Crònica de la Llei d'educació de Catalunya

En la nota d'avui, en comptes de comentar un nou concepte de la LEC, com faig darrerament, faré una primera anàlisi del llarg procés de gestació de la Llei, aprofitant els records que m'ha provocat la lectura del llibre de Ramon Farré Roure Crònica de la Llei d'Educació de Catalunya, publicat recentment. [1]

He trobat molt encertada la idea de recollir en un llibre "la crònica de la tramitació de la Llei d'educació de Catalunya (LEC), des dels seus orígens en el Pacte del Tinell fins a la seva publicació, passant pel Document de Bases, l'Avantprojecte i el Projecte de Llei" (Crònica, pàg. 9), ja que l'autor ha recollit i resumit els documents més essencials com a conseqüència d'un ampli debat de la comunitat educativa de Catalunya al llarg del període 2000-2009, que ha finalitzat amb la publicació de la primera llei general catalana del sistema educatiu. En aquesta ocasió, Ramon Farré ha fet d'historiador, amb la intenció, encara que ell no ho digui, "d'evitar que, amb el temps, els fets humans restin en el no-res", com ja va dir Heròdot en el proemi del llibre I de la seva Història.

He coincidit amb Ramon Farré en molts espais de discussió i debat educatius durant el període que ell recull en la Crònica de la LEC: en la preparació dels documents elaborats a la Conferència Nacional d'Educació (2000-2002), a l'elaboració del Pacte Nacional per a l'Educació (2004-2006) com a membres dels grups d'experts -ell en el Grup de Coresponsabilitat dels ajuntaments amb l'educació i jo en el Grup de Professorat- i en diferents comissions del Consell Escolar de Catalunya, les que van elaborar recentment dictàmens al voltant del sistema educatiu de Catalunya: l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, la Llei orgànica d'educació, el Pacte Nacional d'Educació i, finalment, hem coincidit també a la comissió més intensa, la que va elaborar el dictamen sobre la LEC. També ens hem trobat en el si del Seminari sobre el Professorat i el sistema educatiu català que va organitzar la Fundació Bofill (Crònica, pàg. 44). Tot plegat, el període analitzat al seu llibre ha produït el debat educatiu més productiu des de la plena implantació a Catalunya de la reforma de la LOGSE.

A nivell normatiu, aquest període, que ha finalitzat amb l'aprovació pel Parlament de Catalunya de la LEC, ha estat precedit per un intens moment de creació legislativa: només en un any (entre el maig de 2006 i l'abril de 2007) s'han aprovat tres lleis estatals que han condicionat i conformat el sistema educatiu dissenyat per la LEC: la LOE, del 3 de maig de 2006, l'Estatut d'autonomia de Catalunya, del 19 de juliol de 2006, i l'EBEP, del 12 d'abril de 2007. I en aquelles dates el Departament ja estava preparant els textos que permetrien iniciar l'elaboració de la LEC, amb la presentació de les Bases per a la Llei d'educació de Catalunya. Una llei de país, document que no està datat, però que es va fer públic el 27 de novembre de 2007, segons la data que consta al meu ordinador.

Tal com reconeix l'autor, "és manifestament impossible traslladar en un llibre que ha de ser necessàriament breu tot el que ha suposat l'elaboració de la Llei, els seus antecedents i les primeres reaccions suscitades" (Crònica, pàg. 13) i, per tant, està lluny de la meva intenció completar la narració de Ramon Farré. Això no obstant, no he sabut resistir la temptació de dir-hi la meva en relació amb alguns dels aspectes recollits a la Crònica de la LEC, ja que he tingut la sort de poder viure en directe la preparació dels esborranys inicials i finals de l'Avantprojecte de llei, entre els mesos de gener i juliol de 2008, i per això puc aportar una visió de primera mà d'alguns dels passatges que ressegueix la Crònica de la LEC. Tornant a citar una altra vegada als historiadors grecs, puc "narrar fets en els quals jo mateix he estat present" (Tucídides, Història I, 22.2).

1) Estic d'acord amb Ramon Farré en afirmar que ens hem de remuntar a l'any 2000 per a entendre "el llarg procés de debat de la realitat educativa del país" (Crònica, pàg. 20) que ha portat a l'aprovació de la LEC el 10 de juliol de 2009. La Llei ha recollit els fruits d'aquest ampli i, a vegades, feixuc debat educatiu durant més de vuit anys, un període molt més llarg que el de l'elaboració de la Llei: es van necessitar poc més de set mesos per redactar l'Avantprojecte de llei (entre el 27 de novembre de 2007, en què es va fer públic el Document de bases de la LEC, el 30 d'abril de 2008, en què es va donar a conèixer el text articulat de l'avantprojecte de llei, i l'aprovació pel Govern del Projecte de Llei d'educació, el 28 de juliol de 2008). La tramitació parlamentària també va ser ràpida, ja que pràcticament va durar menys d'un any, entre el setembre de 2008 i el juliol de 2009, coincidint amb el curs 2008-2009.

Per entendre alguns dels punts de la LEC, per tant, hem de revisar les propostes i l'anàlisi de la realitat educativa generada pel debat de la comunitat educativa des de l'any 2000, quan va finalitzar el llarguíssim període d'implantació de la LOGSE, i quan es "van encetar els primers treballs que havien de conduir, l'any 2002, a l'aprovació de la LOCE" (Crònica, pàg. 19), una llei orgànica que mai no va ser aplicada, ja que fou derogada per la LOE abans que el seu calendari entrés en vigor. El rebuig que va generar la LOCE (entre altres àmbits, al Consell Escolar de Catalunya, que va dictaminar amb duresa el projecte de llei, i els dos recursos d'inconstitucionalitat presentats pel Govern de la Generalitat i pel Parlament de Catalunya contra la llei orgànica davant el Tribunal Constitucional) esdevingué l'inici "de la cerca d'alternatives educatives per a la societat catalana, des d'un enfocament radicalment diferent del que la LOCE suposava" (Crònica, pàg. 20) i, hi afegeixo jo mateix, també va ser l'inici de la gestació de la LEC.

2) També coincideixo amb Ramon Farré en les dificultats evidents d'interpretació del Pacte Nacional d'Educació: "[…] del contingut del Pacte se'n van fer tantes lectures com signants hi havia, relativament fonamentades en el text poc precís i subjecte a interpretacions diferents. […] El Pacte va ser signat, però mai no va tenir una lectura unitària dels signants que acabés constituint un marc pacífic pel qual transités una tramitació pausada i sense ensurts de la LEC, si més no en aquells passatges especialment conflictius" (Crònica, pàg. 29 i 35). Aquestes afirmacions les puc completar amb la constatació, per experiència pròpia, de les dificultats tècniques dels primers redactors de l'Avantprojecte per convertir algun contingut del Pacte en un text jurídic articulat.

3) Al llarg de vuit capítols de la Crònica de la LEC es recullen, amb tots els ets i uts, els comunicats fets públics per les diferents organitzacions sindicals i el seu posicionament frontal contra el contingut de parts importants de la Llei. Però he trobat a faltar al llibre, si més no en el capítol "Negociacions prèvies a l'aprovació pel Govern" (Crònica, pàgs. 82-83), una referència explícita al tràmit de negociació sindical a la Mesa sectorial del personal docent, que va tenir lloc els dies 12 de març, 4, 12, 18 i 25 de juny, i 4 de juliol de 2008, amb caràcter previ a l'aprovació del Projecte de llei pel Govern, tal com estableix l'article 37.1.k de l'EBEP.

Aquesta absència podria induir algú a pensar que el text articulat de l'Avantprojecte no va ser negociat formalment amb els representants dels treballadors, que fou un dels arguments al·legats pels representants sindicals contra la Llei i en el qual es van basar, entre altres, per a convocar les vagues dels dies 14 de febrer i 13 de novembre de 2008. En l'acte de conciliació prèvia a la vaga del 13 de novembre, davant la impossibilitat de negar l'evidència de les sis reunions de negociació durant els mesos de març, juny i juliol, els representants sindicals van manifestar que "no havia estat una veritable negociació".

El llibre, per tant, ha recollit amb detall tots els arguments manifestats en públic pels sindicats docents per a enfrontar-se a la Llei, però no ha mencionat el que considero el motiu real del rebuig sindical a la LEC, el fet que per primera vegada en tot l'Estat el Govern elaborava una proposta legal que regulava, amb novetats evidents, algunes de les condicions laborals fonamentals del professorat (la carrera professional docent lligada a l'avaluació de l'acompliment, el sistema retributiu docent, el procediment de selecció del professorat, un marge d'actuació discrecional en matèria de personal docent per part de les direccions dels centres, els diferents sistemes de provisió de llocs de treball, un major grau d'autonomia dels centres educatius públics…), en desplegament de la normativa bàsica aprovada per l'Estat a l'Estatut bàsic de l'empleat públic (EBEP, 2007).

4) Finalment (per avui, ja he arribat al límit d'aquesta nota), he trobat massa pessimista l'opinió de l'autor en un dels darrers capítols del llibre, "13. La reacció en els centres docents", on inclou, entre altres, el comentari següent, al meu entendre massa negatiu: "La possibilitat que la Llei suposi cap canvi efectiu en la pràctica educativa dels centres es veu remota, encara que desitjable. No es percep que cap de les preocupacions habituals dels centres docents puguin quedar definitivament resoltes gràcies a la Llei, malgrat els camins que es puguin obrir. La proliferació de normes acaba actuant com a vacuna. La LEC no serà tampoc llegida al detall i encara menys plenament assumida pel professorat, com altres lleis tampoc no ho han estat, llevat d'excepcions" (Crònica, pàg. 192).

Les lleis, i entre elles les educatives, no sempre han estat aplicades en la seva totalitat, però el seu èxit no es pot valorar a partir dels paràmetres que es recullen en aquest apartat (la capacitat de lectura normativa dels seus destinataris, la seva capacitat per assumir una norma, la proliferació de normes, la resolució de les preocupacions dels centres…).

-----------------------------------
[1] Editat per la Fundació Jaume Bofill al novembre de 2009; també hi ha una versió electrònica del llibre, així com tota la documentació, al web de la Fundació