret d'autonomia ha recollit, dins el seu text, competències del director, avançant i reproduint, algunes vegades literalment, el que es concretarà amb més detall en el futur decret sobre les direccions dels centres públics, que ja està a la fase final de la seva tramitació, pendent només de l'informe de la Comissió Jurídica Assessora i de l'aprovació pel Govern.

Per a interpretar moltes de les matèries regulades en el decret d'autonomia caldrà recórrer, com a complement necessari, al que regula el decret de la direcció dels centres públics, ja que totes dues normes comparteixen aspectes comuns: l'autonomia dels centres no es pot escindir del paper competencial de la direcció, responsable de moltes actuacions dels àmbits de l'autonomia ("pedagògic, organitzatiu i de gestió de recursos humans i materials", art. 90.1 LEC), i, per una altra banda, l'exercici de l'autonomia dels centres resulta en molts casos un límit a l'actuació de les direccions.

Per tant, aquests dos decrets regulen, de manera complementària, moltes matèries organitzatives comunes que no poden ser analitzades sense una interpretació global i coherent del contingut de les dues normes.

Entre aquestes matèries compartides pels dos decrets, destaca la gestió del personal del centre com una de les novetats en les competències atribuïdes al director. El decret d'autonomia dedica dos articles a la gestió de personal (el 49 i el 50), prou importants per a començar avui una breu anàlisi del seu contingut, amb l'objectiu inicial de separar-ne els aspectes que requereixen un desplegament reglamentari posterior (ja sigui en l'imminent decret de direccions o en el futur decret de plantilles i de provisió de llocs, explícitament esmentat per l'article 49.5 del Decret d'autonomia, que serà la tercera peça normativa de la regulació de l'organització dels centres, juntament amb el d'autonomia i el dels directors) d'aquells altres que ja són d'aplicació sense que calgui nou desplegament, si bé en ocasions el decret preveu instruccions del Departament.

He trobat en els esmentats articles 49 i 50 del Decret d'autonomia (i en altres preceptes relacionats) les següents competències de les direccions sobre la gestió de personal:

1) Propostes sobre la definició dels llocs de treball docent (art. 49.2 i 3)

L'article 49.4 enumera els principis que cal tenir en compte a l'hora d'elaborar "les prescripcions i criteris per a la definició de les plantilles dels centres", però les concrecions sobre aquestes prescripcions i criteris de definició de les plantilles docents no s'inclouen en el Decret d'autonomia, sinó que es remet al Govern i al Departament la fixació de "les prescripcions i els criteris generals", que han de ser tinguts en compte en formular "les propostes sobre la definició de llocs de treball docent" (art. 49.2).

L'apartat 5 del mateix article remet aquesta concreció al tercer futur decret que he esmentat abans: "En la regulació reglamentària del procediment de definició de les plantilles i dels sistemes de provisió dels llocs que correspon al Govern es determinen els procediments i condicions per a la formulació de les propostes a què es refereixen els apartats anteriors" (art. 49.5).

Les propostes sobre la definició dels llocs de treball docent es refereixen, en principi, als següents elements que intervenen en la "definició dels llocs de treball", segons l'article 114 LEC:

a) Nombre de llocs de cada especialitat docent.
b) Requisits de titulació específica o formació acreditada de determinats llocs de treball ordinaris.
c) Perfils propis de determinats llocs de treball singulars i d'especial responsabilitat, d'acord amb el projecte educatiu del centre.

El Decret d'autonomia estableix, d'altra banda, la següent garantia de resolució motivada i formalment comunicada al director o directora quan no es puguin atendre les propostes de les direccions sobre la definició de les plantilles: "La resolució administrativa del Departament d'Educació sobre definició de la plantilla d'un centre que no incorpori les propostes formulades en temps i forma per la direcció haurà de ser motivada i comunicada formalment al director o directora" (art. 49.2).

2) Propostes sobre els requisits de titulació i capacitació professional docent respecte de determinats llocs de treball docents (art. 49.3)

L'article 49.3, "en aplicació del que preveu l'apartat anterior", és a dir, la formulació de propostes sobre la definició dels llocs de treball docent, estableix que la direcció de cada centre públic proposi al Departament requisits de titulació i capacitació professional docent respecte de determinats llocs de treball docents.

Aquest altre tipus de propostes, referides al perfil professional exigit per ocupar els llocs de treball, pot afectar els tres tipus de llocs docents: els llocs de treball ordinaris que s'han de proveir pel procediment de concurs general, els llocs de treball singulars que s'han de proveir mitjançant el concurs específic de provisió i els llocs d'especial responsabilitat que donen suport als òrgans de govern del centre, i que es proveeixen pel procediment de provisió especial.

Aquest apartat 49.3 no preveu cap referència sobre l'aplicació immediata, o no, d'aquestes propostes de les direccions sobre el perfil professional exigit per ocupar determinats llocs de treball docent, però des del moment en què podem considerar-les incloses dins "les propostes sobre la definició dels llocs de treball docent" (art. 49.2), l'efectivitat d'aquestes propostes sobre el perfil de determinats llocs s'ha d'ajornar fins que "el Govern i el Departament d'Educació fixin les prescripcions i els criteris generals" (art. 49.2) i fins que "el Govern determini els procediments i condicions per a la formulació de les propostes a què es refereixen els apartats anteriors" (art. 49.5).

3) Intervenció en els sistemes de provisió dels llocs de treball (art. 49.5)

El Decret d'autonomia es limita a esmentar els sistemes de provisió, i remet a una futura normativa la "regulació reglamentària […] dels sistemes de provisió de llocs que correspon al Govern" (art. 49.5), però introdueix ja una garantia de la intervenció de la direcció del centre "en la selecció dels candidats […] en els procediments de provisió per concurs específic i de provisió especial".

4) Deducció proporcional d'havers corresponent a faltes d'assistència i de puntualitat no justificades (art. 50.3)

Per primera vegada es regula en l'àmbit de la funció pública docent la deducció proporcional de retribucions corresponent a una part de la jornada no realitzada, que no té caràcter sancionador (deducció establerta per l'art. 30.1 EBEP) i s'atribueix al director/a del centre, "en el marc dels sistemes de control de la jornada i l'horari del personal" (art. 50.3), resoldre (no pas proposar) sobre les faltes d'assistència i de puntualitat no justificades.

Aquesta competència de les direccions per a resoldre sobre aquestes deduccions proporcionals de retribucions és vigent des de l'entrada en vigor del Decret d'autonomia. Per a la seva aplicació ordinària només falta que el Departament estableixi un circuit administratiu que permeti, d'una manera àgil i mitjançant les eines telemàtiques oportunes, "comunicar periòdicament al director o directora dels serveis territorials o l'òrgan competent del Consorci d'Educació de Barcelona la part de jornada no realitzada que determina la deducció proporcional d'havers corresponent" (art. 50.3).

5) Deduccions per vaga (art. 50.3)

De manera similar a la deducció per faltes d'assistència o de puntualitat no justificades, també s'atribueix a la direcció del centre públic la comunicació de les jornades no treballades pels qui exerceixin el dret de vaga, a fi d'aplicar les deduccions proporcionals de retribucions que corresponguin, que tampoc no tenen caràcter de sanció (art. 50.3 del Decret d'autonomia i 30.2 EBEP).

6) Nomenament dels substituts (art. 50.6)

L'atribució al director o directora del nomenament del personal interí docent per a cobrir substitucions temporals resta pendent fins que el Departament estableixi "els criteris i procediment" corresponents (art. 50.6) i el Govern determini "el procediment de gestió i els criteris d'ordenació de la borsa de treball" (art. 50.6), ja que la normativa vigent (el Decret 133/2001, de 29 de maig, modificat pel Decret 172/2005, de 23 d'agost) no preveu la intervenció directa de les direccions dels centres en el procediment de gestió de la borsa de treball.

7) Novetats en el procediment disciplinari del professorat (art. 50.4 i 5)

Deixaré per a més endavant l'anàlisi de les novetats del Decret d'autonomia en relació amb el paper del director en matèria disciplinària del personal del centre, una vegada es faci públic el projecte d'Ordre d'adaptació del procediment disciplinari sumari a les característiques dels centres educatius públics, que és l'instrument necessari per a aplicar el procediment disciplinari de les faltes lleus en l'àmbit del centre públic.