El directiu professional docent

La setmana passada el Departament d'Educació va presentar al Govern la proposta articulada de "decret de la direcció dels centres educatius públics i del personal directiu professional docent", per tal que la comissió de secretaris generals aprovi el text inicial del projecte de norma i s'iniciï la seva tramitació.

Aquest fet administratiu ha coincidit en el temps amb la celebració, el dia 2 de març, d'una taula rodona molt interessant sobre "La construcció d'una direcció pública professional" en el si d'una jornada organitzada per ESADEFORUM, que tenia el títol global de "Repensar en profunditat el sector públic enmig de la crisi".

Sobre aquest mateix tema del directiu públic professional, tres dels ponents de la taula rodona han publicat, fa molt pocs mesos, un llibre molt clarificador (La dirección pública profesional en España, de Rafael Jiménez Asensio, Manuel Villoria i Alberto Palomar Olmeda, IVAP, Ed. Marcial Pons, 2009), en què analitzen breument la figura del directiu públic professional des de diferents perspectives: institucional, de ciència política i jurídica.

La suma d'aquestes tres circumstàncies, és a dir, la lectura del llibre sobre la direcció pública professional a Espanya, haver assistit al debat de la taula rodona el passat 2 de març a ESADE i l'inici de la tramitació del decret que regula, per primera vegada, la condició del directiu professional docent a Catalunya, m'han portat a dedicar el post d'avui a analitzar el perfil d'aquest responsable directiu introduït per l'article 116 de la LEC.

Segons preveu aquest precepte, que segueix molt de prop l'article 13 de l'EBEP, "el Govern ha d'establir" (a diferència de l'EBEP, que ho deixa més obert amb la clàssica expressió "poden establir") "un règim jurídic específic del personal directiu docent, els criteris i el procediment per a determinar la condició de personal directiu professional dels funcionaris que ocupen o han ocupat la direcció d'un centre educatiu i els efectes que ha de tenir sobre la carrera professional d'aquests funcionaris" (art. 116.1 LEC).

Em limitaré avui a intentar una definició de l'expressió "establir un règim jurídic específic del personal directiu docent i determinar la condició de personal directiu professional" que la LEC atribueix al Govern, amb les mateixes paraules que apareixen a l'Estatut bàsic.

Per la seva naturalesa, la condició d'un empleat públic està lligada al seu règim jurídic, al seu estatut entès com a conjunt de normes, regles, drets i deures que conformen la seva relació de servei amb l'administració pública de la qual depèn. Així, la condició del directiu professional docent l'hem d'entendre com la seva índole o naturalesa; dit amb altres paraules, la condició la conformen aquells elements essencials que configuren el seu perfil professional i el diferencien d'altres empleats públics.

La regulació del personal directiu professional és una novetat absoluta de l'EBEP, que ha recollit la LEC referida al director docent com a colofó de la seva carrera professional en l'exercici de la funció directiva. Precisament aquest reconeixement específic de la funció directiva dintre de la funció pública és el fet que ha permès desplegar la figura del directiu públic, que requereix unes grans dosis de professionalització i que ha d'ocupar un espai de l'Administració pública, separat tant del càrrec polític com de la funció pública ordinària.

Els directius públics de caràcter professional apareixen en algunes lleis recents, com ara:

- l'article 6 de la LOFAGE (Llei 6/1997, de 14 d'abril), en el qual es diferencia entre òrgans superiors de l'Administració General de l'Estat (ministres i secretaris d'Estat) i òrgans directius (subsecretaris, secretaris generals, directors generals i subdirectors generals, entre altres càrrecs);

- l'article 23 de la LOU (Llei orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d'Universitats), en què es regula la figura del gerent de la Universitat;

- l'article 53 de la Carta Municipal de Barcelona (Llei 22/1998, de 30 de desembre), que regula el règim dels llocs de treball ocupats per personal d'alta direcció;

- i, més recentment, l'article 23 de la Llei 28/2006, d'agències estatals, que regula el personal directiu "atenent l'especial responsabilitat, competència tècnica i rellevància de les tasques que els siguin assignades", i en el qual s'ha inspirat fonamentalment l'EBEP.

El que resulta nou, per tant, no és la figura del directiu públic, que ja existia en diferents lleis anteriors a l'EBEP, sinó el fet que es reguli amb caràcter bàsic per a totes les administracions públiques, tant la de l'Estat com les de les comunitats autònomes i les Locals. Però encara més innovadora ha estat la LEC en preveure aquesta figura del directiu professional en el món de la docència pública, ja que ha introduït en l'organització i gestió dels centres públics un responsable amb competències directives "gerencials" i professionals, dissenyades inicialment pel legislador bàsic per a cobrir els llocs de treball de directors generals, de gerents i de subdirectors generals de les administracions públiques.

Ja fa temps que dos experts en funció pública de la talla de Francisco Longo (en el seu magnífic llibre Mérito y flexibilidad. La gestión de las personas en las organizaciones del sector público, Ed. Paidós, 2004) i Rafael Jiménez Asensio (a Directivos públicos, IVAP, Oñati, 2006) han definit els elements essencials del model professional de direcció pública o model gerencial, que es caracteritza pel següents components bàsics:

1) Professionalització: la funció directiva requereix uns coneixements i habilitats vinculats amb les tasques directives.

2) Atribució o delegació: el directiu públic ha de tenir poders propis i delegats decisoris sobre els recursos humans, financers i tecnològics de l'organització.

3) Marc de responsabilitats: el marc de responsabilitats del directiu és definit en un acord de gestió, on es pacten els objectius a assolir i els indicadors de gestió per controlar el seu compliment.

4) Sistema d'incentius: les tasques del directiu estan sotmeses a un sistema d'avaluació de l'acompliment i dels resultats, que ha de repercutir sobre les seves retribucions, majors o menors en funció dels resultats assolits.

5) Temporalitat: l'exercici dels llocs directius ha d'estar subjecte a termini, hi pot haver molta estabilitat mentre els resultats de gestió siguin raonables, però els llocs directius no són vitalicis.

6) Cessament no discrecional: la continuïtat o cessament del directiu públic no pot deixar-se al lliure arbitri de la discrecionalitat de qui l'ha designat, ja que el seu cessament ha d'estar lligat a un termini prèviament fixat o als resultats obtinguts per la gestió.

[article 116 de la llei 12/2009, del 10 de juliol, d'educació]

L'esfera gerencial dels directius públics té, en definitiva, un marge ampli de decisió i autonomia en la seva gestió, i està basada en el principi de responsabilitat per l'eficiència o pels resultats.

Per acabar avui, recolliré la proposta de direcció pública professional que presenta Francisco Longo al llibre ja esmentat (pàgs. 199-236), i que va en la mateixa direcció de definir un marc de responsabilitats gerencials i d'exigir un sistema de control i de retiment de comptes de l'actuació del directiu, amb un règim d'incentius associats a l'avaluació del rendiment directiu. Segons Longo, els sistemes públics contemporanis necessiten "definir i organitzar un espai directiu professional, diferent dels que corresponen a la política i a les restants professions públiques, i adscriure a aquest espai persones dotades de les competències necessàries i imbuïdes de «l'ethos» gerencial" (pàg. 221), competències que transcendeixen els coneixements tècnics, ja que inclouen un conjunt d'atributs personals, actituds o valors, destreses i capacitats cognitives i de conducta.