A Manuel Perelló Beau, per tots aquests anys que hem
compartit buscant la millora del sistema educatiu.
Introducció
Com s’ha fet habitual des
de fa temps, el TC triga, normalment, un mínim de 10 anys per dictar sentència
sobre un recurs d’inconstitucionalitat presentat contra una llei autonòmica.
Aquest endarreriment injustificat en la resolució dels recursos provoca
situacions sorprenents i inversemblants, com en el cas del recurs contra la
LEC, i que comentaré avui.
La LEC va ser aprovada el
més de juliol de 2009, en desplegament de la Llei Orgànica 2/2006,
de 3 de maig, d’educació (LOE), però aquesta va ser modificada en profunditat
amb posterioritat a la formalització del recurs d’inconstitucionalitat per la Llei
Orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa
(LOMCE).
El TC, en estudiar els preceptes impugnats de la LEC, els ha comparat no amb els corresponents de la
LOE del 2006, dels quals eren el desplegament normatiu aprovat pel Parlament de
Catalunya, sinó amb els preceptes actualment vigents de la LOMCE del 2013, molt
posteriors a la LEC del 2009, i per tant ha considerat inconstitucionals quasi tots
els preceptes impugnats del currículum en considerar que no reproduïen
literalment i fidelment les previsions de la LOMCE, que va modificar a fons i
amb caràcter bàsic, tota aquesta matèria educativa.
L’Alt Tribunal dona,
doncs, la raó als recurrents que al·legaven la manca de respecte de la LEC en
relació amb les previsions de la LOE, sense necessitat d’interpretar ni acceptar
les seves argumentacions, sinó pel simple fet que la LEC entra en contradicció
amb la LOMCE, llei orgànica posterior a la LEC. Fins i tot, el TC arriba a
declarar la inconstitucionalitat d’alguns preceptes de la LEC, malgrat
reconèixer que no contradiuen la LOMCE, però entén que envaeixen la competència
estatal per regular el currículum educatiu, perquè la LEC reprodueix la
regulació estatal, assumint una competència estatal que el Parlament de
Catalunya no té per regular el currículum dels ensenyaments.
Repassem, breument, els
principals passos de la impugnació de la LEC davant el TC:
(1) El 16 d’octubre de
2009, pocs mesos després d’haver-se publicat la LEC, el Sr. Federico Trillo,
comissionat per més de 50 diputats del Grup Parlamentari Popular del Congrés
dels Diputats va interposar recurs d’inconstitucionalitat contra 6 paràgrafs
del preàmbul i contra 45 articles, apartats o disposicions del text de la LEC.
(2) Entre el 6 de maig i
el 30 de juny de 2010 vaig publicar en aquest blog 10 notes sobre la
constitucionalitat de la LEC:
dijous, 6 de maig de 2010
divendres, 7 de maig de
2010
dimecres, 12 de maig de
2010
dimecres, 19 de maig de
2010
dijous, 27 de maig de 2010
dijous, 3 de juny de 2010
divendres, 11 de juny de
2010
divendres, 18 de juny de
2010
divendres, 25 de juny de
2010
dimecres, 30 de juny de
2010
(3) L’11 d’abril
d’enguany, quasi 10 anys després de l’aprovació de la LEC, el TC ha dictat la
STC 51/2019 sobre el recurs presentat pel Partit Popular contra la LEC,
declarant la inconstitucionalitat de 27 apartats d’articles o de disposicions
de la llei.
(4) Han passat ja molts
anys des de la interposició del recurs i dels meus comentaris en aquest blog a
la constitucionalitat de la LEC, i aviat farà ja 5 anys que em vaig jubilar i
que estic molt apartat de tots els temes educatius. Però he hagut de rellegir
aquesta STC recent per preparar una xerrada que donaré aquesta setmana a Palma
de Mallorca, i he decidit analitzar tot aquest embolic jurídic amb un comentari
en aquest blog.
Reduiré tot el que pugui
la parafernàlia del llenguatge embolicat del TC per facilitar la comprensió per
part del profà dels arguments que s’utilitzen per declarar la inconstitucionalitat
d’alguns preceptes de la LEC, quasi tots ells referits a la definició del
currículum educatiu i als cossos propis docents creats per la LEC.
De fet, com veurem, són
molt més importants els aspectes considerats constitucionals o que no han estat
atacats pels recurrents, com ara l’autonomia dels centres educatius, la
direcció dels centres públics, el règim lingüístic de l’educació i moltes altres
matèries de funció pública docent (la funció docent, la formació inicial, el
personal que integra la funció pública docent, l’estructuració dels llocs de
treball en plantilles de professorat, els òrgans competents en matèria de
funció pública docent, el sistema d’ingrés a la funció pública docent, l’accés
al cos d’inspectors d’educació i la permanència en el lloc de treball).
Però és evident que el TC
ha endurit la seva interpretació sobre las normes bàsiques reservades a l’Estat
en matèria educativa, especialment en els cossos docents propis d’una Comunitat
Autònoma, que han de ser idèntics al que va establir una disposició addicional
de la LOGSE l’any 1990 i que s’ha mantingut sense canvis en les successives
lleis orgàniques.
La conclusió jurídica a
què arriba el TC en matèria de cossos docents és aberrant: s’accepta la
possibilitat de què una Administració educativa ordeni la seva funció pública
mitjançant cossos docents propis, però en aquesta ocasió no es permet cap
desplegament autonòmic en l’ordenació de la funció pública docent, ja que els
cossos han de tenir les mateixes estructures que els cossos estatals.
D’aquesta manera, la
normativa bàsica de l’Estat es converteix en una llosa que uniformitza tota
l’organització de la funció pública docent en tot l’Estat, malgrat que la
normativa bàsica ha previst des de bon començament que les Administracions
educatives poden ordenar la seva funció pública docent mitjançant la creació de
cossos propis.
Ara es tanca finalment el
cercle: aquests cossos docents propis han de ser idèntics als estatals, i per
tant, no hi ha possibilitat material d’organitzar la funció pública autonòmica
amb cossos propis, perquè si han de ser iguals als estatals, perden el seu
caràcter de “propis” i es confonen amb els cossos “estatals”. El nom no fa la
cosa: si tots els cossos “propis” de les CCAA han de tenir les mateixes
estructures que els de l’Estat, es confonen amb els “estatals”, malgrat tenir
el qualificatiu de “propis”.
Segons el TC, la creació
de cossos docents propis no és inconstitucional si no s’altera la definició i
l’estructura de cossos docents establerta pel legislador bàsic estatal, que és
el competent per a classificar, definir i caracteritzar cada cos docent de
funcionaris, com ara la titulació requerida, els ensenyaments impartits, les
funcions assignades i les especialitats docents que composen el sistema de
cossos docents. Què hi queda, doncs, per a la regulació dels cossos propis per
part de les Comunitats Autònomes? Pràcticament, res.
Tot això malgrat que
l’EBEP l’any 2007 va flexibilitzar l’organització de la funció pública
acceptant, fins i tot, la substitució dels cossos per altres instruments
organitzatius diferents dels cossos de funcionari:
EBEP, Article 75. Cossos i escales.
1. Els funcionaris
s’agrupen en cossos, escales, especialitats o altres sistemes que incorporin competències, capacitats i
coneixements comuns acreditats a través d’un procés selectiu.
2. Els cossos i escales de
funcionaris es creen, es modifiquen i se
suprimeixen per llei de les Corts Generals o de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.
3. Quan en aquesta Llei es
fa referència a cossos i escales s’hi
entén compresa igualment qualsevol altra agrupació de funcionaris.
Criteris del TC per avaluar la constitucionalitat de la
LEC
Els criteris que utilitza
el TC per dictar sentència són, fonamentalment, dos:
1. Doctrina sobre el “ius
superveniens”.
L’anàlisi de la
constitucionalitat dels preceptes impugnats de la LEC es basa en el text de la
LOMCE, que va destrossar la LOE, no en el text original de la LOE que va ser la
llei orgànica desplegada per la LEC:
“A partir de lo expuesto, en aplicación
de nuestra doctrina sobre el ius superveniens, según la cual «el control sobre
las normas que incurren en un posible exceso competencial debe hacerse de
acuerdo a las normas del bloque de constitucionalidad vigentes en el momento de
dictar sentencia» (STC 86/2017, FJ 4, con cita de la STC 1/2011, FJ 2, y
doctrina allí citada), el parámetro de
contraste que debemos aplicar a la hora de examinar la constitucionalidad
mediata de los preceptos de la Ley del Parlamento de Cataluña 12/2009
impugnados en este recurso por motivos competenciales, debe ser extraído de la
Ley Orgánica de educación y la Ley Orgánica del derecho a la educación, en la redacción dada por la LOMCE.” FJ 2
D’aquesta manera, la
inconstitucionalitat de la LEC és sobrevinguda, ja que no correspon a la
situació i al moment en què va ser aprovada l’any 2009, sinó al moment en què
es dicta sentència, en el qual la regulació educativa estatal ha canviat
totalment en moltes matèries regulades per la LOMCE l’any 2013, i això és el
que converteix en inconstitucionals molts dels preceptes impugnats pel PP.
Els efectes pràctics
d’aquesta declaració d’inconstitucionalitat són escassos, perquè segons una
interpretació acceptada per tothom, aquests preceptes que van quedar afectats
pel nou redactat de la LOMCE, no estaven ja de fet en vigor, ja que havien
quedat “desplaçats” per la nova llei orgànica, i en cas de entrar en
contradicció amb un nou precepte de la legislació bàsica estatal, aquest preval
sobre la regulació autonòmica que no pot ser aplicada. Ara bé, aquest
desplaçament de la normativa no comporta la seva derogació, ja que si el
legislador estatal derogués la seva regulació bàsica, tornarien a entrar en
vigor les normes que havien estat desplaçades.
Però la declaració
d’inconstitucionalitat per part del TC suposa també la nul·litat d’aquests
preceptes inconstitucionals, i per això en el cas que se derogui, finalment, la
LOMCE, no comportaria la recuperació jurídica dels preceptes declarats
inconstitucionals, ja que han estat suprimits del sistema jurídic pel TC.
2. Competències estatals
sobre les “normes bàsiques per desenvolupar l’article 27 CE”, segons l’article
149.1.30.2 CE.
El TC reprodueix a la STC
51/2019 tota la seva doctrina sobre les competències de l’Estat en matèria
educativa, interpretant d’una manera molt estricta i expansiva el que s’ha
entendre com a “normes bàsiques per al desenvolupament de l’article 27 CE”, i que
el TC equipara amb la funció de definir els principis normatius i generals i uniformes de l’ordenació de les
matèries educatives:
“En primer lugar, le reconoce competencia
exclusiva para la ‘regulación de las condiciones de obtención, expedición y
homologación de títulos académicos y profesionales’, mientras que, en su
segundo inciso, le asigna competencia sobre las ‘normas básicas para el
desarrollo del artículo 27 de la Constitución, a fin de garantizar el
cumplimiento de las obligaciones de los poderes públicos en esta materia’.
“En cuanto a la segunda de las
competencias, en aquellos pronunciamientos hemos dicho que incumbe al Estado
«la función de definir los principios normativos y generales y uniformes de ordenación de las materias
enunciadas en tal art. 27 de la CE» (STC 77/1985, de 27 de junio, FJ 15,
reiterada por muchas posteriores).” FJ 3
Amb una interpretació molt
restrictiva del que és bàsic com a competència exclusiva de l’Estat, el TC
arriba a exigir, en el cas dels cossos docents propis de Catalunya, no només la
uniformitat dels principis normatius i generals, sinó fins i tot la igualtat
total de les estructures dels cossos docents, i amb aquest argument declara la
inconstitucionalitat dels cossos propis que no reprodueixen fidel i exactament
les estructures dels cossos creats per l’Estat.
Desapareix així tota la
capacitat de les Comunitats Autònomes per regular en l’àmbit docent les seves
estructures de funcionaris docents, malgrat que l’EBEP els ha reconegut aquesta
competència a les Administracions públiques autonòmiques, sense
excepcionar en cap precepte els
funcionaris docents.
Declaració d’inconstitucionalitat de la definició del
currículum (art. 52.1 LEC)
L’anàlisi dels preceptes
impugnats sobre l’ordenació dels ensenyaments (el currículum) es basa,
principalment, en la seva doctrina sobre el “ius superveniens” que he comentat
abans i en el fet que la LEC ha reproduït, de manera més o menys literal,
alguns preceptes bàsics de la normativa estatal sobre la definició del
currículum, la qual cosa el TC el considera un dels perills que pot comportar
el recórrer a les “leges repetitae” (= reproduir total o parcialment la
legislació bàsica en una llei autonòmica) per part d’un legislador autonòmic en
el cas de modificació sobrevinguda de les bases de l’Estat.
Al FJ 6.c) de la Sentència
que comento, el Tribunal fa el següent raonament:
(1) La LEC enumera els
elements del currículum (objectius, continguts, mètodes pedagògics, criteris
d’avaluació i competències bàsiques) i s’atreveix a fer una “espècie de
definició pròpia del currículum”:
Centrado así el análisis en el apartado 1
del art. 52 de la Ley 12/2009, advertimos que contiene una enumeración de los
elementos del currículo (objetivos, contenidos, métodos pedagógicos, criterios
de evaluación y competencias básicas), seguida
de una especie de definición propia del mismo (como instrumento que guía
las actividades escolares, concreta las intenciones y proporciona al
profesorado guías de acción).
(2) És evident que en
aquest punt el legislador autonòmic ha penetrat en l’espai normatiu reservat al
legislador bàsic, és a dir, a l’Estat, envaint unes competències legislatives
que no li corresponen:
En consecuencia, es claro que el
legislador autonómico ha penetrado en este punto en el espacio normativo
ocupado legítimamente por el legislador básico, puesto que la disposición
adicional quinta LOE atribuye ese carácter al art. 6 (y 6 bis) LOE…
(3) A més, es produeix un
altre motiu d’inconstitucionalitat: la reproducció de la normativa bàsica és incompleta,
ja que no recull la reforma que es va produir el 2013 amb la LOMCE, que va
incorporar al currículum els estàndards i els resultats d’aprenentatge
avaluables, i a més els elements que composen el currículum estan descrits a la
LOMCE amb molt mes detall que a la LEC:
Pero, sobre todo, se advierte que la reproducción de la base estatal es
incompleta, puesto que esta se reformó en 2013 para incorporar los
estándares y resultados de aprendizaje evaluables, que además son un elemento
importante de la reforma introducida por la LOMCE, aparte de que, además, ahora los elementos que componen el currículo están descritos con mucho
mayor detalle.
4) El TC declara, per
tant, la inconstitucionalitat de la definició autonòmica del currículum, perquè
indueix a confusió sobre el contingut actual de la seva definició per l’Estat
després d’aprovar la LOMCE, i perquè sembla aportar una definició pròpia i
innecessària del currículum, més breu i incompleta que l’estatal, que recull
més elements:
Todo ello nos lleva a apreciar la
inconstitucionalidad de este apartado de la Ley 12/2009, en cuanto induce a confusión sobre el contenido
vigente de la base estatal en la materia, que fija de manera clara el
concepto de currículo y los elementos que lo componen, que pretenden ser
sustituidos por una versión del
legislador autonómico, que parece aportar una descripción propia e
innecesaria del sentido del primero y que es más breve e incompleta al recoger los segundos.
Declaració d’inconstitucionalitat del currículum d’alguns
ensenyaments (art. 58, 59 i 61 LEC)
Amb els mateixos arguments
amb què s’ha declarat la inconstitucionalitat de la definició del currículum,
també es declaren inconstitucionals els articles sobre l’Educació primària
(art. 58) i l’Educació secundària obligatòria (art. 59).
Al FJ 6.f) de la Sentència
que comento, el TC fa el següent raonament:
(1) La LEC reprodueix
parcialment els articles de la LOE referents a l’Educació primària i a l’ESO i,
fins i tot, s’ometen apartats sencers:
A este respecto, partiendo de la doctrina
sobre las leges repetitae antes expuesta, lo primero que hemos de constatar es
que, si se compara el contenido de estos preceptos de la Ley 12/2009 con los
arts. 16 a 21 LOE, sobre educación primaria, y 22 a 29 y 31, sobre educación
secundaria obligatoria, invocados en la demanda, se comprueba que,
efectivamente, coinciden en parte,
de modo que los preceptos catalanes en algunos apartados los reproducen y en otros los
desarrollan, si bien también omiten
apartados enteros de estos preceptos de la legislación básica estatal.
(2) Ens trobem, segons el
TC, davant una reproducció incomplerta de les bases estatals, que se superposa
a la regulació estatal, mitjançant una substitució per una versió pròpia
resumida. I de fet es declara la inconstitucionalitat de la LEC, malgrat que no
hi ha una contradicció material amb les bases estatals:
Sentado ese carácter básico de las normas
de contraste, es fácil apreciar que la regulación del art. 58 de la Ley 12/2009
reproduce en parte y se superpone a la
regulación estatal, de la que no supone un desarrollo, que es lo que
compete hacer a la Generalitat de Cataluña. En esa medida, no se cumple el uso
instrumental de la reproducción de normativa básica estatal, que pudiera servir
como punto de arranque para un mejor entendimiento del texto autonómico, sino
que hay una especie de reemplazo por una
versión propia resumida. Aparte de que la reproducción, sin ser contradictoria materialmente con
las bases, no es realmente fidedigna con ellas, aunque solo sea por haber sido modificadas por la reforma de la LOMCE.
(…)
En consecuencia, el apartado 1 del art.
58 de la Ley 12/2009 debe ser declarado inconstitucional, por ser reproducción incompleta de las bases
estatales que induce a confusión.
(3) La LEC ofereix una
versió alternativa de la normativa bàsica amb una reformulació i selecció dels
aspectes regulats per l’Estat amb caràcter bàsic, i malgrat no haver-hi
contradicció amb les bases estatals, no les reprodueixen fidelment, ocupant per
tant l’espai reservats a la normativa estatal:
El art. 58.2 de la Ley 12/2009 identifica
cinco finalidades de la educación primaria «de acuerdo con las competencias
básicas fijadas en el currículo». Sin embargo, a pesar de esa afirmación, no deja ser una reformulación y selección
de capacidades, habilidades, competencias y conocimientos que están expresados
ya por el art. 16.2 LOE, (…) En realidad, la Ley de educación de Cataluña ofrece una versión alternativa de la
finalidad y de los objetivos de esta etapa, sin añadir regulación sustantiva alguna. (…) Corresponde, sin duda,
al legislador básico estatal establecer la finalidad y los objetivos de una
etapa educativa obligatoria, que el legislador autonómico no puede reconfigurar
con una enumeración de finalidades que,
sin contradecirlas como tales, no
sean fiel reflejo de las mismas y las
reemplacen ocupando el espacio de lo básico que no les corresponde, como
aquí se ha hecho, (…)
(4) La LEC ofereix una
imatge parcial o distorsionada del règim bàsic d’avaluació, amb una regulació
innecessària que envaeix l’espai reservat a la normativa estatal, generant
confusió al no reproduir literalment la normativa bàsica. Es tracta d’una
reformulació simplificada de la legislació bàsica estatal i que no recull
l’amplitud de les bases estatals, regulades amb més detall que la normativa
autonòmica. Raons totes elles per declarar la inconstitucionalitat del
currículum de l’Educació primària:
El art. 58.3 de la ley controvertida hace
una somera referencia al régimen de evaluación del aprendizaje en educación
primaria, que ha de ser «continua y global», al igual que establece el art. 20.1
LOE. (…) Por otro lado, ninguna referencia se hace por la Ley 12/2009 a la
existencia de la evaluación individualizada de final de educación primaria, que
antes de 2013 era de mero diagnóstico (art. 21 LOE), por lo que el precepto
ofrece una imagen parcial o
distorsionada del régimen de evaluación aplicado en este periodo educativo.
Se trata así de una regulación innecesaria, que penetra en el espacio de lo
básico sin añadir ninguna regulación objeto de una competencia propia, y que,
además, genera confusión al no ser
reflejo fiel de la regulación básica de la materia, por lo que el precepto
debe ser declarado inconstitucional y nulo.
En definitiva, la regulación autonómica
de la educación primaria por parte del art. 58 de la ley autonómica impugnada
viene a ser una reformulación
simplificada de la legislación básica estatal, que no está orientada a
hacer comprensible una regulación propia adoptada en
ejercicio de competencias autonómicas, y que en algunos aspectos no refleja la amplitud de las bases
estatales, reguladas con más detalle
que el que muestra el legislador autonómico y en términos no del todo
coincidentes. Razones por las cuales
debe ser declarado inconstitucional, (…)
(5) Els defectes que troba
el TC en la regulació del currículum de l’Educació secundària obligatòria són
semblants als de l’Educació primària:
Este precepto incurre en defectos
paralelos y semejantes a los que hemos apreciado en la regulación de la etapa
de educación primaria, en cuanto establece la estructura de la educación
secundaria obligatoria (apartado 1), las finalidades de esta etapa (apartado 2)
y el objetivo del currículo (apartado 3), y el régimen de evaluación (apartado
7). Son aspectos que vienen ya contemplados en la legislación estatal: (…)
El legislador autonómico, en los
apartados señalados del art. 59 de la Ley 12/2009, selecciona una serie de aspectos básicos de la regulación estatal,
que viene a recoger con términos que en algunos casos son más fidedignos que
otros, como veremos a continuación, pero que en ningún caso aparecen como punto
de partida que pretenda facilitar la comprensión de un eventual desarrollo
normativo de las bases. Simplemente sustituye
esos aspectos básicos por una versión resumida e incompleta, puesto que las
bases estatales tienen una extensión mucho mayor (…)
Se
da la paradoja de que la normativa básica estatal es mucho más detallada que la
autonómica,
con lo que, si no se cuestiona el alcance de esa regulación básica, resulta que
la reproducción reducida y en términos parcialmente diferentes distorsiona el valor de una legislación
básica que ha de ser respetada y, al ser innecesaria para dar sentido a un
desarrollo autonómico que no existe en la norma examinada, resulta
inconstitucional.
En consecuencia, se declara la inconstitucionalidad y nulidad de los apartados 1, 2,
3 y 7 del art. 59 de la Ley 12/2009.
(6) I, finament, amb arguments
semblants, el TC declara al FJ 6.g) també la inconstitucionalitat d’alguns
apartats de l’article 61 de la LEC, sobre el currículum del batxillerat:
En cuanto al segundo inciso, debe
eliminarse por inconstitucional, en cuanto que, por un lado, se limita a
recoger una versión muy reducida de las
bases estatales sobre la evaluación final y el paso de curso y obtención
del certificado final, enmascarando una regulación básica (arts. 36, apartados
2 a 5, sobre la promoción, y 36 bis, sobre la evaluación final) que es mucho más detallada, y, sobre
todo, ha dejado de ajustarse a las bases estatales al indicar que, fruto de esa
evaluación continua se decidirá, no solo sobre el paso de curso, sino «sobre la
acreditación final». En la medida en que la Ley Orgánica 2/2006 ha reformado el
régimen del bachillerato, sujetándolo a
una evaluación final o prueba específica, diseñada por el art. 36 bis, que
será la forma de obtener la correspondiente titulación tras la superación de
todas las materias, el texto no puede
considerarse reproducción fidedigna de la normativa básica.
Inconstitucionalitat d’alguns dels cossos docents creats
per la LEC
(1) La CE no ha explicitat
quin és el contingut de les “bases del règim estatutari dels funcionaris de les
administracions públiques” que són una competència exclusiva de l’Estat. Ha
estat el propi TC qui ha anat donant contingut, al llarg dels anys, a les
matèries que conformen l’Estatut de la Funció Pública, i al FJ 7 de la STC
51/2019 el Tribunal enumera aquestes bases, resumint la seva doctrina sobre la
matèria:
Como punto de partida, la Constitución
reserva al Estado la competencia exclusiva para establecer las bases del
régimen estatutario de los funcionarios de las administraciones públicas (art.
149.1.18 CE). A este respecto, hemos recordado (…) que la expresión «bases del
régimen estatutario de los funcionarios públicos», empleada por los arts. 103.3
y 149.1.18 CE, «ha de entenderse referida a los funcionarios de todas las
administraciones públicas, incluyendo materialmente en su ámbito, en principio,
la normación relativa a la adquisición y
pérdida de la condición de funcionario, a las condiciones de promoción de la carrera administrativa y a las situaciones que en esta puedan darse, a
los derechos y deberes y responsabilidad de los funcionarios y a su régimen
disciplinario, así como a la creación e integración, en su caso, de cuerpos y
escalas funcionariales y al modo de provisión de puestos de trabajo al servicio
de las administraciones públicas».
(2) A continuació, el TC
recull les competències de la Generalitat de Catalunya en matèria de funció
pública, assumides als art. 131.3.j) i 136 de l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya. En concret, la Generalitat té competència exclusiva sobre el règim
estatutari del seu personal i sobre l’ordenació i l’organització de la funció
pública, competència exclusiva que no li permetrà, segons el TC, crear cossos
docents amb estructures diferents a les dels cossos estatals:
El art. 136 EAC establece que a la
Generalitat le corresponde «la competencia
exclusiva sobre el régimen estatutario del personal al servicio de las
administraciones públicas catalanas y sobre la ordenación y la organización de
la función pública», salvo en relación
con los principios ordenadores del empleo público, la adquisición y pérdida
de la condición de funcionario, las situaciones administrativas y los derechos,
deberes e incompatibilidades del personal al servicio de las administraciones
públicas, materias en las que ostenta
una competencia compartida con el Estado y, por tanto, relativa al
desarrollo de las bases estatales. Y con arreglo al art. 131.3 j) EAC es
competencia en concreto de la Generalitat «la adquisición y pérdida de la
condición de funcionario o funcionaria docente de la administración educativa,
el desarrollo de sus derechos y deberes básicos, así como la política de personal
al servicio de la administración educativa» (…)
(3) Ara bé, el TC basarà
la seva declaració d’inconstitucionalitat d’alguns dels cossos creats per la
LEC en les previsions de la DA 6 LOE: l’apartat 1 enumera les bases del règim
estatutari dels funcionaris públics docents (entre elles, inclou la de “reordenació dels cossos i escales”) i
l’apartat 2 atribueix a les CCAA la competència per a ordenar la seva funció
pública docent, “respectant, en tot cas, les bases del règim estatutari de
la funció pública docent, referides a l’apartat anterior”:
Conviene recordar que el apartado 1 de la
disposición adicional sexta de la Ley Orgánica 2/2006, de educación afirma que
son bases del régimen estatutario de los funcionarios públicos docentes, además
de las recogidas en la legislación estatal general (actualmente contenidas en
el texto refundido de la Ley del estatuto básico del empleado público, aprobado
por Real Decreto Legislativo 5/2015, de 30 de octubre: LEEP), las reguladas en
la propia Ley Orgánica de educación y en sus normas de desarrollo «para el
ingreso, la movilidad entre los cuerpos docentes, la reordenación de los cuerpos y escalas y la provisión de plazas
mediante concursos de traslados de ámbito estatal». Por su parte, el apartado 2
de la citada disposición adicional añade que las comunidades autónomas ordenarán su función pública docente en
el marco de sus competencias, respetando,
en todo caso, las bases del régimen estatutario de la función pública docente,
referidas en el apartado anterior.
El TC interpretarà més
endavant que l’ordenació de la funció pública docent autonòmica mitjançant
cossos docents propis ha de respectar les bases estatals, en el sentit que els
és impossible modificar les estructures fixades per l’Estat a la pròpia LOE.
(4) El TC passa a
analitzar a continuació els apartats 1 i 2 de l’article 112 LEC, sobre els
cossos docents de la Generalitat de Catalunya i utilitza els següents
raonaments jurídics per a concloure la inconstitucionalitat parcial d’aquest
precepte:
4.1 El primer pas del TC
és recollir la previsió de la DA 6.1 i 2 que atribueix a les CCAA la
competència per a ordenar la seva funció pública, però aquesta ordenació
autonòmica ha de respectar les normes estatals sobre reordenació dels cossos
docents, la qual cosa impedeix que l’ordenació autonòmica docent pugui ser
diferent de l’estatal:
La competencia autonómica sigue teniendo
el mismo límite que antes, que proviene de la Constitución y se proyecta en la
legislación básica estatal. En materia de función pública, el art. 149.1.18 CE
reserva al Estado la competencia exclusiva para establecer las bases del
régimen estatutario de los funcionarios de las administraciones públicas y ese
es el concreto título competencial con el que se conectan las normas estatales
sobre «reordenación de cuerpos y escalas».
4.2 Malgrat la
contradicció evident entre la nova regulació de l’art. 75.2 EBEP, que
permet les Administracions públiques
autonòmiques la creació, modificació i supressió de cossos propis per llei dels
seus Parlaments, i la DA 6 LOE, el TC manté que la DA 6.1 no ha estat
expressament derogada per l’EBEP i que, per tant, cal aplicar-la als
col·lectius docents, malgrat que es produeixi una situació sorprenent: les CCAA
no poden, de fet, organitzar les seves funcions públiques docents de forma
diferent a la de l’Estat, malgrat les previsions de l’EBEP del 2007, mentre no es
derogui expressament la DA 6.1 LOE, que considera matèria bàsica l’ordenació
dels funcionaris docents per part de l’Estat:
Nada hay en el Estatuto Básico del
Empleado Público que sustente la idea de que el art. 75.2 LEEP, aunque permita
la creación, modificación y supresión de cuerpos y escalas funcionariales por
leyes autonómicas, haya derogado la disposición adicional sexta, apartado 1,
LOE en este concreto punto.
4.3 Del fet que els cossos
d’àmbit estatal, creats per l’Estat tinguin el caràcter de bàsics, “perquè han
de prestar servei en el conjunt del sistema educatiu nacional”, no es deriva
que els cossos autonòmics hagin de tenir aquest mateix caràcter, a diferència
del que opina el TC:
Declaramos que «ha de considerarse como
básica dentro del ordenamiento jurídico actualmente vigente la existencia de
los cuerpos de funcionarios citados como
cuerpos que han de prestar servicio en el conjunto del sistema educativo
nacional”.
Sembla que el TC hagi oblidat
que la llei estatal que va regular l’any 1983 els cossos estatals i els
autonòmics (la Llei 12/1983, de 14 d’octubre, del Procés Autonòmic), va
atribuir al Govern de l’Estat la capacitat per “homologar cossos o escales de
funcionaris... als únics efectes que els funcionaris puguin participar en els
concursos de trasllats que convoquin l’Estat i les Comunitats Autònomes”. No
cal, per tant, necessàriament que els cossos docents propis hagin de ser
idèntics als estatals per poder participar en la mobilitat dels concursos de
trasllats d’àmbit estatal, basta amb què l’Estat els homologui a aquests
efectes, tal com preveu l’art. 30.2:
Art. 30.2. A propuesta del
Consejo Superior de la Función Pública o de una Comunidad Autónoma, el Gobierno
podrá homologar Cuerpos o Escalas de
funcionarios, atendiendo a los requisitos exigidos para el ingreso en los
mismos, titulación y las características de las funciones que desempeñen en las
Administraciones de origen, a los solos
efectos de que los funcionarios puedan participar en los concursos de traslados
que convoquen el Estado y las
Comunidades Autónomas.
4.4 El TC atribueix la
condició de norma bàsica a l’existència de cossos de funcionaris públics docents,
que poden prestar serveis en qualsevol administració educativa, i també a les normes
per classificar, definir i caracteritzar cadascun dels cossos (titulació
requerida, ensenyaments impartits, funcions assignades i especialitats docents):
Así pues, debemos reiterar la condición de normas básicas de las
relativas, por un lado, a la existencia de cuerpos de funcionarios públicos
docentes, con independencia de que esos funcionarios presten servicio en
una administración educativa concreta, y, por otro, de las referidas al sistema
utilizado para el acceso de tales funcionarios mediante un concurso oposición.
Por extensión, de la misma condición de norma básica deben participar las
normas que el Estado considere necesario adoptar para clasificar, definir y
caracterizar a cada cuerpo de funcionarios, como son la titulación requerida,
las enseñanzas impartidas, las funciones asignadas y las especialidades
docentes que componen el sistema de cuerpos docentes.
4.5 A continuació, el TC assenyala
la infracció concreta comesa per la LEC, que comportarà la inconstitucionalitat
d’aquest precepte de la LEC: el Parlament de Catalunya ha reordenat i reduït a
cinc els dotze cossos previstos a la norma estatal, no reconeixent per tant l’existència
de determinats cossos previstos a la LOE.
A tenor de la definición de los distintos
cuerpos que crea, se infiere que la Ley 12/2009 reordena y reduce a cinco los doce cuerpos previstos en la norma
estatal. Solo los cuerpos de maestros y de inspectores de educación agrupan
a los mismos tipos de funcionarios tanto en la legislación básica estatal como
en la catalana. En cambio, la norma
catalana no reconoce la existencia de diversos cuerpos previstos por la norma
estatal (los cuerpos de profesores de artes plásticas y diseño, de
profesores de música y artes escénicas, y de profesores de escuelas oficiales
de idiomas) y distribuye los funcionarios correspondientes entre los demás
cuerpos.
4.6 La
inconstitucionalitat del precepte analitzat es concreta, doncs, en el fet que s’ha
alterat l’estructura de les normes bàsiques, perquè segons el TC l’estructura
dels cossos docents propis ha d’estar d’acord amb l’ordenació de cossos
establerta en la legislació bàsica. Alterar l’estructura dels cossos, suprimint
o refonent els cossos de la normativa bàsica estatal vulnera la norma bàsica, i
d’aquí la seva inconstitucionalitat:
En el ejercicio de sus competencias de
ordenación de la función pública docente, pueden crear cuerpos docentes
propios, (…) Pero el límite que establece la legislación básica se cifra en la no alteración de la estructura trazada
por las normas básicas. La estructura de los cuerpos docentes propios debe ser
acorde con la ordenación de cuerpos establecida en la legislación básica. Una
comunidad autónoma no puede alterar esa estructura, suprimiendo o refundiendo
los cuerpos previstos en la normativa básica estatal. Dado que la
legislación básica establece actualmente una docena de cuerpos docentes
diferenciados, la norma impugnada, al reducir a cinco el número total de
cuerpos docentes y alterar su estructura, vulnera
la norma básica.
(…)
Pues si cada una de las comunidades
autónomas procediera a reordenar a su criterio los cuerpos previstos en la
norma básica estatal, serían necesarias complicadas reglas de equivalencia o
correspondencia entre decenas de cuerpos autonómicos, que es precisamente lo
que la norma básica pretende evitar mediante
una estructura común de cuerpos docentes para el conjunto del Estado. En
suma, la norma impugnada no respeta los
cuerpos docentes previstos en la legislación básica estatal y, con ello,
mediatamente, vulnera la competencia
estatal derivada del art. 149.1.18 CE.
Aquí es diu clarament el
que ja feia estona que s’intuïa: l’objectiu de la norma bàsica ha estat fixar
una “estructura comuna de cossos
docents per al conjunt de l’Estat”. A partir de la resta de l’argumentació que
he comentat, es pot deduir que aquesta estructura comú és, de fet, una “mateixa
estructura que unifica en tot l’Estat”
els criteris de titulació exigida, d’ensenyaments impartits, funcions docents
assignades i les mateixes especialitats docents, creades pel Govern de l’Estat.
(5) El TC passa,
finalment, a declarar la inconstitucionalitat dels apartats 3 i 4 de l’article
112 de la LEC aplicant, una vegada més, uns preceptes bàsics de la LOE que es
refereixen clarament als cossos docents estatals, creats per l’Estat, però que
no són d’aplicació als cossos propis de les CCAA:
El apartado 3 del art. 112 de la Ley
12/2009 establece que «[c]orresponde al Gobierno determinar las circunstancias
por las que los funcionarios pertenecientes a los cuerpos docentes establecidos
en el apartado 1 pueden cumplir funciones docentes en etapas o enseñanzas
distintas de las asignadas al cuerpo al que pertenecen, de acuerdo con los
requisitos de titulación, formación o experiencia establecidos en cada caso».
Sin embargo, esa competencia está reservada al Gobierno de la Nación por el
apartado 1 de la disposición adicional séptima LOE, párrafo segundo, que
establece lo siguiente:
«El Gobierno, previa consulta a las
Comunidades Autónomas, podrá establecer las condiciones y los requisitos para que los funcionarios pertenecientes a
alguno de los cuerpos docentes recogidos en el apartado anterior puedan
excepcionalmente desempeñar funciones en una etapa o, en su caso, enseñanzas
distintas de las asignadas a su cuerpo con carácter general. Para tal desempeño
se determinará la titulación, formación o experiencia que se consideren
necesarias.»
El apartado 4 del art. 112 de la Ley
12/2009 establece que «[c]orresponde al Gobierno determinar las especialidades
de los cuerpos docentes de acuerdo con los currículos de las áreas, materias y
módulos que deben impartir». Sin embargo, esa competencia está expresamente
reservada al Gobierno de la Nación por la disposición adicional séptima,
apartado 2, LOE, que establece que «[c]orresponde al Gobierno, previa consulta
a las Comunidades Autónomas, la creación
o supresión de las especialidades docentes de los cuerpos a los que se refiere
esta disposición, a excepción de la letra i) del apartado anterior».
Els dos apartats de la DA
7 LOE es refereixen, sens dubte, als cossos “recollits a l’apartat anterior” o
“als quals es refereix aquesta disposició”, que són els cossos docents d’àmbit
estatal creats per la LOE, no als cossos docents propis de les CCAA que
s’esmenten en un altra disposició de la LOE, la DA 6:
LOE, DA 6.2. Les
comunitats autònomes han d’ordenar la
seva funció pública docent en el marc de les seves competències,
respectant, en tot cas, les normes bàsiques a què fa referència l’apartat
anterior.
El TC, doncs, aplica
normativa bàsica específica dels cossos estatals docents als cossos docents
propis de la Generalitat, concloent la inconstitucionalitat d’aquests darrers.
(6) I amb els mateixos
arguments, es declara la inconstitucionalitat de l’apartat 5 de l’article 112
LEC:
El apartado 5 del art. 112 de la Ley
12/2009 establece que «[e]l Gobierno debe establecer los criterios de idoneidad
y el procedimiento específico para que el personal funcionario docente pueda
acreditar competencia docente para impartir áreas, materias y módulos
profesionales diferentes de los atribuidos a su especialidad docente. Para la
acreditación de competencia docente en un área, materia o módulo, deben tomarse
en consideración los criterios de titulación académica, formación y experiencia
docente acreditada y la superación de un período de prácticas con evaluación positiva».
Sin embargo, la legislación básica
estatal no prevé la posibilidad de que, con carácter general, el personal
funcionario docente acredite competencia docente para impartir áreas, materias
y módulos profesionales diferentes de los atribuidos a su especialidad docente,
pues reserva expresamente al Estado la competencia para determinar, previa
consulta a las comunidades autónomas, «la asignación de áreas, materias y
módulos que deberán impartir los funcionarios adscritos a cada una» de las
especialidades docentes (disposición adicional séptima, apartado 2, LOE).
(…)
Así pues, la competencia atribuida al
Gobierno de la Generalitat por la norma impugnada dirigida a acreditar con
carácter general competencia docente de su personal funcionario docente para impartir
áreas, materias y módulos profesionales diferentes de los atribuidos a su
especialidad no resulta compatible con la reserva expresa al Estado, realizada
por la legislación básica, de la determinación de las especialidades del
personal funcionario docente, en los términos señalados. Por todo ello, el apartado 5 del art. 112 debe ser declarado
inconstitucional y nulo.
Tota la normativa que
s’esmenta en aquest fonament jurídic de la sentència es refereix als cossos
docents estatals, que han de ser regulats per l’Estat, no per les CCAA (la qual
cosa comportaria invasió de les competències estatals), però les competències
per regular les matèries previstes als apartats 3, 4 i 5 de l’article 112 LEC
es refereixen als cossos propis de la Generalitat, i és aquesta Administració,
en aplicació de la seva competència exclusiva prevista a l’EAC sobre l’ordenació
de la funció pública (art. 136.a), la competent per regular les condicions de
l’exercici de les funcions docents per part dels funcionaris docents pertanyents
als cossos creats per llei del Parlament de Catalunya.
Conclusió
Les conseqüències
pràctiques de la STC 51/2019 sobre l’aplicació del sistema educatiu a Catalunya
són menors:
¾ Els
preceptes declarats inconstitucionals sobre el currículum no s’estaven aplicant
en el moment en què es va dictar la sentència, ja que la LOMCE en el 2013 havia
redefinit amb molt més detall que la LOE tot el sistema curricular de tots els
ensenyaments, i havien deixat de tenir efectes sobre el sistema educatiu de Catalunya
els preceptes ara anul·lats pel TC.
¾ La
declaració d’inconstitucionalitat d’alguns cossos docents tampoc no ha
comportat un daltabaix en l’organització dels funcionari docents: la LEC va
crear els cossos docents i va integrar els funcionaris destinats a Catalunya en
els nous cossos propis, però es va ajornar l’efectivitat de la integració en
els cossos quan ho determini el Govern, una vegada l’Estat modifiqui la
legislació de MUFACE per tal de garantir el manteniment dels règims de
jubilació, de classes passives i de seguretat social dels funcionaris que
s’integrin en el futur en els nous cossos (DA 2.1 LEC), la qual cosa encara no
s’ha produït. Per això, la integració dels funcionaris docents en els nous
cossos encara no ha estat efectiva, i no els ha afectat en absolut la
declaració de nul·litat d’alguns cossos pel TC.
Però el que sí és molt
preocupant és la interpretació del TC sobre las bases del règim jurídic dels
funcionaris públics, cada vegada més expansiva en la delimitació de les
competències estatals en aquest àmbit, al temps que s’encongeixen cada vegada
una mica més les competències autonòmiques per a organitzar les seves
administracions, encotillades per les restriccions d’una legislació bàsica cada
vegada més detallada i ampla, que impossibilita l’exercici real de les
competències pròpies de les CCAA per auto-organitzar-se.
Sembla que el TC no hagi
acceptat encara els efectes de les innovacions de l’EBEP que va entrar en vigor
l’any 2007 i que va desplegar, precisament, les bases del règim estatutari dels
empleats públics, amb caràcter bàsic, i d’aplicació als col·lectius docents,
entre altres aspectes en l’organització de la funció pública en cossos de
funcionaris.
En lloc de replantejar-se
el TC la seva doctrina sobre el règim jurídic de la funció pública en el
context de l’EBEP, en aquesta darrera STC sobre funció pública docent el TC
manté la seva interpretació vetusta sobre l’ordenació bàsica dels funcionaris
en cossos i anteposa una DA de la LOE (2006, per tant anterior a l’EBEP) [i que
és idèntica una altra DA de la LOGSE (1990)] a les novetats introduïdes per
l’EBEP en matèria d’organització en cossos, adduint com a pobra excusa jurídica
el fet que l’EBEP no ha derogat expressament la DA 6 de la LOE, malgrat aquesta
sigui plenament contrària als nous principis organitzatius de l’EBEP.
Fins a l’any 2006 les
bases de la funció pública docent havien estat recollides a les diferents lleis
orgàniques educatives (des de la LOGSE fins a la LOMCE) i a la doctrina del TC.
L’any 2007 el Congrés dels Diputats va desenvolupar, per primera vegada, les
bases de l’estatut dels empleats públics, amb caràcter bàsic –evidentment-,
però el TC l’any 2019 encara aplica una DA bàsica d’una llei orgànica, que no
ha variat des de l’any 1990, per declarar la inconstitucionalitat d’uns cossos
creats en aplicació de l’EAC, de la LOE i del propi EBEP.
No és acceptable mantenir
la vigència d’una normativa bàsica organitzativa aprovada per l’Estat amb
anterioritat a l’EBEP, quan aquest mateix Estat ha desplegat directament les
previsions de la CE aprovant l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic. Sembla que el
TC hagi oblidat la doctrina antiquíssima de què una llei deroga, de fet, tota
llei anterior que s’oposi a ella.
Per finalitzar aquesta
nota, només em queda insistir en algunes de les observacions que han anat
apareixent al llarg del text, en especial les referents a la funció pública
docent.
(1) El TC, per declarar la
inconstitucionalitat dels cossos docents propis de Catalunya, ha utilitzat
normativa bàsica que es referia als cossos docents estatals, creats per la LOE,
no normativa bàsica que reguli els
cossos propis de Catalunya (que no la conec, només hi ha les previsions de
l’EAC i de la legislació del Parlament de Catalunya en matèria de funció
pública). És a dir, ha identificat cossos docents d’àmbit estatal amb els cossos
docents propis de Catalunya, que són dos figures diferents creades per lleis
diferents de Parlaments diferents i a les dues les ha aplicat les previsions
bàsiques de la LOE que “només” es refereixen als cossos estatals.
(2) La diferenciació entre
cossos propis de les Comunitats Autònomes i cossos amb caràcter nacional està
regulada per llei estatal des del 1983, als articles 27 i 28 de la Llei
12/1983, de 14 d’octubre, del Procés Autonòmic, els primers creats per llei de les
Assemblees legislatives de les CCAA i els estatals creats per llei estatal:
Artículo
veintisiete.
1. La creación de Cuerpos o Escalas por
las Comunidades Autónomas se hará mediante ley de sus respectivas Asambleas
legislativas, dejando a salvo, en todo caso, las previsiones establecidas en el
presente título.
Artículo
veintiocho.
1. Tendrán carácter nacional los Cuerpos
o Escalas de funcionarios a los que en el futuro una Ley del Estado asigna
dicho carácter.
(3) L’Estatut d’autonomia
de Catalunya atribueix a la Generalitat, en matèria de funció pública, “la
competència exclusiva sobre l’ordenació de la funció pública” (art. 136.a),
salvant el que disposa la lletra b), que, entre altres, recull la competència
compartida per al desenvolupament dels principis ordenadors de l’ocupació
pública.
En aplicació d’aquesta
competència exclusiva de la Generalitat sobre l’ordenació de la funció pública,
l’article 112 de la LEC crea cinc cossos docents propis, en comptes dels dotze
creats per la LOE.
(4) És doctrina
consolidada del TC que els cossos de funcionaris són meres estructures
organitzatives creades pel Dret:
"Es
nuestra doctrina al respecto que los
Cuerpos de funcionarios como estructuras que, no obstante el sustrato
sociológico real, son siempre creación del Derecho, artificios jurídicos pues,
pueden ser configurados con criterios heterogéneos por razón de sus funciones (SSTC 7/1984, 68/1989, 48/1992, 236/1994
y 237/1994).”
(ATC 87/1996, de 15 d’abril, FJ. 3)
“También las Administraciones públicas
disfrutan de un amplio margen de actuación a la hora de consolidar, modificar o completar sus estructuras y de configurar o
concretar organizativamente el status del personal a su servicio (SSTC 50/1986,
57/1990 y 293/1993), en especial cuando se trata de resolver por razones de
transitoriedad una adecuación o actualización de regímenes jurídicos (SSTC
57/1990 y 293/1993 y AATC 1053/1988 y 52/1992).”
(STC 9/1995, FJ 3)
Si els cossos són
estructures administratives creades per la llei, tal com reconeix el TC en
moltes sentències, no poden tenir les mateixes estructures els cossos estatals
docents creats per la LOE i els cossos propis docents creats per la LEC, ja que
en aquest cas, els cossos docents estatals i autonòmics serien els mateixos, i
no tindria sentit parlar, com reconeix el TC, de cossos estatals i de cossos
propis.
Uns i altres cossos, en
tenir les mateixes estructures, els mateixos requisits de titulació, les
mateixes funcions docents, els mateixos ensenyaments impartits i les mateixes
especialitats docents, serien de fet uns mateixos cossos i es perdria la
diferenciació, fruit de l’autonomia organitzativa de cada CA, entre cossos
estatals i cossos propis autonòmics.
El TC en els seus
arguments per arribar a la inconstitucionalitat d’alguns cossos docents creats
per la LEC s’ha saltat, àmpliament, el principi de no-contradicció, en
concloure que dues estructures diferents, creades per legisladors diferents i
en àmbits territorials diferents, han de ser idèntiques en aplicació d’una
normativa bàsica que només li és d’aplicació a una de elles, no a totes dues.
S’arriba així a una
conclusió irracional que defensa la necessària igualtat de dues estructures
diferents –els cossos estatals i els cossos propis com a entitats jurídiques
creades per legisladors diferents i amb àmbits diferents-, que en la mesura que
fossin iguals, s’identificarien en una única i mateixa estructura, contradint
obertament les previsions de la CE i de l’EAC que atribueixen a Catalunya la
competència exclusiva sobre l’ordenació de la funció pública, inclosa la docent.
(5) El TC en la sentència recent
que comento, ha reduït molt, fins al punt de suprimir-les en matèria de creació
de cossos docents, les competències autonòmiques d’autoorganització, que en
altres STC havia reconegut a les CCAA:
El reconocimiento constitucional de la
autonomía de los diversos entes territoriales que configuran el Estado conlleva
que estas entidades tengan su propia Administración Pública y,
consecuentemente, las competencias necesarias en materia de autoorganización.
De ahí que este Tribunal haya venido afirmando que las Administraciones
Públicas disfrutan de un amplio margen de actuación a la hora de consolidar, modificar, o completar sus
estructuras y de configurar o concretar organizativamente el estatus del
personal a su servicio (SSTC 57/1990, 293/1993 y 9/1995). En el caso de las
Comunidades Autónomas, que es el supuesto que ahora interesa, este principio de autoorganización tiene
además un respaldo constitucional expreso en los arts. 147.2 c), 148.1.1 CE
y los concordantes de los Estatutos de Autonomía -en este caso el art. 31.1 del
Estatuto de Autonomía de Castilla-La Mancha-, por lo que, sin perjuicio de que
tengan que respetar la legislación básica en esta materia (art. 149.1.18),
deben reconocérseles competencias para organizar su propia Administración
Pública, lo que implica reconocerles también competencias en materia de organización de su propia función pública.
(STC 156/1998, de 13 de juliol, FJ 4)
