El director com a gestor de personal

Els verbs que s’utilitzen en l’autonomia de gestió de personal

Si repassem els verbs usats per a atribuir responsabilitats als diferents òrgans de govern del centre públic, es poden assenyalar algunes coincidències i divergències que, si més no, criden l’atenció. Fa temps que vaig aprendre a donar a les paraules la importància que es mereixen, i quan una determinada norma recorre a un verb i no a un altre, podem estar segurs que hi ha algun motiu darrere d’aquesta opció, motiu que no sempre serà fàcil de descobrir. Avui em fixaré, sobretot, en els verbs emprats en l’àmbit de gestió de personal de l’autonomia dels centres públics.

Proposar, formular propostes

Dels diferents verbs que es fan servir en el disseny de l’autonomia de gestió del centre públic, només un apareix atribuït als tres responsables principals de l’autonomia del centre (el director, el claustre del professorat i el consell escolar); el verb “proposar o formular propostes” es predica de tots tres, a vegades sobre els mateixos aspectes de la gestió del centre.

Al director se li atribueix competència per a formular propostes referents a tots aquests temes:

— la proposta inicial i les modificacions i adaptacions del PEC

— la programació general anual

— l’aprovació de les NOFC

— els llocs docents amb requisits addicionals o perfils propis

— la plantilla del centre / la relació de llocs de treball del centre i les modificacions successives

— la incoació d’expedient disciplinari per faltes greus o molt greus del personal

— la incoació d’expedients contradictoris i no disciplinaris

— per a millorar la gestió del personal del centre

El claustre del professorat també té atribuïda competència per a fer propostes sobre el projecte educatiu del centre i la programació general anual del centre, com el director, a qui de fet s’atribueix la proposta inicial del PEC.

El consell escolar i el claustre del professorat poden fer propostes referents a mesures i iniciatives sobre convivència.

La resta de verbs només s’utilitzen atribuïts a dos responsables o únicament a un en exclusiva. Així, els verbs “dirigir” i “avaluar” els comparteixen el director i el claustre del professorat, però en contextos diferents, mentre que els verbs “aprovar” i “decidir” tenen com a subjectes el claustre del professorat i el consell escolar. La resta de verbs només es prediquen d’un únic responsable, com veurem a continuació.

Dirigir, gestionar

El director dirigeix el personal del centre i totes les activitats del centre i, per tant, també dirigeix l’aplicació de la programació general anual i de les NOFC. Com a màxim responsable de la gestió del centre, el director gestiona el professorat i l’altre personal del centre, així com el projecte de direcció, juntament amb la resta de l’equip directiu. El claustre del professorat dirigeix l’ordenació de les activitats educatives i del conjunt dels aspectes educatius del centre.

Avaluar, valorar

El director i el claustre del professorat avaluen les concrecions curriculars.

El claustre del professorat avalua totes les activitats educatives de la programació general anual i el desenvolupament i els resultats de les activitats educatives. Per la seva banda, el director avalua l’activitat docent i de gestió del personal del centre.

Avaluar, controlar

En canvi, aquesta accepció de l’avaluació com a control solament està atribuïda al director, entre els diferents responsables del centre educatiu. Així, s’atribueix al director la capacitat per a observar la pràctica docent a l’aula i el control de l’actuació de tot el personal del centre:

— Correspon al director dirigir i gestionar el personal del centre per garantir que compleix les seves funcions, la qual cosa comporta, si escau, l’observació de la pràctica docent a l’aula.

— El director ha de controlar l’actuació dels òrgans col·lectius de coordinació docent de què s’hagi dotat el centre.

— El director intervé en l’avaluació de l’activitat docent i de gestió del personal del centre i de l’exercici de les funcions del personal docent i de l’altre personal.

— El director pot requerir també la documentació pedagògica i acadèmica que consideri necessària per a deduir-ne les valoracions corresponents.

Resoldre, establir, decidir, aprovar

La direcció del centre públic resol sobre:

— les faltes d’assistència i de puntualitat no justificades del personal,

— les absències per l’exercici del dret de vaga,

— les sancions disciplinàries per faltes lleus comeses pel personal,

— mesures disciplinàries dels alumnes,

— la concessió al professorat de la plantilla dels permisos que preveu la legislació.

També estableix els elements organitzatius del centre determinats pel PEC i decideix sobre la participació del professorat en activitats de formació.

El claustre del professorat decideix sobre els criteris per a l’avaluació dels alumnes i estableix directrius per a la coordinació docent i l’acció tutorial. El claustre aprova la concreció curricular del PEC i de la programació general anual del centre.

El consell escolar és l’encarregat d’aprovar la majoria dels instruments de l’autonomia del centre:

— el projecte educatiu i les modificacions corresponents,

— la programació general anual del centre,

— les propostes d’acords de coresponsabilitat, convenis i altres acords de col·laboració del centre amb entitats o institucions,

— les normes d’organització i funcionament i les modificacions corresponents,

— la carta de compromís educatiu,

— el pressupost del centre i el rendiment de comptes,

— les directrius per a la programació d’activitats escolars complementàries i d’activitats extraescolars,

— els criteris de col·laboració amb altres centres i amb l’entorn.

En canvi, al director del centre públic no se li atribueix, en cap precepte de la normativa, l’aprovació de documents educatius.

Nomenar (i fer cessar), seleccionar

La direcció nomena i fa cessar:

— tots els responsables dels òrgans de gestió i coordinació,

— el tutors,

— els membres de l’equip directiu i del consell de direcció.

També se li atribueix al director la competència per a seleccionar i nomenar els substituts docents i per a intervenir en la selecció de candidatures del concurs específic i del procediment de provisió especial. El directiu professional intervé en el procés d’incorporació del personal docent al centre, amb destinació provisional, per a ocupar una vacant de la plantilla. Finalment, la direcció formula propostes de nomenament dels aspirants seleccionats en el procediment de provisió especial.

Assignar (funcions), delegar

La direcció del centre públic assigna:

— responsabilitats de direcció, gestió i coordinació docent al professorat,

— responsabilitats específiques als òrgans unipersonals de direcció i de coordinació,

— tasques docents de la persona expedientada com a mesures organitzatives provisionals,

— la jornada especial als funcionaris docents adscrits al centre.

Els òrgans unipersonals de coordinació reben de la direcció els encàrrecs de funcions de coordinació o especialitzades fixades per les lleis. En definitiva, la direcció delega funcions en els membres de l’equip directiu.

Assignar (complements retributius)

El director proposa l’assignació dels complements retributius corresponents als òrgans unipersonals de direcció i de coordinació.

El directiu professional docent assigna al professorat de la plantilla els complements retributius docents relacionats amb la major dedicació al centre, la innovació i la recerca educativa i la implicació en la millora dels rendiments escolars. Per a acabar us annexo, per si us resulta útil, el següent quadre sobre la distribució d’ús dels principals verbs emprats per la normativa en regular l’autonomia de gestió de personal:

La tècnica legislativa de la LEC: el desplegament de les lleis orgàniques educatives

Ja fa més de dos anys que escric en aquest blog sobre les novetats de la LEC i encara no he entrat a comentar-vos, mínimament, la tècnica legislativa que ha utilitzat el legislador per desenvolupar la legislació bàsica educativa aprovada per l’Estat. Avui, doncs, us ofereixo unes pautes per interpretar millor la Llei d’educació.

La LEC només menciona explícitament la LODE una vegada, al preàmbul, quan parafraseja el preàmbul de la LOE:

“La Llei orgànica d’educació defineix el servei públic d’educació com un servei essencial de la comunitat que pot ésser prestat pels poders públics i la iniciativa social com a garantia dels drets fonamentals dels ciutadans”.

A l’articulat la LEC es refereix, en cinc preceptes, a la regulació orgànica del dret a l’educació (és a dir, la LODE una altra vegada) i a la legislació orgànica, però sense mencionar explícitament a quina de les lleis orgàniques s’està referint:

LEC, art. 21.2. “Els alumnes, a més dels drets reconeguts per la Constitució, l’Estatut i la regulació orgànica del dret a l’educació, tenen dret a: (...)”

LEC, art. 50.3. “El Departament ha de regular les activitats complementàries i els serveis escolars, i n’ha de garantir el caràcter no lucratiu en els termes establerts per la regulació orgànica i la voluntarietat de la participació dels alumnes”.

LEC, art. 152.2. “Corresponen al consell escolar (dels centres concertats) les funcions següents:
a) Intervenir en la designació i el cessament del director o directora del centre i en la selecció i l’acomiadament de docents, en els termes establerts per la legislació orgànica en aquesta matèria”.

LEC, art. 205.1. “El model ordinari de finançament amb recursos públics dels centres privats que presten el Servei d’Educació de Catalunya és el concert educatiu, tal com el defineixen la regulació orgànica i aquesta llei”.

LEC, art. 205.8. “La quantia del mòdul econòmic del concert per unitat escolar en centres ordinaris, que han de determinar les lleis de pressupostos de la Generalitat, pot comprendre, (...) a més de les especificacions establertes per la regulació orgànica, quantitats assignades al pagament del personal no docent de suport a la docència (...)”.

En canvi, amb una tècnica radicalment diferent, la Llei 17/2007, de 10 de desembre, d’Educació d’Andalusia, remet directament a preceptes de la legislació orgànica en 62 ocasions, normalment amb l’expressió “de conformitat amb el que preveu l’article (...)” o “en els termes establerts a l’article (...)”, esmentant sempre el precepte concret de la LODE i de la LOE:

— Llei 17/2007, art. 7.2.j, 10.2, 10.3, 34.2, 38.2 i 135.3 [remeten a la LODE].
— Llei 17/2007, art. 3.3.c, 4.1, 13.1, 13.2, 13.3, 13.3.b, 13.4, 13.8, 13.9, 13.11, 13.13, 13.14, 15.1, 15.2, 15.4, 18.1, 22.1, 23.8, 41.2, 45.1, 46.8, 52.2, 55.2, 56.2, 59.1, 62.2, 68.3, 77.1, 78, 84.2, 86.2, 88.1, 101.3, 103, 104.2, 104.4, 113.3, 113.4, 131.3, 134.1, 135.3, 136.2, 145.2, 156.1, 156.2, 160.1, 171.1, 171.2, 175.1.i, 176, DA 2, 4.1, DT 1.1, 2.1, 5.1i 5.5 [remeten a la LOE].

Aquesta mateixa tècnica de remissions explícites a la legislació orgànica educativa la trobem en l’articulat de les lleis 6/2008, de 26 de desembre, d’Educació de Cantàbria, i 7/2010, de 20 de juliol, d’Educació de Castella-La Manxa, però no a la Llei 4/2010, de 7 de març, d’Educació d’Extremadura, que només menciona la LODE i la LOE en el seu preàmbul.

Ara bé, del fet que la LEC no expliciti els preceptes de la LODE i la LOE, no es pot deduir en absolut que el legislador hagi evitat desplegar els aspectes bàsics i orgànics d’aquestes dues lleis. Al contrari, són nombrosos els preceptes de la LEC que segueixen i desenvolupen el contingut de la legislació orgànica. El que passa a vegades és que el legislador ha estat selectiu en aquest desplegament orgànic, ja que no fa una regulació completa d’algunes matèries, quan no reprodueix ni desenvolupa tots els aspectes declarats bàsics per la LOE, la qual cosa pot dificultar la seva interpretació.

Per tant, caldrà llegir la LEC i la LOE simultàniament, especialment quan la matèria estigui declarada bàsica per la mateixa LOE. Així, en alguns preceptes hi ha aparents “llacunes” a la LEC que no són tals, ja que els aparents “buits” s’han d’emplenar amb les previsions bàsiques de la LOE. M’estic referint, per exemple, a l’article 146 LEC sobre les funcions del claustre del professorat, entre les quals no es menciona explícitament la “d’aprovar i avaluar la concreció del currículum i tots els aspectes educatius dels projectes i de la programació general anual” (LOE art. 129.b), però que cal interpretar inclosa dins la clàusula final del mateix article 146.2.i) LEC, que atribueix al claustre del professorat “qualsevol altra (funció) que li sigui atribuïda per les normes legals o reglamentàries”.

Una altra aparent llacuna de la LEC la trobem en el procediment de selecció del director del centre públic. Així, a l’article 143 LEC no es desenvolupen amb detall tots els aspectes que la LOE ha regulat amb caràcter bàsic (art. 133-137 LOE), ni tan sols s’esmenten els requisits per accedir ni els supòsits de cessament, aspectes que s’han d’emplenar amb les previsions de la LOE. En canvi, la LEC introdueix en el procediment de selecció del director una novetat essencial que no trobem a la LOE: la superació dels programes de formació relatius a la funció directiva es considera un mèrit preferent en el procediment de selecció del director (LEC art. 145.1), així com també es destaca en el procediment de selecció la valoració de la capacitat de lideratge del candidat (LEC art. 143.2), lideratge no mencionat a la LOE.

En canvi, en altres ocasions no ens trobem davant de llacunes legislatives. Per exemple, el fet que la LEC no mencioni explícitament en cap precepte el “projecte de gestió dels centres públics” (LOE art. 123) entre els instruments d’autonomia del centre no suposa que s’hagi produït cap llacuna legal, ja que la regulació del projecte de gestió de la LOE no té caràcter bàsic, i per tant no obliga a regular-lo en totes les administracions educatives. De totes maneres, cada vegada estic més convençut que la LEC ha fusionat, parcialment, en el “projecte de direcció aprovat” el projecte de gestió del centre.

L’autoritat del professorat

Des de la LODE (1985) la legislació bàsica estatal ha reconegut l’autoritat del professorat en el marc de la convivència dels centres educatius, recollint que els pares i els alumnes tenen el deure de respectar l’autoritat del professorat.

Així, als pares i tutors dels fills o pupils “els correspon respectar i fer respectar les normes establertes pel centre, l’autoritat i les indicacions o orientacions educatives del professorat” (LODE, art. 4.2.f). Paral•lelament, els alumnes han de “participar i col•laborar en la millora de la convivència escolar i en la consecució d’un adequat clima d’estudi al centre, respectant […] l’autoritat i orientacions del professorat” (LODE, art. 6.4.e).

Aquesta primera idea del respecte per l’autoritat del professorat ha estat recollida per quasi totes les lleis educatives aprovades a diferents comunitats autònomes:

— “Els alumnes tenen el deure de respectar els altres alumnes i l’autoritat del professorat” (LEC, art. 22.1.d).

— “Además del estudio, el alumnado tiene el deber de respetar la autoridad y las orientaciones del profesorado” (art. 8.2 de la Ley 17/2007, de 10 de desembre, de Educación de Andalucía).

— “Los deberes del alumnado se sustentan en […] la colaboración con el profesorado, respetando su autoridad, y con sus compañeros y compañeras” (art. 11.2 de la Ley 7/2010, de 20 de juliol, de Educación de Castilla-La Mancha).

— “En el proceso educativo, el alumnado tiene el deber de […] respetar la autoridad del profesorado y sus derechos, así como cumplir sus directrices y orientaciones” (art. 46.b de la Ley 4/2011, de 7 de març, de Educación de Extremadura).

— En canvi, la Ley 6/2008, de 26 de desembre, de Educación de Cantabria, no recull ni una vegada la paraula “autoridad”.

Els professors exerceixen, doncs, “la responsabilitat principal del procés educatiu i l’autoritat que se’n desprèn” (LEC, art. 28.1), especialment en l’àmbit de la convivència del centre, ja que “correspon a la direcció i al professorat de cada centre, en exercici de l’autoritat que tenen conferida […], el control i l’aplicació de les normes de convivència” (LEC, art. 30.4). En aquesta mateixa direcció, entre els criteris que orienten l’organització pedagògica dels centres s’hi preveu “l’establiment de regles basades en els principis democràtics, que afavoreixen els hàbits de convivència i el respecte a l’autoritat del professorat” (LEC, art. 77.1.f).

Ara bé, algunes lleis educatives han anat més lluny en el reconeixement de l’autoritat del professorat, i han atribuït al professorat la “consideració d’autoritat pública” en l’exercici de les seves funcions docents.

1) La Ley de Educación de Castilla-La Mancha (2010) menciona explícitament “l’autoritat pública del professorat en l’exercici de les seves funcions” a l’article 16:

“16.3. El Consejo de Gobierno regulará los supuestos, las condiciones y el alcance de la autoridad del profesorado en el ejercicio de sus funciones.
16.4. La Consejería competente en materia de educación comunicará a la fiscalía correspondiente las actuaciones contra el profesorado que, en su caso, pudieran constituir un supuesto de atentado contra la autoridad pública en el ejercicio de sus funciones.”

La LEC, en canvi, només ha atribuït aquesta consideració d’autoritat pública al director del centre públic (art. 142.9) i als inspectors (art. 177.2), que gaudeixen de presumpció de veracitat en els seus informes i d’ajustament a la norma en les seves actuacions, llevat que es provi el contrari.

2) La Ley de Educación de Extremadura (2011), sense explicitar-ne d’entrada l’autoritat pública del professorat, preveu que “el profesorado tendrá la consideración de autoridad académica y magistral” (art. 56.2), en un àmbit que supera el marc de la convivència, que és on es desplega habitualment l’autoritat del professorat.

Tanmateix l’article 165 d’aquesta llei reconeix explícitament al professorat “en el desempeño de sus funciones […] la consideración de autoridad pública, con los efectos que le reconoce el ordenamiento jurídico” (art. 165.1). Però a continuació sembla que els efectes d’aquesta consideració del professorat es limitin a l’àmbit disciplinari: “A tal fin, los hechos constatados por el profesorado en el ejercicio de sus competencias disciplinarias gozarán de presunción de veracidad” (art. 165.1).

3) Finalment, la comunitat autònoma que ha regulat amb més detall l’autoritat del professorat ha estat Madrid, que ha dedicat una llei específica a aquesta matèria, la Ley 2/2010, de 15 de juny, de autoridad del profesor (publicada al BOE d’1.10.2010), que té per objecte “reconocer y reforzar la autoridad del profesor y fomentar la consideración y el respeto que le son debidos en el ejercicio de sus funciones y responsabilidades, con el fin de mejorar la calidad del sistema educativo y garantizar el derecho a la educación” (art. 1).

Dins el capítol I d’aquesta llei, de protecció jurídica del professor, es dediquen dos articles a l’autoritat pública dels directors i d’altres membres de l’equip directiu, així com dels professors, que “tendrán, en el ejercicio de las potestades de gobierno, docentes y disciplinarias que tengan atribuidas, la condición de autoridad pública, y gozarán de la protección reconocida a tal condición por el ordenamiento jurídico” (art. 5).

Ara bé, la presumpció de veracitat es limita, en l’article 6, al marc disciplinari: “En el ejercicio de las competencias disciplinarias, los hechos constatados por los directores y demás miembros de los órganos de gobierno, así como por los profesores, gozan de presunción de veracidad, cuando se formalicen por escrito en documento que cuente con los requisitos establecidos reglamentariamente” (art. 6), malgrat que l’article 5 ja esmentat ha atribuït la condició d’autoritat pública als directors, altres directius i professors “en l’exercici de les potestats de govern, docents i disciplinàries.”

En canvi, la LEC atribueix al director del centre públic la consideració d’autoritat pública en l’exercici de totes les seves funcions, no només les disciplinàries, i gaudeix de veracitat en els seus informes i d’ajustament a la norma en les seves actuacions, llevat que es provi el contrari, no només en l’àmbit disciplinari (LEC, art. 142.9 i D_dir, art. 4.1). Però no ha conferit aquesta consideració d’autoritat pública ni als altres òrgans directius del centre ni a la resta dels professors. El temps dirà si va ser apropiada aquesta novetat d’atribuir exclusivament al director del centre públic la condició d’autoritat pública, a més de l’inspector, que ja la tenia atribuïda per la LOE.

L’autonomia del director del centre públic

Als alumnes del primer curs en Direcció de Centres Docents Públics, i especialment al director pedagògic del curs, Carles Mata

Tal com us vaig avançar en el darrer post, avui us faig un resum de la meva intervenció del dissabte 2 de juliol de 2011 en el curs en Direcció de Centres Docents Públics, a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Veureu que vaig intentar fer una síntesi de molt del material que us he facilitat aquest any al blog, referit a l’autonomia del centre educatiu i, en especial, al paper fonamental que hi té la figura del director del centre públic, com a màxim responsable de la gestió del centre i de l’aplicació de l’autonomia en els diferents àmbits (pedagògic, organitzatiu i de gestió de recursos).

Introducció

L’organització de l’autonomia dels centres públics es fonamenta en una estructura complexa, en la qual interactuen els diferents òrgans de govern unipersonals i col•legiats (tant els membres de l’equip directiu i altres òrgans de coordinació com el consell escolar i el claustre de professors) que són els responsables de l’exercici de l’autonomia en els diferents àmbits, i per una altra banda, també hi intervenen els diferents instruments educatius de què es dota cada centre educatiu per impulsar la seva autonomia (sobretot, el projecte educatiu, les normes d’organització i funcionament del centre, la programació general anual i el projecte de direcció, entre altres documents).

Avui intentaré analitzar els nexes que posen en relació els diferents responsables (en especial, la direcció i el seu equip directiu) i els quatre instruments essencials de l’autonomia (que acabo d’esmentar) en l’aplicació dels tres àmbits de l’autonomia. Això ens permetrà entendre millor el funcionament de l’autonomia a partir del disseny de l’estructura dels diferents elements que hi intervenen, i que, com passa amb qualsevol estructura organitzativa, comprèn diferents components (els responsables, els documents educatius en què es concreten les regles, els objectius i els criteris) i les relacions de tota mena que es defineixen entre uns i altres. Sóc conscient de la dificultat del tema que abordo, ja que sempre resulta complicat descriure les estructures d’una organització, precisament perquè es tracta d’una matèria amb un fort contingut abstracte.

En definitiva, repassaré l’estructura que ha teixit la Llei d’educació i el seu desplegament normatiu que permet exercir l’autonomia dels centres públics en el marc de les responsabilitats dels diferents òrgans de govern, de què es dota el centre, i a través dels diferents instruments en què es concreten les regles, els principis i les finalitats que fan possible el desenvolupament de l’autonomia.


L’autonomia del centre i l’autonomia del director

La LEC i els dos decrets que la despleguen, el d’autonomia i el de les direccions, sempre es refereixen a “l’autonomia dels centres educatius”, mai no hi trobem recollida explícitament “l’autonomia del director del centre públic”. Però és evident que el desplegament de l’autonomia dels centres educatius, tal com queda recollida pel capítol II del títol VI de la LEC, sobre els criteris per a l’organització pedagògica dels centres i pel títol VII, de l’autonomia dels centres educatius, no es pot interpretar sense la regulació del capítol I del títol IX, sobre el govern dels centres educatius de titularitat pública, i en especial l’article 142, sobre el director o directora, que és el complement necessari de la regulació de l’autonomia del títol VII.

L’ampliació de les competències del director en extensió —l’article 142 LEC inclou 26 apartats amb diferents competències de les direccions i els decrets d’autonomia i de direccions preveuen 28 competències del director en matèria de gestió del personal del centre— i en intensitat —moltes de les noves competències són decisions o resolucions finals del director en comptes de meres propostes o iniciatives— és conseqüència directa de l’ampliació del marge d’autonomia en l’actuació del director.

La darrera atribució de competències al director, segons l’art. 142.8 LEC, té una amplitud extraordinària: “El director o directora té qualsevol altra funció que li assigni l’ordenament i totes les relatives al govern del centre no assignades a cap altre òrgan”. És a dir, el director té assignada qualsevol competència que la LEC atribueixi “al centre educatiu” i que no estigui assignada explícitament a cap altre òrgan del centre.


L’autonomia com a llibertat d’opció

La LEC no defineix l’autonomia, a part d’incloure-la com un “principi organitzatiu” del centre (art. 2.3.c LEC), però referida al director l’hem d’entendre com una “llibertat d’opció”, que li permet optar entre diverses solucions, totes vàlides, és a dir, l’autonomia del director es converteix en un marge de la discrecionalitat tècnica de la direcció del centre, i també en la capacitat per a decidir i resoldre determinats assumptes que són competència seva.

El director gaudeix d’autonomia en la seva gestió en la mesura en què disposa de possibilitat d’opció en les seves decisions, que li permet actuar amb “arbitri” (que és el contrari d’arbitrarietat) dins un marge, més o menys ampli de discrecionalitat, dins l’àmbit de la decisió o resolució en els diferents àmbits educatius.

Podem definir l’autonomia del centre educatiu d’una manera més propera a l’àmbit de la política, com la potestat que té el centre per a regir-se mitjançant normes i òrgans de govern propis.


Límits de l’autonomia

L’autonomia de cada centre es concreta en els diferents instruments de què es doten els centres educatius. Aquests instruments, a més de constituir la definició de l’autonomia, limiten els diferents òrgans del centre per exercir-la. Així hi trobem, entre altres, els següents límits a l’exercici de l’autonomia:

— Acords del consell escolar del centre
— Acords del claustre de professors
— Normativa (lleis, decrets, ordres)
— Projecte educatiu del centre
— Normes d’organització i funcionament del centre
— Programació general anual
— Projecte de direcció aprovat
— Pressupost del centre
— Carta de compromís educatiu
— Acords de coresponsabilitat


Novetats de la LEC en relació amb els instruments educatius de l’autonomia

La majoria dels instruments educatius en què es fonamenta l’exercici de l’autonomia dels centres estan recollits per la normativa estatal:

— les normes de convivència (LOE, 121.2, “pla de convivència”)
— la carta de compromís educatiu (LOE, 121.5, sense donar-li nom específic)
— el projecte educatiu (LOE, 121)
— el projecte lingüístic (no amb aquest nom, però la LOE preveu projectes, per exemple als art. 125 i 127.a)
— les normes d’organització i funcionament (LOE, 124)
— els criteris de l’organització pedagògica (LOE, 121)
— la programació general anual (LOE, 125)
— els acords de coresponsabilitat i el contracte programa (no amb aquest nom, però l’art. 122.2 LOE preveu la mateixa idea).

D’altra banda, la LEC introdueix les següents novetats importants, que permeten incrementar el grau d’autonomia dels centres educatius públics:

— el projecte educatiu es concreta i s’aplica per mitjà del projecte de direcció, que es converteix en un instrument “aprovat” de l’autonomia del centre — a diferència de la LOE, on només és un requisit dels candidats a la direcció (art. 135.4 LOE)—, que no manté cap virtualitat després del procés de selecció del director;
— les normes d’organització i funcionament inclouen l’estructura organitzativa pròpia del centre, que no apareix a la LOE; el projecte educatiu inclou els criteris de l’estructura organitzativa pròpia;
— l’equip directiu és el responsable de la gestió del projecte de direcció i de l’aplicació del projecte educatiu;
— el director del centre nomena tots els responsables del centre (a diferència de la LOE, en què només proposa el nomenament) i és el màxim responsable de la gestió dels centres educatius públics.


Responsables de l’autonomia dels centres

Els diferents òrgans de govern del centre (director, equip directiu, claustre de professors i consell escolar del centre) intervenen en els tres àmbits de l’autonomia:

Autonomia pedagògica
— El director impulsa i lidera l’exercici de l’autonomia pedagògica i assegura l’aplicació del PEC.
— El claustre de professors aprova i avalua la concreció del currículum i tots els aspectes educatius dels projectes (LOE).
— El consell escolar aprova el projecte educatiu.

Autonomia organitzativa
— El director ha d’establir els elements organitzatius del centre.
— El director dirigeix l’aplicació de les NOFC.
— El director impulsa l’elaboració i l’aprovació de les NOFC i adopta mesures per a millorar l’estructura organitzativa.
— El projecte de direcció ha de concretar l’estructura organitzativa pròpia del centre.
— El consell escolar aprova les NOFC.

Autonomia de gestió (de personal i econòmica)
— L’equip directiu és el responsable de la gestió del projecte de direcció.
— El director és responsable de l’organització, el funcionament i l’administració del centre (= “gestió del centre”).
— La gestió dels centres públics és responsabilitat de la direcció de cada centre.
— El director dirigeix i gestiona el personal del centre.


Ara bé, el claustre de professors només té competències en els àmbits pedagògic i organitzatiu, no en el de gestió. En canvi, el director i el seu equip directiu, així com el consell escolar, intervenen en tots tres àmbits (pedagògic, organitzatiu i de gestió de recursos), com es dedueix del quadre següent:



Els àmbits i els instruments de l’autonomia

Si comparem el contingut dels diferents instruments educatius en què es concreta l’autonomia dels centres educatius, es pot comprovar que dels quatre instruments principals (PEC, projecte de direcció, NOFC i programació general anual), ningú no està especialitzat en un àmbit únic, sinó que tots quatre comparteixen la definició de cadascun dels àmbits, de manera que podem concloure que l’exercici de l’autonomia, en els diferents àmbits —pedagògic, organitzatiu i de gestió—, és el fruit de l’exercici compartit dels quatre instruments mitjançant un procés complex en el qual intervenen —com hem vist abans—, els diferents responsables i instruments de l’autonomia.

1. L’autonomia pedagògica
Projecte educatiu de centre
— Objectius i criteris educatius
— Prioritats i plantejaments educatius
— Procediments d’inclusió educativa
— Criteris d’atenció a la diversitat
— Concreció i desenvolupament del currículum
— Acció tutorial

Projecte de direcció aprovat
— Precisió dels objectius educatius
— Concreció de necessitats educatives
— Concreció de plantejaments educatius
— Concreció de criteris d’organització pedagògica i curricular

Normes d’organització i funcionament del centre
— Criteris i mecanismes pedagògics
— Concreció de l’organització pedagògica
— Criteris d’organització dels grups
— Criteris de formació d’equips docents
— Mecanismes d’acció tutorial

Programació general anual
— Concreció dels objectius del PEC i del currículum i de tots els plans d’actuació acordats i aprovats


2. L’autonomia organitzativa
Projecte educatiu de centre
— Criteris d’estructura organitzativa pròpia
— Valors i objectius per a l’aprenentatge de la convivència
— Elements organitzatius
— Criteris que han d’orientar les mesures organitzatives

Projecte de direcció aprovat
— Concreció de l’estructura organitzativa
— Concreció dels elements organitzatius del PEC
— Propostes per a la revisió del PEC

Normes d’organització i funcionament del centre
— Estructura organitzativa pròpia
— Competències i composició dels òrgans
— Concreció de les funcions del cap d’estudis
— Encàrrecs de funcions de la direcció
— Procediments
— Normes de convivència

Programació general anual
— Concreció anual de totes les prioritats dels projectes i normes
— Previsió de totes les activitats de l’horari escolar


3. L’autonomia de gestió de recursos
Projecte educatiu de centre
— Indicadors de progrés
— Criteris i procediments d’avaluació
— La direcció proposa requisits o perfils propis d’alguns llocs, adequats a les necessitats educatives del PEC

Projecte de direcció aprovat
— Orienta i vincula l’acció del conjunt d’òrgans
— En aplicació del projecte de direcció es constitueix un consell de direcció
— Actuacions d’aplicació del PEC i indicadors per a l’avaluació del mandat

Normes d’organització i funcionament del centre
— Assignació o delegació de funcions de la direcció
— La direcció ha d’impulsar i adoptar mesures per a millorar l’estructura organitzativa
— La direcció dirigeix l’aplicació de les NOFC

Programació general anual
— El claustre i el consell escolar donen suport a l’equip directiu en el compliment de la programació
— El director dirigeix l’aplicació de la programació general anual
— El director dirigeix i supervisa totes les activitats del centre
— El director concreta els indicadors d’avaluació


Tal com es pot deduir del quadre següent, tots tres àmbits d’autonomia es concreten en els quatre instruments que acabem d’analitzar:



Finalment, podem dibuixar visualment les relacions que hi ha entre els tres àmbits d’autonomia i els quatre instruments principals mitjançant els quals s’exerceix, segons l’esquema següent:



La gestió del projecte de direcció aprovat
El projecte de direcció és l’únic instrument que no ha estat aprovat pel consell escolar del centre, i en la LEC esdevé l’eina fonamental de gestió (de fet, podem concloure que la LEC ha incorporat al projecte de direcció el projecte de gestió de l’article 123.4 de la LOE, com a instrument d’ordenació i utilització dels recursos humans i materials), en la mesura que ordena el desplegament i l’aplicació del projecte educatiu, concreta l’estructura organitzativa del centre i orienta i vincula l’acció del conjunt d’òrgans unipersonals i col•legiats.

Als membres de l’equip directiu, com a òrgan executiu de govern del centre públic, els correspon la gestió del projecte de direcció (art. 35.1 del Decret d’autonomia) i, entre altres competències, els correspon retre comptes dels resultats de la gestió del personal del centre, preparar propostes per a millorar aquesta gestió, així com adequar l’estructura de la plantilla i de l’organització pròpia del centre als objectius fixats pel projecte educatiu (art. 50.2 del Decret d’autonomia).


Competències del director en la gestió del personal del centre
La LEC, en dissenyar el perfil del director del centre públic en l’àmbit de gestió del personal, ha apropat la seva figura a la de l’inspector d’educació, ja que comparteixen les atribucions següents: tenen la consideració d’autoritat pública, intervenen en l’avaluació del personal, observen la pràctica docent a l’aula i supervisen les activitats educatives del centre.

De manera paral·lela, els inspectors d’educació, en l’exercici de llurs funcions i atribucions, han d’adequar llur actuació al règim d’autonomia dels centres i a l’assignació de responsabilitats a la direcció (art. 179.2 LEC).

Algunes de les competències de les direccions dels centres públics en matèria de gestió del seu personal es poden agrupar en els següents àmbits d’actuació:

Plantilles docents dels centres
— Proposar requisits (o perfils propis) addicionals de titulació o de capacitació d’alguns llocs de treball
— Proposar al Departament la plantilla de personal del centre i les modificacions successives

Provisió de llocs de treball
— El director intervé en els procediments de concurs específic i de provisió especial

Cap de tot el personal
— Resoldre sobre les faltes d’assistència i puntualitat no justificades
— Imposar sancions disciplinàries per faltes lleus
— Assignar responsabilitats de direcció, gestió i coordinació docent
— Assignar la jornada especial
— Participar en l’avaluació de tot el personal del centre

Nomenaments
— El director nomena els responsables dels òrgans de gestió i coordinació i proposa l’assignació dels seus complements retributius
— El director selecciona el personal docent per cobrir substitucions temporals


Altres competències
— Adopció de mesures organitzatives provisionals en un procediment disciplinari
— Proposta de l’assignació de complements retributius als òrgans unipersonals de direcció i de coordinació
— Direcció i gestió del personal del centre per a garantir que compleix les seves funcions.


Conclusió
1. L’autonomia dels centres públics és una “autonomia compartida”, ja que en cadascun dels tres àmbits —pedagògic, organitzatiu i de gestió— hi ha implicats els quatre instruments principals de l’autonomia —PEC, projecte de direcció, NOFC i programació general anual— i, d’altra banda, cadascun dels diferents òrgans unipersonals i col•legiats exerceix l’autonomia del centre en cadascun dels tres àmbits.

2. L’autonomia s’exerceix, doncs, per mitjà d’una “xarxa” complexa, formada per tres tipus d’elements:

— (1) els responsables (cadascun en la seva àrea de competència)
— (2) els àmbits d’autonomia (que comparteixen molts elements relacionats)
— (3) els instruments educatius (amb els criteris i regles de l’autonomia)

3. El director del centre públic és el principal responsable (quasi “únic”) de l’autonomia de gestió del personal del centre.

Aquest és el darrer post d’aquest curs. Ben aviat començo les vacances i, com cada estiu, deixaré descansar el blog fins al nou curs escolar. Que gaudiu d’unes vacances d’estiu tranquil•les.